És sabut de tothom que aquest blog està mort des del dia 20 de gener de 2011, que fou l'endemà d'una fabulosa lluna plena al cel d'hivern. Els aficionats a la numerologia li sabran trobar el suc a la data (jo només anticipo que suma set). El blogaire ara és lluny, navegant vers l'altra riba de l'Estígia dels blogs. No obstant, va deixar uns quants apunts programats per a entretenir lectors i lectrius mentre esperen la ressurrecció. Puix el blog està mort, és normal que parli també de la mort.
Poc abans de morir, Hergé va voler assassinar l'insofrible Tintin. Amb els anys, el dibuixant havia desenvolupat un odi larvat contra el seu personatge. Tintin se li feia petulant i capriciós: lluny de créixer, el jove reporter havia esdevingut un horrible nen malcriat.
A les seves memòries (Sobrevivir a Tintin, Madrid, Tusquets 2001), el dibuixant associa Tintin i Frankenstein: són dos monstres que han fugit del seu creador i que un cop emancipats el turmenten. Ningú no ho diria, però Hergé se sentia castigat com un Prometeu modern.
La seva filla Henriette (Sobrevivir a Hergé, Madrid, Mondadori 1999) explica episodis d'un mal humor furiós i destructiu, durant els quals el pare decapitava figuretes de porcel·lana de Tintin i de Milú. És per aquestes dates quan Hergé es va posar en contacte amb dos reputats experts en esoterisme i màgia negra com Alistair Crowley i L. Sprague de Camp (aquest darrer, deixeble i biògraf de Howard P. Lovecraft). L'objectiu de l'equip era escriure la mort espantosa que mereixia el petimetre del tupè. L'enigmàtic trio va escriure el guió de Tintin à R'lyeh, del qual només se n'ha conservat el projecte de portada per a la versió anglesa i la vinyeta que presento.
Murray Groat per a Hergé
Tan sols la vídua de l'artista (Sobrevivir, sobrevivir, RBA editores, Barcelona 2008 -quan la dirigia Ferran Mascarell) explica breument que aquell grup de treball va acabar com el rosari de l'Aurora: pleits, malediccions i conjurs són la collita més palpable de la col·laboració.
De manera que m'he jugat el coll per a haver-la, transportar-la, conservar-la i amagar-la dels cobdiciosos i les duanes, dels mafiosos i antiquaris. L'he escanejada jo solet, l'he publicada en aquest blog que em pago de la butxaca, i després l'he amagada de nou en un lloc al qual només s'hi pot accedir passant damunt del meu cadàver.
No m'extendré més en la meva dedicació patriòtica per no treure el protagonisme a la vinyeta, però sí vull narrar una petita anècdota.
Fins fa poc, jo tenia un amic d'aquells que se'n diu un amic de l'ànima. Ens hem vist créixer des de ben menuts. Però quan en Fèlix (no es diu així, però l'anomenarem així) va saber que tenia la vinyeta en el meu poder, va voler heure-la pel mitjà que fos: adulació, suborn, amenaça i finalment pallissa. Vaig conservar el dibuix, però vaig quedar malmès tal com demostra la fotografia.
Lluís, no et perdono que hagis matat Tintín, pobret ell que havia nascut tan immortal. Tampoc et perdono que parlis d’Henriette Hergé, una filla inexistent d’un matrimoni estèril. Ni que t’adjudiquis la primícia catalana de la coberta amb influències de Lovecraft (en Macip ja ho havia fet i potser fins i tot jo a Facebook). Segurament ni te n’adones que l’Aurora d’aquest rosari que menciones, era el nom d’un vaixell ben eminent a les aventures tintinesques. Res, que si penses matar algú, informa’t abans de la seva situació familiar.
ResponEliminaIntentaré (com a càstig) no comentar els teus propers tres apunts.
Allau: per la rapidesa amb que has penjat el comentari, ja veig que has fet una lectura diagonal del text, cosa que t'excusa en part. Pots discutir tota la resta, però la vinyeta (que no la portada, tal com explico) és una exclusiva.
ResponEliminaJo et tornaré el càstig amb comentaris àcids i aguts als tres propers apunts teus.
