Arrecades de cirera

Quan era petit i em penjava arrecades de cirera a les orelles, ni tan sols no pensava que les arrecades eren cosa de nenes. El meu pare em va explicar, més tard, que es neguitejava quan veia el seu nen fent coses com aquesta, tan de nena.

Al temps del nen amb arrecades de cirera, vivíem al casalot enorme de l'àvia, ple de records dels vells temps. La fotografia del tinent-coronel que va ser a les Filipines, el bagul de l'oncle-avi que feia màgia disfressat de Fu-Manxú, els llibres de l'editorial Barcino, els gats d'edat immemorial que roncaven al pati des dels anys de la República...

L'àvia ja era gran, i després de passar-se els quaranta anys del terror en silenci, va començar a explicar records confusos. El nen amb arrecades era massa petit per a comprendre les històries de l'avi que va morir a l'exili. Havia estat fundador de La Falç i tenia amics a la FAI? O era del revés?

Durant anys no podia comprendre el significat que tenia l'estranya mort de l'avi, que va morir en un paller. Després vaig comprendre que hi havia una ciutat a França, on s'apilaven els fugitius del feixisme, i que es deia Montpeller. Allà, en aquell cementiri, reposava l'avi de La Falç i la FAI. L'àvia s'ennuvolava de records i lletanies d'història antiga, antiquíssima. Parlava de gent que s'odiava i que feia guerres, de desenes de gent amb banderes de diferents colors que es mataven.

Avui, de sobte, sento que em desvetllo d'un somni i veig els balcons amb banderes, sento els insults i els odis que es desperten com dragons que feien una becaina.

Busco les cireres que em van caure de les orelles. Palpo en la tenebra i no les trobo.