Esta es, creo yo, la mejor adaptación de Juan Marsé al cine
Desde que me marché a vivir fuera de Barcelona, cada día amo menos a la ciudad donde nací. El desarraigo, la levedad. Al principio sentía pereza cuando debía ir. Cuidar o visitar enfermos, atender tristes quehaceres, trámites, papeles.
Ahora siento asco por ella. La veo grotesca, contrahecha, maloliente, chocha. Ando por las calles como pisándole la espalda, con fatiga y con desprecio. La gente me resulta ridícula, con eso de cómico y de patético que tiene lo provinciano cuando se disfraza de algo, cuando se emperifolla. La impostura necia de los adornos monstruosos -esos edificios de una grandeza crepuscular-, las ruinas de la época del diseño, aquél timo de la posmodernidad.
Cuando mi madre agonizaba en el Hospital de Sant Pau, muchas tardes a la caída del sol me iba a contemplar el ocaso desde los ventanales que dan al sureste.
Al fondo, bajo brumas y rumores sordos asoman las botellas grises de la Sagrada Familia y más lejos las negras agujas de la Catedral, el casco antiguo: un coágulo de sombras. El puerto y el horizonte del mar cierran el borroso panorama, y las torres metálicas del transbordador, la silueta agresiva de Montjuic.
Atardecer en Barcelona, vista desde una sala de espera del Hospital de Sant Pau. El sol baja entre las torres mientras los otros se mueren. La foto se hizo en mayo de 2010 y hoy sería imposible. Para dar confianza a los mercados, el Govern de la Generalitat ordenó el cierre de esta planta, entre otras.
He terminado la relectura de Últimas tardes con Teresa veinte años más tarde, que no es nada. Lo he aprovechado para volver a pisar la ciudad pero con otro motivo, para buscarme, para probar con otra actitud. He recordado que entonces leí muchas páginas al aire libre, sentado en muchas terrazas y algunos parques, como solía hacer en aquélla edad. He recordado que enseguida sentí una tremenda simpatía por el autor. Simpatía auspiciada y promovida porqué yo ya sabía cómo le trataban los zafios miopes de la cultureta, los eternos gilipollas de la caseta i l'hortet.
No puedo dejar de pensar en las cosas vencidas, las perdidas, las dejadas atrás con indolencia arrogante, las olvidadas en esos veinte años que median entre la lectura y la relectura. Tanto es así que -pienso, de repente- yo ya no debo ser quién leyó la novela por las terrazas. Era uno parecido a mi en cierto modo, como se parecen los hermanos cuando ya son muy mayores.
Meditaciones sobre el paso de la vida aparte, siento que algo me revuelve las tripas. Uno de aquéllos tontos que tanto daño nos hicieron ahora es el alcalde de Barcelona. Barcelona ha tenido poca suerte con sus alcaldes en general, pero ese es como la idiotez quintaesenciada, un destilado de señorito memo, consentido y vacuo. Enano y tomado por unos rampantes defectos de dicción que delatan al niño malcriado que fue. Y que es todavía, bajo su piel apergaminada.
La novela sigue ahí. Vigorosa, ágil. Creada sobre un álbum de imágenes poderosas y eficaces. Cinematográfica, aunque el autor lamenta a menudo su poca suerte con las adaptaciones al cine. Quizá le habría ido mejor con un buen ilustrador fotógrafo que con un peliculero, no lo se. En la (re)lectura a mi se me sugerían grandes diapositivas proyectadas sobre las fachadas y las nubes. O más bien sobre las paredes blancas y desnudas del piso: esta vez, la lectura ha sido más de interior.
Finalmente me marcho. Devuelvo el Pijoaparte a las sombras cuando concluyo esa segunda lectura que nada le debe a la primera, puesto que no recuerdo bien como era el lector que se quedó ahí, veinte años atrás. Debo decir que no me ha hecho sentir nada nuevo por la ciudad cansada y grotesca, llena de gentes más bien feas y envejecidas. Sin embargo, he vivido con enorme placer entre las páginas de la mejor novela sobre esa ciudad. Eso mismo debí decirlo entonces, aunque no me acuerde (a lo mejor ¿no habré cambiado tanto?).
