I
De vegades sento que camino per l'Auca del diable. Que jugo al joc de l'Oca Malvada. Perquè he viscut en tots els llocs foscos, en totes les possibilitats que creia abjectes. He estat cruel i prepotent, superb, envejós, obtús, curull de prejudicis. He menystingut i m'he burlat dels altres, o no me'ls he escoltat. He estat egoïsta i deshonest, i potser tan sols he sabut evitar la cobdícia.
Un dia que em rondaven aquests pensaments vaig entrar en una llibreria de vell del carrer de Cavallers. A dins hi havia un home molt vell, i vestit de vellut negre. Escoltava un transistor minúscul, i el va apagar en veure'm entrar. Em va convidar amb un gest i un somriure franc, quasi de nen:
-Tria i remena, tu tranquil, no tenim cap pressa, oi?
Jo duia massa hores sense menjar -vagant pels carrers-, i mentre furgava llibres polsegosos em van rondinar els budells. Les vísceres van fer un brogit tan gran que el vell va alçar la mirada. Jo me'l vaig mirar a ell i les nostres mirades es van trobar en un espai nou, net de culpes. Més tard vaig pensar que hauria estat un bon moment per morir. Però com que no em vull morir, se'm va acudir matar el blog. Va ser una idea així de ràpida i neta, esplèndida com una descàrrega d'electricitat estàtica enmig d'una nit d'agost.
II
Una novel·la del Julián Marías explica la història d'una dona jove que contracta un detectiu perquè la segueixi a ella mateixa, i li vagi passant informes (un argument que -dit de passada- és lleugerament austerià). La dona no està segura que allò que viu sigui realment una vida humana, i en necessita proves.
Jo diria que de vegades el blog ha estat el meu detectiu, provant de donar-me la meva pròpia fe de vida. Però de vegades -també- la vida creix i s'incendia, es rebrega, cruixeix, tremola i s'alça: en aquests episodis, tinc la certesa d'estar viu perquè sofreixo i m'emociono com els vius.
II
Hi ha blogs que moren de fracàs, i blogs que moren d'èxit. Hi ha blogs que moren perquè es mor el seu blogaire. Hi ha blogs que queden sepultats sota centenars d'admiradors: els volen complaure a tots i tan sols troben la banalitat comuna i el tòpic més xacrós. Hi ha blogs que maltracten els seguidors, i van minvant-los fins a esdevenir transparents. Hi ha blogs assassinats, perquè el blogaire ja no pot pagar la quota de l'adsl. Són els blogs morts per la crisi dels banquers. I em demano: quan veurem un banquer mort per la crisi dels blogs?Hi ha blogs zombis: fa temps que estan morts però fan veure que no, i segueixen i segueixen, simulant vida i ganes. Hi ha blogs morts però incorruptes, i blogs morts insepultats, exhibits impúdicament. Hi ha blogs que mereixen morir, però s'encaparren a seguir donant la llauna. Hi ha blogs que són tendres fantasmes, que simulen una vida menuda i transparent. Hi ha blogs que imiten una vida impossible. Hi ha els blogs del burgès i la burgesa avorrida, que són una expressió de la mort de l'ànima.
Hi ha blogs amb un profunda voluntat de morir i que no moren. Desitgen arribar al final, desitgen el crepuscle i l'abisme: volen ser cadàvers bonics i tràgics. Però no poden: una maledicció els manté.
Me'n vaig al cementiri dels blogs i m'hi sepultaré. Procuraré tornar-ne, si això fos possible. I si puc, llavors explicaré què he vist, i com és l'altra banda. Em diuen que en aquesta empresa ningú no hi ha reeixit mai, però si fes cas dels moralistes seria cretí per sempre. I a més a més, em ve de gust passejar pel món dels difunts, que són comprensius, tous i acollidors.
Si d'aquí a un temps no he tornat, pregueu per aquest pobre dimoni, i que alguna ànima caritativa comenci un blog titulat Nou-cents noranta-nou dimonis. Si pot ser.
