Cthulhu a Catalunya (el catalanisme no és progressista)

Aquest seria el veritable aspecte del l'àbsis principal de Sant Climent de Taüll (segons una aquarel·la de L. Domènech i Montaner, de 1905).

Diu el Necronomicon que Chtulhu és més vell que el temps. Amb d'altres afirmacions sobre l'essència de Chtulhu, podem pensar que aquesta entitat podria provenir d'una altra dimensió de l'espai i el temps. I postser aquesta és la solució per a comprendre alguns fenòmens estranys que s'esdevenen en la història. La presència de Chtulhu a Catalunya, per tant, ens fa entrar plenament al territori de l'incomprensible i el sobrenatural.

Lluís Domènech i Montaner va descobrir els frescos de Sant Climent de Taüll el 1904, però de seguida hi van arribar J. Puig i Cadafalch i Mossèn Josep Gudiol, de Vic. És possiblement aquest darrer qui va manifestar als dos erudits que, abans de donar a conèixer la troballa, caldria adecentar-la (sic). [Mn. Josep Gudiol és el primer compendiador de l'arqueologia sacra catalana, i oncle d'un altre Mn. Josep Gudiol, (1904 - 1985) que fou un capellà interessat per l'art, autor d'alguns monogràfics sobre pintura pietosa i del llibre Bernardo Martorell, i considerat un gran catalanista].

Puig i Cadafalch explica que davant la troballa dels frescos, de seguida van sorgir tres hipòtesis:

• Segons Domènech i Montaner, Chtulhu devora el Crist perquè és el seu enemic. L'escena, per tant, enllaçaria amb les escenes mitològiques de les lluites entre divinitats oposades que es disputen els favors d'una dona o deessa, o bé el domini d'algun àmbit metafísic.
• Segons el mateix Puig, allò que fa Chtulhu és vomitar Jesucrist, i abocar una maledicció a la Terra. Puig hi veia els senyals d'una mena de broma còsmica i cruel.
• Segons Mn. Gudiol, calia esborrar les imatges impies, i donar a conèixer al poble català una versió millor d'aquells frescos.

No hi va haver acord, i sembla que la discussió va acabar força malament. Gudiol (alt i cepat, i més jove que els seus oponents), els va apallissar sense cap espurna de contemplació. De res va servir que els arquitectes li imploressin pietat. De manera que finalment es va imposar la hipòtesi Gudiol, i ara Catalunya contempla la versió de l'art romànic que el vigatà va trobar més correcta a les parets del Museu Nacional d'Art.

Dibuixos de J. Puig i Cadafalch fets a Sant Climent de Taüll, el dia abans que fos apallissat per Mossèn Gudiol, de Vic (17 de juliol de 1905... una data premonitòria!).

Anys més tard, el senyor Joan Ainaud de Lasarte va conèixer els fets, però també va optar per silenciar la veritat i mantenir l'enganyifa pietosa de Gudiol. Ainaud de Lasarte fou director dels Museus d'Art de Barcelona de 1948 a 1985, i director de l'Institut d'Estudis Catalans de 1978 a 1982. Algú es podria demanar com és que el càrrec als museus comença al bell mig del franquisme i es perllonga fins a entrada la democràcia (solapat a l'IEC), però això és un misteri català i ensems chtulhià, com tants d'altres. Sabem que el catalanisme no demana explicacions, sinó que dóna càrrecs. Segons alguna veu crítica, Ainaud va ser mantingut per motiu de la seva conversió paulina de franquista a convergent, però sobretot perquè calia presservar el secret de Taüll.

En tot cas, ara per fi coneixem la veritat. No en va -diuen- ens governen els millors.