Mientras me iba me he preguntado donde estará el Pijoaparte de 2012. Ya se que es una pregunta retórica e innecesaria, pero me he entretenido un rato. Pues posiblemente ya no andará entre los charnegos, sinó entre los magrebíes o los senegaleses, tan apuestos, descarados y arrogantes en su juventud insultante. Pronto caerán las últimas torres con jardín de esa ciudad.
* * *
En sueños me deslizo con una Ossa robada, precipitándome por las laderas del Monte Carmelo. Llevo bajo el brazo mi libro preferido de poesía urbana. Si Juan Marsé me escucha hablando así de su relato seguro que me arrea un mamporrazo con sus obras completas (¡poesía urbana...!) en esa calvita de fraile que ahora tengo y no tenía entonces, cuando me lo leí entre cañas de cerveza, en el tórrido verano de 1991.__________________
Nota: en el texto se ha incluido un párrafo procedente de Últimas tardes con Teresa, página 27 en la 5a reedición de Seix Barral, de 1979.
La leeré, Lluís, desde luego que sí.
ResponEliminaPor lo que se de ti, diría que te va a gustar.
EliminaSi ara entro aquí i dic que jo també estic en ello i que em falta ben poquet per acabar amb la Teresa, un parell de tardes com a molt (grrr!), els amables lectors del teu blog poden arribar a pensar que s'ha declarat una epidèmia o algo. I no. Llegim la Teresa perquè és la darrera lectura d'aquesta temporada del club de Vic. I la llegim perquè jo buscava una excusa per fer venir a l'amic Espai de llibres, amb qui comparteixo barri d'infantesa i peripècia vital, ambdós fills d'immigrants, ambdós guanyant-nos les garrofes en aquestes biblioteques de déu, ambdós lectors empedreïts. La vida, que és acollonant, no tan sols ha volgut que ens coneguéssim via la cosa aquesta dels blogs, que ja em diràs tu, sinó que ha anat just que no acabéssim treballant junts a la biblioteca de Vic (ho he sabut fa poc i de poc que no m'hi quedo, que això ho poses en una novel·la i no s'ho empassa ningú). Aquesta és la raó de que Pijoaparte cabalgue de nuevo, 26 anys després, en el meu cas, que quan la vaig llegir per primer cop tenia l'edat de la Teresa i ara ja sóc de la quinta de la seva mare, càsum la pus.
ResponEliminaI avera qui és el guapo que s'estalvia, en un cas com aquest, l'inevitable miradeta enrere. Què coi mirar enrere, viatge en el temps amb tots els ets i uts, que m'ha deixat amb un jet lag que ni t'ho explico.
I, efectivament, la conclusió és que no sóc la mateixa lectora. Però d'això ja n'anirem parlant, oi, Lluís?
Fas bé de puntualitzar les coses, Matilde. Que si no, en uns dies algú es pensarà que hi ha una convocatòria bloguera d'aquelles sobre les quals em reservo la opinió.
EliminaNo crec que pengi gire matèria més sobre el Marsé en aquest blog, i més avit m'ho reservo per a la col·laboració amb el vostre blog (i també ja estic en ello).
No podrem evitar les mirades enrere, inevitables. Però sense dolor ni drames, carai, que estem la mar de guapos i d'eixerits.
L'acabo de començar (ahir, per ser més concrets). No és màgia, no, Matilde, ni casualitat, és clar.
ResponEliminaPorto poques pàgines llegides, i les imatges que dibuixa són de les que t'agafen i et diuen: "apa, a disfrutar!"
N hi ha casualitats, això ja ho sabem. Ja veuràs com ens ho passarem bé.
EliminaAquest matí he estat al Carmel, ara hi arriba el metro, la gent ja no es pobre com ho era abans però l'emigració l'ha repoblada. El que més m'agrada es que es veuen les muntanyes.
