Creuar l'Ebre cap a ponent

Josep Casas Figueras tenia quasi noranta anys quan el vaig conèixer i ja no es bellugava de la cadira amb rodes. El seu cos s'espiritualitzava. El recordo com si fos ara: li brillen els ulls i parla amb dificultat. Jo sec davant seu en la mitja penombra d'una tarda d'estiu amb núvols molt foscos. M'havien dit: no et creguis gran cosa d'allò que explica. Observo la llàgrima constant que li busca les clivelles del rostre, geografia d'un planeta remot. Aquesta cara té muntanyes i valls, grans rius assecats i el torrent petit que li ressegueix la vora de la boca i que desapareix vers aqüífers misteriosos, ditre la pell.

Diu que pertanyia al dotzè exèrcit, setzena divisió, vint-i-quatrena brigada. A les ordres del Major Manuel Mora, amb base a la Bisbal de Falset. Diu que un vespre d'agost, el seu company Víctor Olivé va alçar-se i va caminar en direcció al riu. Es va descalçar de les espardenyes i va caminar sobre les aigues en direcció a l'altra riba.
-Va caminar sobre les aigües? -obro uns ulls com unes taronges.
-Amb el braços oberts, en creu. Vam veure la creueta com s'allunyava i es feia petitet.

I va arribar a l'altra banda. Esperàvem sentir els trets, però no va sentir-se res. Només les gralles i els corbs que sempre ens rondaven, que sempre esperaven el moment de baixar a cruspir-se els ulls dels morts. Ja sé que allò va er una visió, una al·lucinació, que es diu. Ja ho sé.

Després ens vam fer un fart de riure (és un riure amargant) quan li explico que les autoritats actuals estan preparant una gran festa per commemorar una guerra medieval, i tenen la barra de parlar de les llibertats dels catalans l'any mil set-cents. Quines llibertats tenien els súbdits del senyor feudal? em pregunta. La llibertat de qui van defensar a les trinxeres?

Vaig buscar Víctor Olivé a tots els arxius on he pogut, i no el vaig trobar. Penso que es va inventar el nom, que va inventar una anècdota màgica per a cobrir el record de la guerra i la derrota més terrible que hem sofert els desheretats de la terra, tan li fa si eren catalans com no. Tan derrota és que cada dia es repeteix i no hi ha milions d'euros per a recordar-la.

Fa pocs dies he sabut que Josep Casas ja és mort. Va demanar que llancessin les cendres al riu, i les cendres van flotar damunt l'aigua.