Aquest cop no jugaré amb la veritat i l'altra, la ficció i la realitat. Allò que dic és allò que hi ha. Tant em costa escriure així, que m'he hagut d'obligar a fer-ho, a escriure-ho.
Les perspectives no són bones. No es tracta de l'optimisme o del pessimisme, dels punts de vista: de vegades les coses són, més enllà de les ganes, la voluntat i la mirada. Parlo de les coses de la feina. La tendència és dolenta, el curs s'acaba enmig d'un incertesa estranya i el curs que ve serà pitjor. Ni boles de vidre, ni Tarot, ni presidents repentinats augurant un bon futur: pinten bastos. És ben senzill: quan l'amo s'arruïna jugant a la ruleta del Casino d'Estoril, el criat es queda sense feina. Jo em quedaré sense feina, els hospitals perdran llits i les escoles, mestres. Delirant i fosc: és la doctrina liberal.
Entretant, a l'oficina de la caixa de sota de casa canvien els logotips i varien una mica el llenguatge de la seva publicitat. Però tot segueix igual, i quan els empleats surten a fer el tallat, duen aquella arrogància als gestos. Somio que li calo foc un cop més. Després, esgarrifat, me n'adono que si el foc pren amb fúria, cremaria també el pis on visc, les meves coses. Sóc un Neró de barri, en somnis. I quan em llevo, amb les presses, oblido els somnis. La meva ràbia es liqua sota el sol, torno a ser la formiga desorientada aclaparada per tantes coses per fer.
Tot va així fins al vespre, quan miro un documental filmat a la població senegalesa de Saint Louis i somio una fugida plàcida, definitiva. Lluny de Catalunya i de Convergència, lluny de Catalunya Caixa. No m'hi vindran a entrevistar mai ni en Miquel Calzada d'Afers exteriors ni els d'Españoles en el mundo: hauré renegat per sempre.
Quedar-se a l'atur més endavant dels quaranta és un gir imprevist i un mal gir. De tot el que he dit només valen les ombres del títol: viure amb les ombres, llevar-s'hi, allitar-s'hi.
Volia escriure sobre les ombres de la Repúbica, de la qual ens en queden ombres disperses. Però finalment només he parlat de les meves ombres.
També ho aprofito per dir: busco feina a partir del juny. O bé un mecenes que em digui té, vés-te'n al Senegal i em vas enviant les teves cròniques. Hauran de ser en francès, però. Que malgrat tot, tant França com el Senegal són repúbliques.
_____________________________
Notes:
1- La fotografia del capdamunt me l'ha enviada l'amic Jordi Girbén, proveïdor de somnis.
2- En aquest post no hi ha cap ficció. Estic fent un tomb impremeditat vers el realisme. Estic pensant seriosament sobre com m'ho puc muntar per a viure al Senegal.
Un tomb inesperat i esperat vers el realisme. Què hi fa que quan parlem de moments molt concrets no ha hagi espai per a la fantasia?
ResponEliminaNo sé si Senegal és un bon lloc o estan millor que nosaltres. Malauradament ho desconeixem gairebé tot dels "altres països", com si visquéssim en una República aïllada...
Per cert, felicita en Girbén per la primera imatge d'imatges.
Si quan dius mentides (o fas invencions o burdes imitacions d'altres) ja ets patètic, dient una suposada veritat encara ho ets més.
ResponEliminaSubstituts i interins que en 40 anys no han tingut temps ni ganes de preparar-se unes oposicions i ara es queixen? què té a veure això amb la república?
Si hi hagués república, et tornaries treballador, equilibrat i coherent?
De tot el que dius, espero que sigui veritat la teva fugida a Senegal i que també sigui veritat que no tornis: no suportaria que les meves filles et tinguessin de mestre!
(ah... per cert: a Senegal pots muntar una ONG que es digui espanyols acomplexats per ser catalans; amb sort, n'estiraràs uns quants més)
Galderich: segurament veiem la realitat a través de reduccions i diapositives, i per tant sempre en tenim un coneixement estrany. Senegal millor que Catalunya? És clar, necessitaríem potser mil pàgines i moltes hores per a decidir. Per concloure al final que la realitat és una opinió personal que no es pot compartir.
ResponEliminaProfeta: ja ho veus, els mals catalans som ganduls, desequilibrats i incoherents.
