Post sense il·lustració

Cada cop que obro un calaix i me'n surten vells papers guardats en petites carpetes i sobres m'assec a llegir amb calma. Poso la butaca vora la vidriera del balcó i encaro els fulls a la llum. De vegades fins i tot poso música dels pocs cedés que queden a casa: els concerts de Brandenburg i el concert d'en Gilmour a Gdansk que vaig dur, i para de comptar. Amb aquest ritme, mai no acabarem de buidar el pis.

Dins d'un llibre sobre Domènec Latorre hi he trobat una col·lecció de fulls menuts, en els quals la mare va anotar l'hora en què sortia el sol cada dia i l'hora en què es ponia. Aquesta crònica solar es va prolongar uns quinze mesos. No ho podem guardar pas tot, de manera que en fotografio un després i els llenço a la pila del paper. He escollit -quasi a l'atzar- el mes de gener de 2009, quan li quedaven encara dos anys de vida.

Per quin motiu ho anotava? Què volia deixar registrat? Ja no ho sabré mai, i si li ho hagués preguntat estic quasi convençut que ella hauria respost amb un mig somriure d'aquells, una mica tristos, i hauria dit alguna cosa com ara:

-Vès, mira, no ho sé, les hores se'm fan tan llargues... No saps com em costen de passar els dies...

Quan llegeixo papers esgrogueïts hi ha un raconet dintre meu que espera descobrir un secret més lluent que l'or i que projecti una llum inesperada sobre aquestes vides, tan li fa si és de l'autora com d'algú altre. No sabria dir què m'agradaria trobar: un amor clandestí, un desig ocult, una esperança mai dita?

En què pensava la dona vella que anotava les hores d'insolació a les coordenades de Barcelona, els àpats, les despeses, qui ha trucat cada dia? Quins neguits oculta la transcripció minuciosa i lenta del pas del temps sobre un cos que s'ensorra? És una narració dels fets inexorables, és clar: volia dir això i no ho sé comprendre?

No sé perquè sento que hi ha una vida diferida sota aquesta cal·ligrafia tan rodona i tan neta, i em ve a l'orella el vers vivo sin vivir en mi. Possiblement la vida era allò que li arribava des de fora i des de lluny, quan parlava per telèfon amb els fills, al vespre.

Passen el dies i s'escolen els papers. Ja queden pocs dies i pocs objectes per triar en aquesta casa que ja va sent altra vegada un pis en una zona cèntrica de Barcelona. Es van esgotant les possibilitats de fer un descobriment. Tot sembla conegut, quotidià. Tot sembla tan familiar. Quan va quedar embarassada no va haver-hi cap anunci d'un àngel, és ben evident. Al principi de l'embaràs, ella pensa que potser seré una nena, i en aquest cas m'havia d'haver dit Nuri. No deixa de ser curiós que Nuri i Lluís comparteixin les vocals. Pensa el què vulguis, especula i somia, però no hi ha res especialment màgic. En l'entremig de la vida, la carreguem de símbols, signes i senyals. Però en els extrems, la vida té un aspecte estrictament biològic. (Ara, mentre estic escrivint, sento un gos solitari que borda, lluny, i se m'acuden infinites imatges que podrien ser literàries).

Més tard descobrim que el pare, que era un treballador autònom, va fer tres dies de festa quan vaig néixer, i dos quan va néixer l'Oriol. Passen els fulls, les hores s'escolen i baixa el sol. Si vull seguir llegint he d'encendre el llum, i ja puc abaixar la persiana. Però sento els ulls fatigats, engego el televisor i sense mirar-lo deixo que els sons m'adormin. Demà obriré un altre calaix, el penúltim.

Enmig dels pensaments letàrgics imagino que un artista modern i conceptual ha editat els textos de la Roser, i que es venen a les llibreries. Pàgines d'una literatura que qualsevol diria experimental, avantguardista: la vida relatada a través de llistes, memoràndums, notes, preus. Sense cap concessió a les imatges ni les metàfores, ni cap intent de sintaxi brillant. Mots apilats amb una assèpsia quirúrgica. No hi ha cites ni referències, no hi ha filigrana formal. No pretén res ni aspira a res ni tan sols no s'adreça a ningú.

Paraules que són anti-paraules perquè no busquen lectors. Podria ser una literatura en fase terminal, el manifest d'una secta d'escriptors gamberros que volen anul·lar per fi la novel·la i engegar-la a dida per sempre. El terror dels editors, el malsòn d'Editorial Planeta, Edicions 62, RBA editores. El programa d'un anarquista ecologista que vol salvar els arbres de ser talats per fer-ne novel·les. Un ecologista-terrorista que rebenta els premis literaris per salvar-nos. L'acció d'un anarquista definitiu que ens vol alliberar de la lletra escrita a tot arreu, també a les pantalles.

De sobte, m'alço del sofà i em sento la respiració entretallada. Potser em caldrà anar a veure un psicòleg. Era senzill de comprendre. Això és el diari d'un nàufrag. És el diari que escriu un nàufrag quan sap que no vindran a rescatar-lo, però no pot deixar d'escriure.

Per acabar penso en Neil Armstrong i m'imagino que la missió Apol·lo fracassa de tal manera que en Neil es queda tot sol sobre l'escorça lunar. Estic convençut que hauria escrit paraules sobre la sorra argentada i erma allà tot sol, avorrit com una ostra.

Nota 1:

Amb més o menys malícia, les paraules sempre duen jocs i enganys ficats a dins. El títol era Apunt sense il·lustració, però finalment hi ha una imatge. Clic al damunt, i apareix una il·lustració animada.

Nota 2:
La música que sona pel davall del clip té copyright del senyor Roger Mas, i pertany al seu CD Les cançons tel·lúriques, que vaig adquirir de forma lícita a la botiga barcelonina Castelló del carrer dels Tallers, tot pagant l'IVA i totes aquelles taxes que es deriven d'una transacció legal. Ho explico per si els inspectors de la xarxa hi troben inconvenients, tot i que havent-hi cantussejat jo al damunt no es pugui dir que el so sigui estrictament el del copyright original. Sense perjudici que jo pugui adquirir un nou copyright per la versió remasteritzada, amén.