______________
Nota-súplica:
Qualsevol lector o lectriu que conegui blogs morts m'ho pot fer saber en aquest espai dels comentaris o al correu, i serà recompensat.
El primer dibuix és de l'autor i és l'autor (volia dir que és un autorretrat, dedicat a aquells que creuen que em passo el dia pensant en cementiris i demés: així queda clarament desmentit). El segon dibuix és de 1915 i d'autor desconegut, i exposat al Mike Caveney's Egyptian Hall Museum.
Hom no pot morir sense deixar la feina feta. El capítol 6/6 de Ngú no esta penjat.
ResponEliminaPer una altra banda, genial la classificació de blocs malgrat que, crec, no segueixo cap d'aquests blocs moribunds. Si tinc el blocroll blocs ja difunts que m'han servit de referència.
En fi, esperem trobar-te aviat encara que sigui fent un bloc virtual només de comentaris pels llocs que visites i coincidim o en altres metaformes blocaires!
Ja pots anar preparant la recompensa. T'has descuidat una categoria extrema, la del blogger assassinat. Ho explica el Casciari:
ResponEliminahttp://orsai.bitacoras.com/2005/06/los_bloggers_muertos_no_van_al_cielo.php
que no es pot dir que sigui un mort; imagina't un apunt amb més de 700 comentaristes de procedència global!!!
També parla de la mort dels blogs aquí:
http://orsai.bitacoras.com/2008/11/una_charla_sobre_la_muerte_de_los_blogs.php
Ah! i no estàs sol. Jo també he pensat baixar la persiana quan arribi al 50% dels recursos gastats (ara estic al 49%).
Galderich: en aquestes alçades, imagino que ningú no es creu res del que anuncio, però a mi em diverteix seguir per aquest camí, que s'assembla molt a un joc. Sobre Ngú, encara queda tela, i sobre el blogger assassinat... ostres, quin bon tema!
ResponEliminaSi esperes una mica, ressuscito més depressa que Nostrossenyor.
Girbén: has actuat novament com una font d'informació i d'idees. Què faríem sense les teves aportacions i coneixements. Amb tot això que m'has deixat se'm gira feina.
ResponEliminaSi ens morim una estona i després tornem, haurem recuperat energies i recursos. Hem de ser sostenibles començant per nosaltres mateixos.
Ostres, Lluís, quina traça que tens a dibuixar.
ResponEliminaEn aquest cas que anuncies, seria un suïcidi... no, no ho faràs!
ResponEliminaperò l'apunt m'ha agradat molt. Jo hi he pensat moltes vegades, en el suïcidi blogaire, però no tinc esma... ja es morirà tot solet, o me l'aniran matant a poc a poc.
Per cert, on es mira, això dels recursos? no ho he mirat mai!
Coming soon: Mil Zombies, la ressurrecció de Mil dimonis. Excel·lent dibuix i llistat de defuncions blogaires.
ResponEliminaMatilde: m'ha passat una cosa terrible i molt freudiana -que no et puc explicar- en llegir la teva frase. El vell Sigmund parlava d'incestos, i d'un home cec que es va fer un embolic de nassos... llàstima que només dibuixi poca-soltades.
ResponEliminaMontse: també deus tenir l'ànima posseïda per l'abisme, que deia en Rafael Argullol fa molts anys, quan deia coses interessants. Com és evident no em puc suïcidar. Que me'l vagin matant a poc a poc sí que pot ser: amb el temps tot degenera. I sobre això dels recursos... chi lo sà!
ResponEliminaSM: Corro a agafar la llibreta i anoto els teus suggeriments. Et tinc per un home hàbil en diverses disciplines, una de les quals és trobar títols. No ho puc passar per alt.
ResponEliminaQuè coi és això de deixar morir un blog? Darrerament només faig que anar a enterraments, conye!!!!! Va. Fins aviat!