ResponEliminaAris, espero que no hagis confós el Carmel amb Pedralbes.
Eliminaei, que la parada de metro posa Carmel, no m'ho invento
Eliminava ser aquell que va costar tan de construir i va enfonsar uns quants edificis...
potser ell no va ser el mateix que qui rellegeix la novel.la, però tu si que ets el que llegia la novel·la per les terrasses..
ResponEliminael que hi ha enmig dels anys que passen ja ha passat i tan sols es viu en cada instant de memòria, i la memòria es mou i a cada moment un la veu i viu diferent, fins i tot a vegades desapareixen trossos a tort i a dret...i un no sap si s'ha quedat amb el que volia ..o potser no ,potser fins i tot va ser cert..
Els fenòmens estranys de la memòria m'agraden molt, la capacitat selectiva, la deformació. Un personatge del David Lynch diu que odia les càmeres de video, perquè vol recordar les coses "a la seva manera".
EliminaLluís, no t'enganyis. Ets el mateix de fa 20 anys però amb 20 anys de lectures més i sabedor del què vols i del que no.
ResponEliminaAquests 20 anys ens fan canviar en tots els aspectes, i el que abans ens podria agradar ara ho detestem. No sé si et passa que cada vegada som més selectius i no estem per gaire bròquils.
El mateix de fa 20 anys, una mica més cansat també. I evidentment menys predisposat a aguantar diverses molèsties.
Eliminahi ha vegades que se'm queda el cos regirat quan te llijo i em sembla trobar en el que escrius grans glopades de bilis o de mala llet, sobretot quan descarregues contra alguns polítics bàsicament de ciu. acostumo a no dir-te'n res, perquè cadascú escrivim el que volem, però en part em quedo amb un nus a la panxa i a la gola de venir, llegir-te i "fer com si no hagués passat res", com si no m'afectessen estes ràfegues d'insults i menyspreus que fas amb tanta duresa verbal, sovint barrejant ideologia amb adjectius o qualificatius més personals que em semblen ben bé "ganes de fer mal". com en este escrit, quan dius que "Barcelona ha tenido poca suerte con sus alcaldes en general, pero ese es como la idiotez quintaesenciada, un destilado de señorito memo, consentido y vacuo. Enano y tomado por unos rampantes defectos de dicción que delatan al niño malcriado que fue. Y que es todavía, bajo su piel apergaminada".
ResponEliminano et passa mai que, com més ataquen o critiquen algú, com més l'insulten, més a prop t'hi sents encara (arribant a prescindir de qui és, què pensa, què fa...)?
avui no m'he pogut aguantar de dir-t'ho, mira...
a vegades m'agrada molt llegir-te, però tenia ganes de poder explicar-te també que altres vegades, uf...
Entenc que la teva sensibilitat no connecti amb aquesta mena de fragments. D'una banda vull dir (no per excusar-me) que la veu del blog no té perquè ser la meva "exactament" (igual com modulo quan treballo, perquè no es por dir el mateix a tot arreu). En aquest cas he volgut acostar-me al to del Marsé -amb tots els respectes i les distàncies-, un escriptor que no s'arronsa davant de la mala llet. Crec que en general, els catalans ens horroritzem massa ràpid davant d'aquesta mena de postures per un sentit excessiu de la correcció i les bones maneres.
EliminaD'altra banda, a mi també em passa que empatitzo amb el dolent de la pel·lícula, sobretot al final quan les coses li van malament i s'endu les garrotades de l'heroi pertinent. Tot i això, diria que l'empatia a sento sempre davant del feble, mai del poderós. I per més que jo digui missa, jo sóc el feble i els poderosos són els poderosos. Trias és el representant d'una oligarquia que secularment han dominat Barcelona i el país.
Lluís (i iruna), em sembla que ja vaig dir alguna cosa semblant un altre dia. Si agafessis més distància sobre els personatges que et regiren l'estómac i fossis més abstracte la crítica seria més efectiva. Hauries de convertir la visceralitat en tesi. Quan utilitzes la ironia, per exemple, converteixes la desgràcia en bona comèdia.
