Havia caminat per una nau antiga i buida fins a quedar extenuat. Deuria ser la ruïna d'una fàbrica tèxtil, perquè l'aire desprenia olor de nàilon, naftalina i zotal. Al capdavall hi havia una porta menuda, custodiada per una dona amb mirada canina: Despulla't abans de contemplar el rostre del Déu, em va dir.
Dòcil i mut, em vaig despullar. Llavors ella va indicar-me que entrés de genolls. En la penombra trista i groga de dues espelmes vaig distingir la butaca vermella i el cuc repugnant que s'hi cargolava al damunt, d'una pal·lidesa semitransparent. Deuria tenir sis ulls negres com sis botons de nàcar. Crec que vaig vomitar allà mateix.
Em vaig despertar ajegut en un sofà d'escai i vag vomitar altra vegada. El vòmit va esquitxar unes rajoles lletges, de color marró amb taques negres. Vaig arrossegar-me sobre el líquid tebi fins a trobar el lavabo. Pel camí una dona xisclava el meu nom i es burlava de mi. La vaig maleir en veu baixa.
Vaig arribar al wàter, però ja no em quedava res més a l'estómac. Llavors vaig sentir un esbufec ofegat, i el clapoteig de la larva que avançava pel corredor. Estava segur que algun dels seus sis ulls em descobriria. No tenia sortida. Les cames no em responien.
Volia escriure un conte de terror ambientat en una vella colònia tèxtil de la riba del Llobregat. Però només vaig ser capaç d'escriure aquest fragment, i ni tan sols no sé si és el principi o el final, o un simple gir argumental, una estratègia narrativa o una anècdota. Potser només un somni premonitori del malhaurat protagonista, que pot somniar en qualsevol moment del relat.
Sento un horror vague i glacial cada cop que, anant per la carretera, entreveig el perfil sinistre d'aquestes colònies, ara quasi banalitzades i museïtzades. Intueixo la sordidesa i la malignitat dels patrons --sovint grans prohoms de la pàtria, amb carrers que duen els seus noms--.
La història explica que venim de l'horror una vegada i una altra, i que el Llobregat baixa ple de sang i de morts, de misèria i de tristor. Escric això perquè temo que algú vol reescriure la història, i fer-nos creure que la maldat només venia d'Almansa.
Si, el tema de les Colònies es molt interesant. Tot el LLobregat n'anava ple, quan baixaves de Ripoll fins a Barcelona. La gent hi vivia, treballava, els nens hi jugaven...tot dins d'aquell espai amb un sou miser i la vivenda i tot era de l'amo. Si et despatxaven significava no només l'acomiadament, si no el sé un sense sostre. Esclavatge?
ResponEliminaLa situació té algunes similituds amb l'esclavatge, crec jo, però passat pel filtre del paternalisme burgès.
EliminaMolt interessant Lluís. Del tema de les Colònies industrials tèxtils jo ten podria parlar bastant ja que tant per part materna com paterna hi tinc vincles. I a més a més visc en una ex-Colònia tèxtil. Quan he fet de monitor amb escoles explicant aquesta part de la història industrial de casa nostra ja et dic jo que ja m'he preocupat per intentar donar una visió el més realista possible. Té raó, Aris, si davant dels ulls del director no eres ben vist i no eres una persona devota de cada diumenge, si tenies la mala fortuna de perdre el lloc de treball també perdies l'habitatge i tots els privilegis que suposava viure en una Colònia. Que també n'hi havien: educació i sanitat gratuïtes, lloguer de les vivendes molt baix, lloc assegurat de treball pels fills i filles, preus molt econòmics en "l'Economat", en el cas del meu poble era una cooperativa d'obrers que ells mateixos gestionaven i venien els aliments al preu que ells volien...
ResponEliminaParlar de les Colònies s'ha de parlar tant des de les llums com des de les ombres. Ni tot era terror ni tot era bonic.
Em sembla molt interessant el teu post.
Estic segur que les colònies obreres tenien coses bones, dintre de la realitat "alterada" que significaven pel què fa a drets bàsics. Al capdavall, les persones sabem
EliminaÉs una part de la nostra història molt interessant i que revela quina mena de burgesia hem tingut, en quin univers mental i conceptual s'han mogut. No és mal moment per a pensar-hi, ara que sento algunes interpretacions de la història de Catalunya lleugerament tergiversades.
Una cosa és l'explotació dels de dalt cap als de baix (burgesos contra obrers, cacics contra pagesos... que es donen a totes parts) i una altra són elements polítics i bèl·lics. Sempre acaben reben els mateixos, però...
ResponEliminaÉs allò dels eixos que ara diuen tan sovint...
EliminaObviament hi ha molts interessats en presentar una historia de Catalunya com la que dius. Només cal fixar-se en com es narra majoritariament el franquisme. O bé la burgesia es descrita com "col-laboracionista", es a dir, com si el franquisme impliqués la ocupació d'una potencia estrangera. Relat nacionalista que considera normalment als republicans igual d'ocupacionistes. O bé, com una burgesia que es va "adaptar" i va fer molts diners. Com si no haguessin format part amb el seu discurs, acció i projectes del feixisme de manera activa, només com a ctors secundaris. A més, una part de Catalunya va recolzar el franquisme. No només els grans burgesos. Però això també va passar a Sevilla o Madrid.
ResponEliminaLa segona cosa: t'animo de veritat a desenvolupar el teu vessant d'escriptura. De veritat que tens talent i ho fas amb llibertat. Un Paco Ignacio Taibo amb mescla d'elements surrealistes i de terror, d'altra banda tan realistes seria necessari, no? No, de veritat que hi veig talent.
És molt trist que quan encara no hem tancat (i de vegades ni tan sols obert) el debat sobre el passat recent, tan necessari, ens plantegin obrir un nou debat del qual no en coneixem els termes. En tot cas, la funció dels blogs i de la literatura va cobrant més significat i més necessitat.
EliminaEn el sentit de la segona "cosa" ho vaig provant, aviat publico. I alhora em plantejo un text que podria resumir-se en sumar Orell a Lovecraft, perquè crec que aquesta fusió explica -ni que sigui parcialment- els temps que vivim.
Elimina