ResponEliminaZel: és evident que ningú no em creu, ja, tips de veure avisos de coses que no passen, o imprevistos girs. Però ho creguis o no, ja duc quatre hores ben bones navegant cap a l'altra riba de l'Estigi. Fa un fred que pela, per cert.
ResponEliminaHi ha un cementiri de blogs, no sé si l'has visitat mai, hi van a parar tots els blogs que s'han abandonat a la deriva o han desaparescut al triangle de les bermudes dels blogs...
ResponEliminaJa et vaig comentar que fa tres anys em dedicava a recollir una llista de blocs abandonats al meu bloc personal, però s'anava fent gran i la vaig treure, i et vaig deixar també l'enllaç del post del cementiri dels blogs oblidats de fa tres anys o més on hi tens quelcom de material (suposo vares rebre el correu). De totes maneres en el teu cas, d'aquesta mort anunciada en pots ressucitar qual au Fenix o un Jesuscrist qualsevol, que ens conèixem una miqueta ja.
ResponEliminaLluís! Un blog difunt, el de la meua amiga Clara, es va suicidar i li se va oblidar tancar-lo abans!!! La última volta que es va tallar les benes abans de la definitiva ja li vaig dir, però tia fes el favor d'arreplegar tot lo que tens escrit abans i aixina encara ton pare i ta mare que traguen algo de diners ja que trellat de tu no n'han tret, que tenia ella feta una novel·leta molt LucíaEtxebarría però novel·leta al fi i al cap, i res, la tia un dia s'alçà pensant-ho i al de després pum, sense fallar. El blog: http://clara-a-t.blogspot.com/
ResponEliminaQuan li vaig escriure després de que es matara em vaig ocasionar a mi mateixa un profund debat sobre si crec en alguna cosa com Nostro Senyor o personetes d'eixes que viuen en el cel, perquè li vaig escriure un comentari sabent que ja estava morta, i encara m'ho estic pensant des d'aquell dia.
I encara hi ha blocs vampirs, és curiós Lluís que no els hagis mencionat, tu que te'ls estimes tant.
ResponEliminaQuin plaer de post! Valia la pena que aquest bloc morís només pel pur gust de llegir el text que has posat. M'encanta -fins i tot m'excita- la llista que has fet de blocs que moren i els motius diversos pel qual ho fan.
ResponEliminaEscolta, Lluís, no podries fer que el bloc tornés a morir de tant en tant, a la manera del tu homònim que va fer la teoria de la multimortalitat?
Aris: fas molt mal fet de no donar-me les coordenades del cementiri dels blogs, ara estic neguitós pr saber on para. Si et plau, n em facis esperar gaire.
ResponEliminaPuigcarbó: en efecte, vaig rebre el teu correu i em serveix de material per a estudiar els morts. T'he de confessar que alguns dels blogs morts fan venir ganes de matar el meu de veritat, perquè tenen una estranya dignitat que jo no tinc (ni jo ni els Mil Dimonis).
ResponEliminaÀgueda: aquest comentari teu omple el meu apunt, i li dóna una dimensió més rica. Un relat breu ple de referències i de reflexions sobre el més enllà. Moltes gràcies doncs, perquè aquest blog que em cites mereixerà un capítol especial. La quintaessència del blog mort... tot i que hauré de pensar bé què en dic i com en parlo per no destorbar la pau dels suïcidats.
ResponEliminaAllau: tens raó que no haver esmentat els blogs vampirs és una llacuna injustificada en el meu cas. Suposo que no volia fer servir cap altre adjectiu que "mort", però el vampir no deixa de ser una variant del mort. Tot i que diferent: més apreciat perquè xucla que no pas per mort. I de fet, bé, tant tu com jo en coneixem: escrius sobre alguna cosa i dies després agafen aquella cosa per xarrupar-la i deixar-la seca.
ResponEliminaI aprofito que acabo de llegir el comentari de l'Aris per fer un metacomentari: el cementiri de blocs és, després del dels elefants, el més misteriós i difícil de trobar. Es veu que es compten amb els dits de la mà -de la mà d'un manc- les persones que l'han trobat i han sortit en vida.