ResponEliminairuna, jo el que faig és convertir els personatges reals del Lluís en personatges de ficció. Al cap i a la fi, la crítica política és aplicable a qualsevol sapastre.
Lluís, portes massa temps fora de Barcelona. Si hi visquessis, la criticaries igual, però la gaudiries buscant aquells llocs que convertim en únics encara que visquem a l'infern. Gaudiries la capacitat immensa que tenim de transformar les coses en la nostra ment.
La il·lustració de la capçalera m'encanta. Vigila que no te la robi :)
De vegades he optat per l'estratègia que dius, i és possible que n'estigui més satisfet: sempre em sento més orgullós d'elaborar (metàfores, imatges o distàncies) que no pas de fotre-li pel broc gros, però jo crec que està bé anar oscil·lant.
EliminaPel què fa a la il·lustració de la capçalera és una pintura que vaig fer als 25, quan em dedicava a pintar en cos i ànima. Possiblement hi tornaré quan em jubili.
Yo leí hace tiempo Ultimas tardes con Teresa. En aquel entonces no era aficionado a la lectura y
ResponEliminaun profesor de Literatura nos "emplumó" un comentario de texto de este este libro. Los comentarios de los alumnos hacían referencia a los pasajes más eróticos de este libro. A mi me gustó, Pijoaparte ahora llevaría un coche "tuneado" pagado con la explotación que sufrió en la obra haciendo horas extras sin parar, las anchas ruedas de su coche sin dibujo (no tiene dinero para cambiarlas). Las ciudades dejaron de ser sitios para vivir donde había parques con árboles a extensiones de cemento con fríos asientos de hormigón donde el culo se le queda helado a uno en invierno y puede freír huevos en verano...
A mi me emplumaron Ronda del Guinardó cuando era muy jovencito, y me introduje así en el universo de Marsé. Es una novela breve que va para "negra", pero esquiva el género. Luego vinieron las demás. ¿Será casualidad que las buenas novelas sobre Barcelona a partir de la postguerra se hayan escrito en castellano?
Eliminahome ja n'he vist una... i no te la robaré, però també m'encanta!
ResponEliminatrobo que està molt bé on està..
Collons, ara em trobo amb aquesta entrada que se m'havia passat, i també hi surt Marsé. Gran gran gran novel.la, crítica, irònica. Es considera una novel.la cervantina, doncs Teresa es converteix en un Quixot contemporani català que veu obrers compromesos per tot arreu, i de obrers compromesos ja no en queden, només xoriços i trepes.
ResponEliminaJo no sé què serà ara del Pijoaparte. Sí sé qué va ser d'ella dos o tres anys més tard de Ultimas tardes. Molta gent no sap que és el protagonista indirecte d'una altra gran novel.la de Marsé: La oscura historia de la prima Montse. La Montse, en tant que personatge, és una altra troballa. La seva mort, el seu suicidi, fotent-se daltabaix del pont de Vallcarca és molt més important i més real que Trias, Clos o Hereu, que no són altra cosa que noms sense entitat. I a més hi ha una altra cosa a la novel.la: la Jeringa, un personatge d'aquests cavileños del Marsé, una nena delinquent de la misèria de les barraques. Bé, el món de Marsé que tan mític s'ha tornat.
Només una diferència en aquest aspecte: m'agrada Barcelona. Potser perquè m'agraden molt les ciutats, perquè m'agrada NY, perquè m'agrada Londres, Madrid, París i Roma.
Eastriver, t'he d'escriure al correu per demanar-te ajuda sobre en Marsé...
ResponEliminaI confesso una cosa: a mi em va agradar més "La oscura historia de la prima Montse". Força més que les "Últimas tardes".
Sí, sí, si cliques sobre el meu nom allà tens l'adreça. Una abraçada.
EliminaOk, gràcies.
Elimina