ResponEliminaet podries dedicar a fer de profeta,. és fàcil, desbarres una miqueta, insultes una altra miqueta i ja està, el que no se, és si és rendible. O presentat a les eleccions municipals, si surts escollit ja tens el problema ressolt.
ResponEliminaJo l'únic que sé del Senegal es que hi tenia una clienta que em comprava cada any i ja fa dos em va deixar de pagar...
ResponEliminaLa meva filla té una companya de classe d'aquest pais, si vols li pregunto com està...clar, que si han vingut cap aqui, potser vol dir alguna cosa...
T'adverteixo que les escoles privades de l'Opus Dei segueixen necessitan profesors, només cal que aparquis els rotllos republicans i t'apreguis la llista dels profetes...
Puigcarbó: t'agraeixo (de nou) que et solidaritzis, però potser no cal donar-li més tombs. Ara com a mínim ja sé què va ofendre el comentarista: simplement es tracta de no ser prou bon català als seus ulls.
ResponEliminaAris: jo també tinc referències senegaleses a través d'alumnes, tampoc no sóc tan ingenu. Malgrat tot, però, a molts dels que han vingut aquí els veig una tristesa als ulls. Han obtingut una mica dels diners que buscaven, però han perdut alegria.
ResponEliminaI sobre l'Opus... algun dia explicaré com va anar una entrevista de feina, fa molts anys, a una escola d'unes monges descalces que hi ha a la Rambla de Catalunya. Va durar uns tres minuts. Quan em va preguntar quina opinió tinc del Sant Pare de Roma es va acabar en sec. No vaig poder-me'n estar i li vaig donar la meva opinió sincera.
Has errat en l'apreciació: el que va ofendre a la comentarista va ser que algú -català, espanyol o senegalés- es lamenti de la seva situació després de 100 dies quan la situació la hauria d'haver arreglat fa anys. I no has parat prou atenció a què m'esgarrifa que algú que es diverteix cremant-se amb cera, gaudint del autodolor, pessigant-se, pugui "donar classe" a nens i nenes de primera etapa d'ensenyament. Com a mare, desitjo com a poc bons professionals.
ResponEliminaProfeta: em sap greu (sincerament) que a partir d'un joc treguis les conclusions que treus. Ho sembli o no, tinc molt clar què faig quan treballo i què faig al blog, i són coses molt diferents. No em confonc gens: a l'escola faig de mestre i al blog deixo anar els meus impulsos creatius, encertats o no. M'equivocaria si no comprengués en quin context sóc en cada moment, i seria en aquest cas quan tindries motius per esgarrifar-te. A l'escola actuo amb responsabilitat, perquè sé perquè em paguen i quines obligacions tinc. Al blog actuo simplement amb llibertat. Per tant, no m'he d'excusar ni m'he de defensar de res. Pots estar tranquil·la, perquè els mestres tenim coordinadors, directors i inspectors que ens avaluen. En pocs llocs com a les escoles he vist una majoria de professionals conscients, implicats i responsables. Aquest no és el moment ni el lloc, però podria posar molts exemples d'això.
ResponEliminaProfeta, es molt ingenua si penses que el LLuis es un cas aïllat, t'aposto el que vulguis que a la teva escola n'hi ha algun
ResponEliminaQuè no donaria perquè la nostra muntanya televisiva tingués un quart de la dignitat que rep el mar per part del Thalassa; bé, el mar i, també, els rius com el Senegal.
ResponEliminaJa t'hi veig, riu amunt enrolat a l'entranyable "Bou el Mogdad":
-Mon nom est aussi Louis...
Aris: no entenc perquè la gent vol que detrminats professionals siguin d'una sola peça, i no el agradi que tinguem facetes diferents. Entenc que es pot veure com un desequilibri, però els equilibris neixen dels desequilibris.
ResponEliminaEl mateix procés d'aprenentatge (infantil i no infantil) sorgeix de provocar un desequilibri en l'alumne: questionar les idees prèvies que tenim sobre un tema per a aconseguir un nou equilibri, que és on consolidem l'aprenentatge. És a dir: aquí tots aprenem, els uns dels altres.
D'altra banda, Profeta no deixa mai comentaris als textos d'altres etiquetes, on hi ha menys experimentació. Si mai torna, la convido a llegir els apunts que hi ha dins l'estiqueta "roser albert", per exemple.