ResponEliminaEs diu que és allà on s'hi troba la font de l'eterna joventut, i que Ella -la que ha de ser obeïda- va aconseguir la immortalitat després de passejar-se impúdicament entre els blocs difunts.
Leblansky: s'agraeixen els ànims. Ja veus que finalment he aprofitat l'avinentesa que el professor es morís avui al teu blog per a matar el meu, tot i que és una mort una mica a l'estil Romeu i Julieta. Un drama que en definitiva és teatre. Estic completament convençut que el veurem morir de nou, i possiblement sense esperar un cicle complet de Big Bang Crunch de cent milions d'anys.
ResponEliminaLeblansky (de nou, que m'ha aparegut el teu segon comentari mentre responia el primer, que mira que és malparida la sincronicitat): ja intuïa que el cementiri dels blogs és cosa delicada i perillosa, i no sé si sóc tan valent. Ho miraré de lluny i després faré una valoració de l'empresa. procuraré esquivar-la a Ella -la que ha de ser obeïda.
ResponEliminaMira LLUIS,
ResponEliminaespero que això no sigui més que una macabra entrada, amb títol semblant a la novel·la de García Márquez, "crònica d'una mort anunciada" no suporto els comiats. Jo mateixa parlo en el meu blog d'una mort, l'única que m'ha matat una mica a la meva... així que per favor... respira profundament, pren-te un bon entrepà del que més t'agradi, perquè els teus *tripillas deixin de ficar sorolls rars, que pel meu que és això el que et passa, que està famèlic de gana i noooooooooooo te mueeeeeeeeras per favor:-)
Un petó gran que espero tornar-te a donar en breu ... si no...et buscaré pel cementiri de blogs i et desenterro!! quedes avisat:-)
Por cierto, me gusta tu dibujo... ¿ves? otro motivo para no morirte..
ResponEliminaAún no te he enseñado los míos:-)
Pot morir un blocaire? Què potser no gaudim de la immortalitat de les lletres? Com algun dia ens tanquin la paradeta això se'n va al carall, és clar.
ResponEliminaPerquè 999 dimonis? Perquè en regressió? Què hi ha d'un Mil-i-un dimonis?
Preguntes que, si de cas, ja ens respondràs del més enllà.
D'on caram has tret un òbol?
María: aquest blog té una mena de voluntat suïcida que no puc evitar. Crec que ara, si estic una temporada mig mort em sentiré molt millor. Però no pateixis, que això dels blogs és un joc, i qui no ho vegi així crec que s'equivoca.
ResponEliminaI per cert: espero els teus dibuixos.
Joan: la pregunta "pot morir un blogaire?" em sembla retòrica. Em puc morir, per més blogaire que sigui? Bé, en principi tot indica que sí.
ResponEliminaLa idea del "999 Dimonis" té dos motius: el 999 és bonic, i atractiu per als esotèrics, perquè és el 666 invertit. I dit de passada: aquí d'esotèrics n'hi ha uns quants, el que passa és que dissimulen perquè no es burlin d'ells. Jo aquí no hi tinc cap problema. El segon motiu és que si ara tenim 1000 dimonis i un es mor... doncs en queden 999.
Una lectora m'ha enviat aquest comentari, que en principi no volia penjar públicament. Finalment hem decidit penjar el text, però sense la referència de la seva autora. Diu així:
ResponElimina"Hola, Lluís.
No sabia bé si escriure't el comentari al blog o en un correu, però com que tinc certa tendència a la vanitat (ho reconec) i prefereixo tenir-la una mica controlada, m'he decidit per escriure't el comentari per correu. El que t'he de dir potser no t'ho creuràs, però m'és igual. N'he vist morir molts de blogs, jo mateixa n'he matat algún (de propi, vull dir), però el que més greu em sap que es morís va ser un, en el qual les entrades estaven quasi totes dedicades a mi. L'autor (que no era jo, la vanitat no m'arriba tan lluny) el va matar quan va decidir que era millor intentar oblidar-me perquè el contrari li feia mal. Em va saber greu que el suprimís, no tant perquè hi havia moltes entrades dedicades a mi, com ja t'he dit, sino perquè tenien força qualitat... tot i que va haver altres coses que em van saber més greu encara".
