A medida que pasan los años uno descubre cosas inesperadas dentro de sí, como aquél que abre un cajón olvidado y encuentra lejanas pertenencias del bisabuelo, de quién apenas supo jamás nada.
Quedarse unos días solo en la ciudad, por ejemplo, me permite verme con actitudes nuevas: cocinar lentamente a cualquier hora, perder el tiempo viendo fotos, hojear de nuevo libros leídos hace diez, quince, veinte años. Revisar, ya de madrugada, el Orfeo negro de Marcel Camus y Vinicius de Moraes (¡vaya pareja!), La sombra del guerrero de Kurosawa o Los cuentos de Canterbury de Pasolini, que inesperadamente me resulta mucho más erótica de lo que yo recordaba. Todo son viejas películas, cosas viejas que se caen por el precipicio pero despacio, como flotando hacia abajo.
Así se pasan las horas y el tedio del verano, suaves como el aire fresco que levanta la cortina en las horas pequeñas. Me siento extrañamente ajeno a las crisis y a las amenazas de la intervención inminente, me fascina descubrir que los DVD amarillean finalmente: les crece una corona de oro que avanza hacia el agujero central. Incluso esa cosa tan moderna y contemporánea envejece deprisa, con prisas.
No siento apenas ganas de salir. Eso es realmente nuevo en mi: hace unos años habría salido en busca de lo que fuese, sin saber ni siquiera qué. Y ahora la calle me parece un trayecto para perros perdidos que van oliendo rastros de hormonas, fantasmas ansiando la vida.
Me acuerdo de repente de la expresión estar de Rodríguez, un guiño grotesco para ligues fatuos y aventuras de comedia española. Ahora lo siento como una viudedad leve y pasajera. Podría decir que te echo de menos para quedar bien -y no sería cierto: me gusta sentirme así, y disfrutar de ese echarte de menos como de andar descalzo, dejar los platos para mañana, tirarme en el sofá a leer fragmentos de novelas policíacas a las cuatro de la mañana.
Sentir como pasa la vida, y experimentar el sabor raro de estar solo en casa, el sabor dulzón del absurdo tipo solo que asoma en el espejo ahora, y fuma sin importarle que el humo pueda molestar.
Me siento en el ordenador, abro fotos al azar, las engarzo en un hilo que ni yo mismo podría definir, les pego una musiquilla y las cuelgo. Es idiota sonreirse a uno mismo, pero eso de colgar fotos no es para menos. Me parece que quería contar algo: como se va la vida y se pasan los veranos. Riego las plantas, las entro y las saco de la terracita en función de la hora que es y me complace terriblemente sentirme mayordomo velando el sueño de los ficus, romeros, albahacas y demás.
Me despierta una motocicleta ascendiendo por la calle, ya de mañanita. Tambaleándome abandono el sofá, apago el reproductor de DVD y experimento un placer minúsculo y enorme sintiendo los pies desnudos en las baldosas frescas, camino de la cama vacía.
Això de sentir-se extranyament aliè a la crisi i a les amenaces d'intervenció em fa pensar en com prefereixo posar un dvd (qualsevol de la meva col·lecció o de fora d'aquesta) que seguir veient les notícies, darrerament... Una cosa són totes les animalades que s'estan fent en nom de la suposada crisi, però... Crisi com a tal? Crec que som molts els que abans de l'any 2008 ja ens queixàvem que ens era impossible accedir a una vivenda pròpia o que no arribàvem a final de mes...
ResponEliminaEn tota la vida, mai no he comprat cap pis ni cap cotxe de luxe, ni he anat a fer el merda a l'altra banda del món en hotels de luxe... a mi també em sorprèn que parlin d'haver viscut per sobre de les possibilitats. Ara ens amenacen de què podria se pitjor, però els cotxes de luxe se segueixen venent (els que no es venen són els barats).
EliminaDe manera que l'estafa és aquesta: aprofitant que la borsa baixa, traiem els drets i ho privatizem tot. No m'interessa gaire, finalment.
m'ha agradat molt llegir-te este post, el que expliques i com ho descrius.
ResponEliminasense saber si el que escrius és "real" o "ficció" (sempre em sembles molt "realista", tot i que a vegades aclareixes que hi ha molt de ficció en el que escrius), imagino que estes sensacions agradables que expliques poden tenir molt a veure amb lo bé que et sents amb algú a qui estimes, tant que pots sentir-te també de conya quan no esteu junts (podent gustosament "disfutar el echarte de menos", podent "disfrutar la solitud" quan ella no hi és), i me n'alegro molt per tu, per vatros.
comprenc estes sensacions agradables d'assaborir la solitud perquè sovint també les visc, i és molt plaent poder viure-les quan certament estem sols però també quan "estem amb algú".
alguna altra vegada també has fet escrits en esta línia (relatant moments agradables de solitud), i llegint-te ara em ve el regust del pensament que tenia amb aquelles lectures: que bonic, poder disfrutar la vida mentre enyorem la persona estimada, però que bonic, també, poder disfrutar estos moments quan no esperem a ningú.
d'alguna manera, saber, recordar, que este post (o els altres que et comentava línies amunt) podrien estar escrits tant quan hi ha "algú" (i som rodriguezs, o vidus passatgers, o persones que s'estimen i confien tornar a trobar-se), com quan no hi ha ningú més (traient algunes frases, clar).
a banda de tot este rotllo que t'he amollat, a mi també se'm fa estrany llegir-te a tu "extrañamente ajeno a la crisis" (m'ha agradat com ho dius). suposo que de tant en tant també ho necessites.
bona nit, lluís.
Això de "extrañamente ajeno a la crisis" és un estat d'ànim, no vol dir que la crisi no em repercuteixi. Però és important saber-se'n abstreure de tant en tant i retrobar la nostra part que no la pateix (que també hi és). Diguem que el "conflicte" entre realitat i ficció que intento explicar en aquests textos es podria resumir amb una frase de Mallarmé: no descriure les coses, sinó les sensacions de les coses. És un pas per anar cap a la ficció. Però en fi, ara no em vull embolicar en això...
EliminaLa solitud és una bona cosa, independentment de vidus, rodriguezs o solters. Tan sols cal aprendre a viure-la...
Creo que la verdadera personalidad se forja en la soledad. Para mi es necesaria, cada día más...Un saludo.
ResponEliminaSe debería enseñar a los niños a estar solos, cada vez saben menos.
EliminaA casa preferim veure els Simpsons que les noticies perquè sempre diuen el mateix: retallar, retallar, més impostos...t'entenc
ResponEliminaI el enyor Burns, encara que s'assembli al Montoro, és un dibuix animat.
EliminaMalgrat la família m'agrada quedar-me a Barcelona sol amb aquesta De vita beata. L'has descrit exactament.
ResponElimina