El senyor Spejbel i jo (making off)

Tota la culpa és del mètode. Això és el que diria un metòdic si li dic que em sento encallat amb les aventures de la mort i la ressurrecció del senyor Spejbel. Em vaig proposar fer una sèrie de quatre capítols sobre aquesta història, però sense tenir cap mena de guió previ. Intuïció i rauxes, rampells. I prou.

La situació actual és que m'he fet un embolic.

Parlar de crisi amb el senyor Spejbel és molt delicat: algú podria pensar que em ric de les crisis econòmiques i no és el cas, perquè també en sóc una víctima: només un ximple es riuria d'una cosa així. Quan les coses van malament per a la bona gent, sortir amb la meva crisi personal i íntima amb un homenet imaginari és digne d'un personatge patètic d'un conte de Txèkhov. Però de vegades em venen ganes de penjar-lo.

L'altre dia em van venir ganes de penjar el senyor Ramon X, l'empleat d'una oficina de la Caixa amb qui em toca debatre ara sobre assumptes familiars, relacionats amb una llibreta d'estalvi familiar. La primera gestió que ha fet el senyor Ramon m'ha costat vuitanta euros. La solidaritat de la bona gents envers la Caixa no té fronteres ni límits, em cal ser comprensiu: suposo que deu ser en benefici de Catalunya (i les seves essències estalviadores). Però no vull escriure res més sobre això, ni un sol mot.

El senyor Spejbel es va transformar en un esperit erràtic després de morir, i com fan els esperits navega amunt i avall a la recerca de no sé què. La felicitat, el retorn a la carn, la desaparició definitiva i balsàmica, el no-res. Potser el senyor Spejbel està atrapat al món perquè està enamorat o té gana, o havia de treure la gosseta a passejar i no va ser-hi a temps. Cal fer tot allò que puguis, en vida.

Hi ha moments en què em sento com Cronos: si Spejbel l'he creat jo, també dec tenir dret a menjar-me'l d'una sola mossada.

Però després, més tard i havent dinat, recapacito. No. No el puc devorar perquè és una part de mi. Me l'estimo com qualsevol altra part del meu cos, que sóc jo.

Aquesta conclusió no resol res. És una tornada al punt de partida: aquí estem Spejbel i jo, i no sabem què fer, cap on anar. Aquesta és l'eterna història del blog. És clar que Spejbel i jo trobarem la sortida, i que tard o d'hora fondejarem al capítol tercer, i per fi al quart, on la història es tancarà.

Totes les històries es tanquen, amb la mateixa facilitat amb que se n'obren de noves. Ara mateix he trobat una vella fotografia on hi apareixen tres pomes, grogues i daurades sota un sol meridional. Aquí comença una altra història.

_________________
Nota: el títol de l'apunt Spejbel i jo està relativament manllevat d'una pel·li (Withnail and I) que em va impressionar molt, fa uns anys: Withnail and I explica la difícil relació que es pot donar entre dos amics.