Naturalment que és un joc,
ResponEliminaperò, fins a jugant t'encapritxes amb els companys de partida:-)
Un dia potser pengi algun... espero que hagis decidit ressuscitar per llavors:-)
Bona sort LLUIS.
PD
Respecto a este correo que publicas...hay gente para todo en esta vida, la comprendo mejor a ella, que al autor del blog.
Muy curioso, esto de los blogs, es verdad que hay para todos los gustos en sus motivos para vivir y para morir.
María: ja pots veure que només amb els comentaris ja hi ha material per pensar i escriure, potser més del que jo imaginava al primer moment. En aquests moments, junt als comentaris també rebo referències al correu que comencen a desbordar la meva capacitat. Piano, piano si va lontano.
ResponEliminaCal passar pel tanatori a acomiadar el blog acabat de morir? És celebren enterraments blocaires? Cal decidir crematori o enterrament tradicional? On van a parar les cendres?
ResponEliminaBuuuf, quants dubtes! Només coneixia blogs acabats de néixer o molt jovenets.
Per cert, un dibuix molt bo!
Carme: un cop mort el blog, les cerimònies no venen d'un dia. Ja trobarem l'ocasió i la forma. I sobre el dibuix... des de la meva època del còmic que no em sé treure del damuunt la seva influència... jo voldria dibuixar com en Barceló i dibuixo com el dibuixants del Creepy.
ResponEliminaEm va molt bé el teu comentari, perquè pensava preguntar pel teu blog: acabat de néixer?
Potser cap mort de bloc més sentida que la del Muntanya de l'Enric. De tant en tant
ResponEliminaencara passo una estona passejant per les seves sis temporades i trobo una pau alta rellegint aquells apunts succints, tridestil·lats, on tot és tall.
Aquí pots veure el seu digne comiat:
http://muntanyanet.blogspot.com
Girbén: me l'acabo de mirar, i havia de ser realment una mort dolorosa. No sé quantes vegades destil·lava el text, però més d'una. Potser d'aquesta tècnica n'hem d'aprendre molt encara, i jo el primer.
ResponEliminaLa pregunta és...si hi ha un dia dels fidels difunts i de Tots Sants, s'hauria de proposar un dia dels blogs difunts?
ResponEliminaL'altre pregunta és: existeix el blog ressucitat?
Aqui tens
ResponEliminahttp://elcementeriodelosblogsolvidados.blogspot.com/
Gabriel: al dia del blog difunt li veig força pegues. N'hi ha que ressusciten, i llavors j em diras tu quin plan.
ResponEliminaAris: gràcies per l'aportació a la causa. L'acabo de mirar i té bona pinta. Espero no veure'm desbordat per massa informació.
ResponEliminaT'has deixat els blogs que neixen morts i els que moren abans de néixer.
ResponEliminaM'ha encantat el concepte de multimortalitat que ha tret en Leblansky.
ResponEliminaFa temps llegia un blog que m'agradava molt i un dia vaig somiar que se suicidava un noi que jo coneixia. En el somni no em deien qui era aquest noi. Poc temps després aquest blog va deixar d'actualitzar. No li vaig donar més importància. Amb el temps he anat pensant que havia mort. El blog és www.brandalia1.bloc.cat i és ple de spam. Spam en aquest blog es com la vegetacio en les ruines.
Hi ha un blog que te un avís d'estar viu força interessant. El blog és: http://www.littleowl.net/
ResponEliminai el missatge que té posat a l'encapçlament diu:
"el blog no està abandonat, simplement no tinc cap periodicitat de publicació".
Em sembla genial.