8 d’ag. 2013

Creuar l'Ebre cap a ponent


Josep Casas Figueras tenia quasi noranta anys quan el vaig conèixer i ja no es bellugava de la cadira amb rodes. El seu cos s'espiritualitzava. El recordo com si fos ara: li brillen els ulls i parla amb dificultat. Jo sec davant seu en la mitja penombra d'una tarda d'estiu amb núvols molt foscos. M'havien dit: no et creguis gran cosa d'allò que explica. Observo la llàgrima constant que li busca les clivelles del rostre, geografia d'un planeta remot. Aquesta cara té muntanyes i valls, grans rius assecats i el torrent petit que li ressegueix la vora de la boca i que desapareix vers aqüífers misteriosos, ditre la pell.

Diu que pertanyia al dotzè exèrcit, setzena divisió, vint-i-quatrena brigada. A les ordres del Major Manuel Mora, amb base a la Bisbal de Falset. Diu que un vespre d'agost, el seu company Víctor Olivé va alçar-se i va caminar en direcció al riu. Es va descalçar de les espardenyes i va caminar sobre les aigues en direcció a l'altra riba.
-Va caminar sobre les aigües? -obro uns ulls com unes taronges.
-Amb el braços oberts, en creu. Vam veure la creueta com s'allunyava i es feia petitet.

I va arribar a l'altra banda. Esperàvem sentir els trets, però no va sentir-se res. Només les gralles i els corbs que sempre ens rondaven, que sempre esperaven el moment de baixar a cruspir-se els ulls dels morts. Ja sé que allò va er una visió, una al·lucinació, que es diu. Ja ho sé.

Després ens vam fer un fart de riure (és un riure amargant) quan li explico que les autoritats actuals estan preparant una gran festa per commemorar una guerra medieval, i tenen la barra de parlar de les llibertats dels catalans l'any mil set-cents. Quines llibertats tenien els súbdits del senyor feudal? em pregunta. La llibertat de qui van defensar a les trinxeres?

Vaig buscar Víctor Olivé a tots els arxius on he pogut, i no el vaig trobar. Penso que es va inventar el nom, que va inventar una anècdota màgica per a cobrir el record de la guerra i la derrota més terrible que hem sofert els desheretats de la terra, tan li fa si eren catalans com no. Tan derrota és que cada dia es repeteix i no hi ha milions d'euros per a recordar-la.

Fa pocs dies he sabut que Josep Casas ja és mort. Va demanar que llancessin les cendres al riu, i les cendres van flotar damunt l'aigua.



15 comentaris:

  1. Respostes
    1. Gràcies, Francesc. Tot i que volia explicar una història poc bonica.

      Elimina
  2. El pare va ser a la batalla de l'Ebre, era de la Quinta del Biberó, obligat, i tirava línies telefòniques. Quan érem petits ens explicava força històries, però les recordo molt vagament. Ja miraré si algú de la família em refresca la memòria. Va fer camp de concentració a Burgos i tres anys de esrvei militar després de la guerra. Sempre més va tenir problemes intestinals que li van començar en aquells temps. Crec que van passar molta gana. Ar tindria noranta-dos anys, en fa vint que va morir.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquella guerra ha determinat la nostra història real, tant si hi vam tenir familiars implicats com si no. A la meva família també hi va haver morts (no a l'Ebre, una mica més tard) i en aquell cas no hi participava obligat si no per convicció. Se'm fa penós que ara, als 75 anys dels fets, apenes si hi hagi cap commemoració oficial, i per això he anat penjant alguns textos aquí.