Mea culpa (pixo culpa), per llegir-te en diagonal. Igualment no et perdono.
ResponEliminaAllau: com se't pot acudir venir als Mil Dimonis a buscar rigor i fiabilitat? Jo tampoc no et perdono, en nom dels lectors i lectrius ingenus que s'haurien empassat la faula. Et recomano que llegeixis les memòries de la filla, per si això t'ajuda a veure el món amb la ment més oberta.
ResponEliminaLluís,
ResponEliminaNo li facis cas a l'Allau que triparticeja i intenta boicotejar aquesta iniciativa que has tingut tu amb el Nou Govern que ens portarà a una pletòrica Catalunya!
Els teus esforços seran compensats amb la Medalla de Sant Jordi que et permetrà tenir una esquela pagada a La Vanguardia i a altres diaris, cosa que t'anirà bé ara que estàs enmig de morts i resurreccions. El tema és: et pagaran la segona esquela després de ressuscitar?
Galderich: òbviament, l'Allau s'ha enfadat per la meva col·laboració amb el nou govern, i ho disfressa de queixa contra les imprecisions del text. Pel què fa a una segona oportunitat d'esquela, jo crec que sí la pagaran. Al Millet li han donat una segona oportunitat, i suposo que aquest el tarannà del govern dels millors.
ResponEliminaDetesto Tintín, si no ha de patir gaire ja el pots matar.
ResponEliminaFa poc em va trucar una amiga que treballa a la gossera municipal de Barcelona. Acabaven de recollir un gosset blanc que remenava les escombraries i la lectura de l'obligatori microxip havia donat aquestes dades: nom: Milú; amo: Tintín...
ResponEliminaCom que l'havien trobat al costat del temple del Tibidabo no és descabellat pensar que els fets luctuosos que recull la vinyeta havien succeït a l'interior del temple expiatori.
Cal recordar que "Tibi dabo" (et donaré) són paraules que Satanàs adreça a Jesús (Mateu 4,9)
Puigcarbó: tenint en compte els guinistes, jo diria que en Tintin patirà. Morir a les mandíbules de Chtulu no deu ser una mort plàcida.
ResponEliminaGirbén: sembla mentida com la nostra fantasia es connecta a la realitat (i a la inversa). Si això va passar al Tibidabo, la connexió diabòlica és inevitable.
ResponEliminaSi Tintin ha de morir, almenys que sigui a les mans de Chtulhu. L'excel·lent vinyeta retrobada ens fa pensar que aquest àlbum desaparegut hagués estat una bomba. Els morts (com aquest blog) donen molta guerra.
ResponEliminaSalvador: més que a les mans de Chtulhu, jo diria que serà a les seves mandíbules verticals. Es comenta pels cercles dels iniciats que hi podria haver d'altres vinyetes...
ResponEliminaAquest blog està fora de control! La mort de tintin! de fet fa temps que es mort, només hi han albums pirates del Ramó Nash
ResponEliminahttp://www.free-tintin.net/espanol/alph-art.htm
Aris: acabo de visitar aquest enllaç que em deixes. Ja es deu haver vist que no sóc un expert en Tintin, i desconeixia aquesta història tan curiosa del Nash.
ResponEliminaTenia entès que el Tintin havia mort a la 2ª edició del Tibet:
ResponEliminahttp://drawmadaire.blogspot.com/2008/02/tintin-au-tibet-2nde-dition.html
Girbén: vès per on estic descobrint una pila de curiositats sobre Tintin. Aquesta mort horrible, destripat pel Yeti m'ha donat una idea per a provar més vinyetes "gore".
ResponEliminaVa home, en Tintin amb en Cthulhu no en té ni per pipes. Sí, ja ho sé que ell és un mitja-nena, que el gos va a la perruqueria, i que el capità Haddock és un farsant que no sap ni cantar havaneres.
ResponEliminaPerò coi, quatre brams de la Castafiore i ja tenim en Cthulu tornant cap a R'lyeh amb la cua entre les cames. O amb les trompes entre les potes, que vindria a ser el mateix.
Joan: m'has suggerit una escena fantàstica, una lluita entre Ctulhu i la Castafiore, potser corrent per dins d'un palau de l'òpera.
