El que repta per les ombres

Als setanta-cinc de la batalla de l'Ebre

quan els cacics nacionalistes i transnacionals van vèncer els pàries sense pàtria. La guerra no s'ha acabat mai.

Pujant des de la ribera de l'Ebre i després d'una carretera seca i costeruda, de traçat eixut, el cotxe frena. L'home xaruc m'indica una balma amb l'índex. A la dreta, davall d'un desnivell, oculta entre els ametllers i la bardissa. Un camí de pols du fins la roca foradada. Aquí els ocells no canten, les llagostes emmudeixen i un únic núvol s'atura al bell mig del firmament. L'aire és més fred. Un esbarzer es belluga i trenca el silenci. Allà dins, alguna bèstia invisible gruny o ronca. Espera o m'espera.

Fa un temps vaig escriure sobre Patiente Darton, l'infermera anglesa que va venir al meu dissortat país per atendre els ferits i els morts de la guerra infinita. Era aquí, en aquest antic hospital improvisat dintre la roca. Vaig pensar que la seva història d'amor amb un milicià de disset anys era llegendària. El soldat va morir als seus braços i el relat va voler embellir una història trista --vaig pensar llavors.

Però fa pocs dies vaig rebre un correu anònim: En una discreta ceremònia, les cendres de la Patiente van ser escampades a la Cova pel seu fill Bob i la família, tal com creia que hauria estat el desig de la seva mare [...] Aquest desig intuït pel fill en una mare em du a pensar que la història d'amor deu ser certa, i que Patiente va voler retrobar el soldat moribund en aquest lloc, tornar en forma de cendres per poder burlar el temps, cendra que vola i que penetra la terra i respira, i respiro. Creia en la teoria dels móns paral·lels, el temps maleable i les super-cordes?

M'assec sota la roca gris, renegrida per espelmes apilades que s'enfilen com una catedral gòtica contra el cel mineral. Una gota d'aigua em cau a l'espatlla, una altra em frega el pòmul, s'atura, rodola lenta per la galta, es penja de la barbeta i cau entre els meus peus. És així com m'adono que he vingut descalç. No ho puc comprendre. Els peus nus damunt aquesta terra groga i rogenca? On he perdut les sabates?

La bèstia que roncava dins de l'esbarzer ha canviat de lloc, i arrossegant-se com un cuc ràpid ha arribat davant meu. Ara estossega rere unes pedres blanques a pocs metres de mi, damunt les quals brilla una taca de salivera cerosa que rellisca suaument. El nuvolet que romania enmig del cel ha mudat el color i ara és marró brut, i es nua com una serp ferida de mort. L'olor del socarrim i la pólvora arriben entre crits calcaris.

La guerra no es va acabar mai, al meu país. Soldats de moltes llengües moren a les trinxeres, la bèstia repta veloç entre la pols. L'enemic -que sempre du la paraula llibertat estampada al seu front de hiena- assalta de nou, proveït de noves disfresses i de noves banderes. Fa veure que construeix cadenes de solidaritat, però sé de veres que només vol colgar-me la cadena al coll i fer-me esclau o moribund dintre la cova, altra vegada.

Una boca pudent infestada de maldat em mossega el cor, ferides les costelles. Sento el cruixir dels ossos i els teixits, premo la mà que m'acarona el front encès per la febre i mormola:
-Dear boy, poor boy.

Després, més allunyada, sento una altra veu i la remor fosca de la bèstia que marxa, arrossegant-se sadollada vers els marges de les oliveres. No sé d'on ve aquesta veu nasal i afectada, no la reconec i no obstant em sona familiar. Potser ha doblegat el temps.
-In the History of the World there has been only one war. The war of the rich against the poor... This war is not over.

Ara el núvol és gris de cendra i cau del cel com una pluja dolça sobre el meu cap, obro els ulls i la boca, sóc la terra que beu la pluja. Pluja de cendres.