La bohèmia al poder

La Generalitat i la República foren règims de bohemis. Els bohemis van portar amb la punta de llurs plomes els atacs contra les Institucions mil·lenàries, van transformar el país, van enfilar-se als càrrecs públics i, en veure's envoltats de guàrdies i autoritats es van espantar [...] no s'hi trobaven còmodes en aquell món... Al seu voltant seguien contemplant la fam, la misèria, la necessitat, la permanència de les injustícies socials, la fàcil resistència dels privilegiats, i es revoltaren contra la seva impotència. I tornaren els bohemis a l'oposició, i tornaren a la lluita. 

I aquells bohemis que no pogueren governar la Generalitat i la República saberen donar llur sang i llur vida per elles. Aquells bohemis que no saberen governar van escriure una de les pàgines més heroiques de la història. No es va lluitar i morir per defensar una terra, una riquesa, una posició, un càrrec. [...]. 

Es moria per allò que moren sempre els bohemis de totes les disciplines: per la felicitat dels que encara no han nascut.

(On deuen ser, avui, els bohemis?)

Francesc Madrid (Paco Madrid per a alguns) fou un periodista i escriptor en general que va néixer el 1900 a Barcelona i va morir el 1952 a Buenos Aires. Brillant i meteòric, fulgurant i de vegades caòtic. Als dinou anys va passar per la presó, va viatjar del lerrouxisme a secretari del president Companys i va trobar la mort a l'exili.

Segons diuen alguns analistes, és Paco Madrid qui va inventar l'expressió Barri Xino per referir-se a aquell Districte cinquè de Barcelona.

Va provar fortuna en el món del teatre i del music-hall mentre feia cròniques als periòdics, va publicar novel·les i fulletons. En l'àmbit teatral, es va proposar construir un corrent anti-Terra Baixa pequè estava fart de què al teatre hi apareguessin aquells impensables pagesos honestos, amb barretina, porró i espardenya.

Sang a les drassanes és una obra contundent, d'una prosa àgil que resulta fascinant. A mig camí entre la novel·la i la crònica periodística en negre, retrata aquells baixos fons barcelonins amb una audàcia que avui és inimaginable. Locals de putes, pistolers de la patronal i anarquistes terroristes, confidents policials i policies corruptes (o corruptors), orgies d'invertits (sic), venedors de cocaïna, acadèmies de lladres i carteristes i captaires, borratxos, idealistes que imprimeixen fulletons i volen redimir prostitutes.