Girbén: tens raó que Thalassa és un programa que dignifica el mar i la seva gent, i que ofereix una perspectiva enriquidora. Potser ja seria hora que féssim el mateix amb la muntanya, i que no tractéssim la gent que hi viu com uns tipus estranys que no passen de l'interès antropològic.
ResponEliminaLLuís, ja et veig com el Francesc Ferrer i Guàrdia, afusellat virtualment per les profetes...
ResponEliminaAris: tinc poca voluntat de màrtir, sincerament. Tot i que admiro molt el pedagog Ferrer i Guàrdia, crec que prefereixo morir-me en pau quan toqui, però després d'haver fet algunes coses que em falten per fer.
ResponEliminaCaram, no me n'havia adonat que ets un psicòpata que posa en perill les criatures i el futur de Catalunya i ja de passada la meva integritat mental per llegir-te, tot i que dubto seriosament d'haver-ne tingut mai.
ResponEliminaUn servidor confesa haver escrit de tota mena de vicis i malalties, crims i obcenitats. Tal vegada sóc un monstre. I d'altra banda, i veient l'anàlisi rigorós de la clientela, em pregunto si no m'he equivocat de botiga.
Lluís, si no podem dir el que pensem en els blocs i separar el que és feina i el que és lleure i creativitat, anem malament!
ResponEliminaI això que jo no penso com tu la majoria de cops, però m'enriqueix el que dius i com ho dius.
Segur que te'n surts. Potser no cal anar al Senegal, aquí hi ha molta feina a fer, encara!
Joan: crec que aquest fenomen és més o menys atàvic al nostre país. Hi ha una mena de desconfiança innata per les persones que no segueixen el patró més corrent. El problema és que d'aquí a la doble moral hi ha un pas.
ResponEliminaTirantlobloc: jo també entro en blogs d'altra gent a discrepar, i no li veig cap mal ni duc cap intenció de res més que d'exposar la discrepància. Quin mal hi ha en pensar diferent? En actuar diferent? En viure diferent? Potser em sap greu aquest recurs dels anònims, o dels pseudònims terribles.
ResponEliminaJa et dic que no entenc comentaris com els del "Profeta" i et dono el meu suport.
ResponEliminaTirant: gràcies de nou. A mi m'agrada que hi hagi polèmica i discrepància, no em molesta gens i em sembla bo. Més d'un cop he dit que els comentaris massa ensucrats no fan falta. En aquest cas, només em sap greu el recurs del pseudònim i ja està. Em xoca que una persona que parla en nom de l'ordre, les bones maneres i les bones conductes, etc, faci servir una màscara.
ResponEliminaLluís,
ResponEliminaEm sap greu donar corda a la Profeta però com a professor m'indigna que algú confongui la meva vida privada amb la meva feina.
A la meva vida privada faig el que vull i a classe el que se'm demana i crec que pot ser el millor per als meus alumnes, amb total professionalitat.
Si el tema sadomaso et corprèn com a la nova consellera d'ensenyament et puc comentar que conec un botiguer que sé que li va el rotllo masoca i a mi m'és igual. Li compro quan em convé i quan no no li compro. Quan hem parlat llargues estones (m'agrada parlar amb la gent!) mai ha tret el tema perquè no en fa exhibicionisme. Si en Lluís va fer aquella paròdia lúdica ho va fer com a joc... i si li agrada millor per a ell si això el satisfà.
El problema és no saber separar la realitat del que és virtual però aquest problema te l'has de solucionar tu. Si dir bestieses al bloc del Lluís et va bé com a teràpia ho sento per a ell però ho celebro per a tu.
A partir d'aquest comentari no penso incidir més en un incident com aquest.
Galderich: a mi tot això també em serveix per a pensar, i penso que potser he de reflexionr sobre el caràcter tan públic que té el blog, i com de fàcil és entrar-hi d'amagatotis amb un senzill pseudònim. És curiós, perquè jo sempre he donat per descomptat que els meus jocs aquí són justament jocs, i que a tothom li han de semblar això. Però no sempre és així, ja ho veus.
ResponEliminaHi ha blogs que exhibeixen tendències, idees i preferències de forma molt més clara i contundent que aquest, on al cap i a la fi gairebé sempre estic forçant la frontera de la ficció i la realitat. Què és realment, doncs, allò que ha molestat en/na Profeta?
Espero que l'incident no em condicioni, però tampoc no puc dir que em deixi igual. En aquest sentit, ha guanyat.