      Elimina
  3. 75 anys d'una batalla contra el feixisme, perduda per la República, però heroica per moltes raons, sobre tot pels anònims que hi varen lluitar. De les més importants de la historia d'Europa. Res comparable, però, ara recordem al General Moragues i a Carrasclet. Una historia nacionalista infantiltzada, blanca, sense lluita de clases, identitaria al servei de... Diferències amb la historia de Don Pelayo y los Reyes Católicos no hi veig cap. Excepte que l'esquerra sempre va defugir d'aquesta historia reaccionaria d'Espanya que amagava moltes altres, i ara tenim a molta gent que es diu d'esquerres glorificant als estaments privilegiats que lluitaven per un rei. Un rei contra un altre fou la guerra de fa 300 anys.

    ResponElimina
    Respostes
    1. En qualsevol lloc d'Europa commemoren la guerra contra el feixisme i recorden les víctimes, perquè és important dignificar-les. Aquí no passa això, i es fa difícil entendre-ho i trobar-ne les causes. S'han fet alguns petits actes minúsculs, i possiblement a desgrat de les autoritats.

      Elimina
  4. Els 75 anys de la batalla de l'Ebre té uns escassos ressons institucionals. De lluny, "que no sigui dit que no es fa alguna cosa, però no els signifiqui massa". Tan sols cal comparar què trobem entre les dues "commemoracions":

    1714: El pressupost del "tricentenari" és vergonyós. Els comissaris dos medi`patics que sempre ens faran vendre la tonteria. El lema és suat i patètic "érem, som i serem", una mica més de bandera per la parròquia. Un web dedicat al fast, amb logo inclòs...

    Batalla de l'Ebre: la majoria dels actes són através del Comebe, una entita on la Generalitat hi "participa", d'àmbit local. El memorial té una pagineta dedicada, i al butlletí de la Subdirecció de memòria i pau de juliol, vam aconseguir posar-hi dos activitats, perquè no n'hi havia més.

    La lectura és clara:
    - El 1714 es pot fer servir de combustible per atiar el deliri identitari, el dret a decidir i la tonteria general.

    - La batalla de l'Ebre, una altra derrota, a ser la derrota de la democràcia, de la lluita social. I això a la "classe benestant burgesa", que va ser guanyar la batalla, no ho vol commemorar. Els incomoda.

    I jo no seréqui faci el discurs de la vicepresidenta quan s'hi vegi obligada a participar, ni ganes, però estic segura que l'assessor de torn l'escrigui ho farà en clau Benet: la pèrdua de "Catalunya contra Espanya". I apa, a agitar banderes una mica més.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Perdoneu: el web del tricentenari (per si voleu tenir una mica d'energia negativa i emprenyamenta assegurada)http://tricentenari.gencat.cat

      Elimina
    2. No vull saber gran cosa del "Tricentenari" que tants diners ens costarà, però es tracta d'una revisió en clau infantil i simplificada de la història. Un pamflet de bons i dolents i una reivindicació del feudalisme.

      Elimina
  5. Qualsevol história podia haver passat durant la guerra, fins i tot que algu camines damunt les aigues. Ara, els protagonistes tenen 90 anys i cada any que passa es fa més difícil recordar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Els protagonistes estan desapareixent i encara esperen la dignificació que, a la resta d'Europa, van rebre tots els qui van lluitar contra el feixisme.

      Elimina

    2. Es fan coses, poques però emotives, i ens descobreixen part de la nostra història més de 70 anys ignorada.


      http://www.diarideguerra.com/ca/noticies/684/cronicala-bisbal-de-falset-fa-una-crida-a-no-oblidar-les-victimes-de-la-guerra-civil-.html

      Elimina
  6. Ostres, Lluis! M´ha encantat. Felicitats, crec que és la millor història que he llegit al teu blog. "De les cendres a les cendres".
    El meu oncle-avi va lluitar a l´Ebre, a la 25º Divisió. Va tornar-hi molt tocat.
    Salut. Borgo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Miquel. El relat forma part d'una petita sèrie dedicada a la batalla de l'Ebre, junt a http://mildimonis.blogspot.com.es/2013/07/el-que-repta-per-les-ombres.html

      Com que les autoritats no creuen conveninet recordar aquesta part de la història, ho fem nosaltres.

      Elimina