He trobat un rierol gairebé exhaust. Vora un pont de formigó vell, hi ha una perera i al seu peu una vella banqueta, un tamburet menut i rovellat. Fa molts anys que ningú no ve a seure-hi per mirar com baixa l'aigua. Acluco els ulls, per si en el besllum pugués descobrir la silueta de l'home que des d'aquí contemplava el pas del temps i recordava vés a saber què. La vida que se'n va, els amors passats i els que no van passar. Borda un gos. Vés a saber. Potser tan sols maleïa el reuma o es lamentava de l'ull de poll. Potser posar els peus al torrent li calmava els neguits.
L'aquarel·la és aigua amb un xic de pigment, no res. El temps l'esborra i si la deixes al sol el full tornarà a ser blanc en poc temps. El meu cos està fet d'aigua, també, i lentament s'evapora: damunt del paper texturat hi han caigut tres gotes de suor que han trescat front, nas i barbeta.
t'ha sortit un melancòlic i poètic esccrit.
ResponEliminasalut
tornarem a esser blancs?
ResponEliminamassa pigment negros , pens.
Salut i alegria que bufa una mica el vent. Ja era hora. Que bufi , cony ! i s´endugui la porqueria .
http://www.youtube.com/watch?v=fda9bLhgpsE