ResponEliminaCuando leia tebeos, siempre me saltaba las historias de Tin tin. No me gustaba nada. Me resultaba hasta desagradable. Veo que mi reacción tenía su lógica en la medida en que hasta su propio autor lo odiaba a ratos. De cualquier manera me has hecho recordarlo y ahora tendré que darme una explicación convincente. Siempre salgo de aquí con tareas por hacer...:)
ResponEliminaY a pesar de que yo no te leo en diagonal, sino en Catalán (prescindiendo de Don Google), que no es poco esfuerzo para mí, creo haber comprendido tu patriotismo, tu heroicidad y tu sacrificio personal. Vaya mi más explícito reconocimiento.
No hará falta decir que, por razones obvias, yo nunca podría haber hecho lo mismo. :)
ATB: mira, la verdad es que yo a veces también me he planteado mis sentimientos hacia Tintin. Son ambiguos: me gusan las historias, pero él me cae mal. Luego está su rara red de relaciones: quién es el Capitán? Y el profesor Tornasol? Viven juntos? Son una unidad de convivencia avanzada a su tiempo?
ResponEliminaPor lo del patriotismo, ya lo ves. Discrepo que no puedas hacer lo mismo que yo, porqué el patriotismo -como el dinero o la estupidez- no tiene patria.
ATB, uala, no te gustaba tintin? pero pero...esto es sacrilegio! aunque sobre gustos...si hay mucho escrito, pero es como la sopa, a la Mafalda no le gusta.
ResponEliminaAris: ui, vigila amb la paraula sacrilegi, Aris, que després ens acusen de ser inquisidors. Hem de ser tolerants amb els qui tenen gustos diferents. A mi em cau fatal però fatal del tot l'Astèrix, i recordo que quan era un pre-adolescent a la classe hi havia els dos sectors, enfrontats per sempre, sense pactes ni concessions: els pro-Tintin, i els pro-Asterix. Fins qe no vaig descobrir El Víbora que vaig viue atrapat en aquella disputa.
ResponEliminaCagontot! Tenint virtualment a mà la vídua d'Hergé per poder carregar-te-la a gust i amb tots els Primigenis fotent-li canya, vas tu i et carregues al Tintin. Mira que n'ets de pocasolta!
ResponEliminaLeb, t'estimo!
ResponEliminaAh, i per cert: a més dels pro-Tintin i els pro-Asterix, cal afegir els pro-Marsupilami. En aquesta fracció cal posar-nos com a mínim a l'Aris -n'estic convençut que milita des de fa temps- i a mi.
ResponEliminaHI ha un abans i un després d'El niu dels marsupilamis, haw, haw!
Leblansky: Glups! Ara em sento més poca-solta encara, i al damunt culpable...! Ja no puc fer res per salvar en Tintin, l'única cosa que podria fer és -més endavant- sacrificar la vídua d'Hergé. I ja posats, se m'acudeixen altres noms de gent que m'agradaria veure en aquesta penosa situació. Com que molts d'ells surten al Telenotícies, aniré prenent apunts.
ResponEliminaAh! Tens raó en això del Marsupilami. Jo vaig tenir una temporada de fascinació per "Espirú contra Zorglub".
Allau: estic començant a pensar en incloure't en una propera vinyeta.
ResponEliminaLluís,
ResponEliminaEn Fèlix t'ha deixat ben masegat, i afaitat!
Jo sóc més proAstérix, fins que vaig descobrir Mort Cinder i Little Nemo. Van ser, de llarg, els meus còmics predilectes durant la meva primera joventut.
Crec que mai no he pres posicions pro-Asterix o pro-tintin, i de petita els va llegir tots dos. Passat el temps, però, m'agrada més Tintin. Millor dit, els personatges que l'envolten. Recordo que m'atreien especialment els mil milions de llamps i trons del capità Haddock, o bé els jo encara diria mès dels Dupont i Dupond...
ResponEliminaMaite: aquests fets van passar fa molt de temps. Anar afaitat sempre m'ha dut malastrugança.
ResponEliminaEulàlia: crec que Dupond i Dupont moren mastegats per Chtulhu, també. Em sap greu.
ResponEliminaJa tinc ganes de veure la vinyeta dels Dupondts...
ResponElimina