Viatge a Ngú (2)

Resum del capítol anterior: un viatger anònim arriba un poble buit i vol saber perquè està buit. El mossèn li dóna una explicació poc creïble i avui rep una nova hipòtesi.  

La guia d'en César August Torras no en diu res, potser per prevenció. Però sí l'article de Francesc Gurri Dos historias insólitas al pie del Cadí (Revista Muntanya, octubre de 1964). Entre Toloriu i Ngú hi ha el mas de Can Caló, que avui és una ruïna. Saquejat pel vandalisme humà i estrafet per la natura, apenes si es pot distingir entre el fullam el record d'un mur. Saltant per entre els clots i la molsa relliscosa, s'hi endevina una planta rectangular, i l'ulll buit i paorós del vell pou sec.

 Poc abans de la guerra, el mas va ser adquirit unes persones que -diuen- parlaven en llengua alemanya. Potser una família. No es va saber mai a què es dedicaven: tan sols els veien de tant en tant, sortint del mas proveïts d'estranys aparells. Em demano si la misteriosa activitat dels alemanys pot tenir res a veure amb la desaparició dels habitants de Ngú. I mentre m'ho demano, sento els esquellots a la vora. Són cavalls, baixets i rabassuts, de pota curta i crinera rossa. Inesperadament, descobreixo que hi ha un home entre els equins. És petit, esquifit, de rostre xuclat, solcat per torrenteres i plecs cretàcics. Parlem un instant del clima (ell sap endevinar la neu en el color del cel, per la banda de la Seu). Quan li pregunto per les raons del poble deshabitat no fa cap gest. Però quan li explico que he parlat amb mossèn Gurdulú deixa anar una escopinada grossa i esfèrica damunt d'un ginebró.

Imatge d'en Maurici de les Vaques i d'una tova de vaca, tot i que paradoxalment no en vaig veure cap. Els animals de pastura, vora Ngú, són aquests poderosos cavalls de pota curta (la raça iberobretona).

És així com conec la versió del Maurici de les Vaques


2. La versió del Maurici de les Vaques

-No us cregueu pas un sol mot del mossèn! De ben segur va explicar-vos allò de les dones, que un bon dia no hi eren. Fantasies malaltisses de capellanot! Només pensen en dones i pecats, no res, ni un mot. No valen per res, aquesta gentussa. Quan mon pare es moria va voler el mossèn perquè li dones els sants sacraments, però el van trobar gitat al llit de la rectoria, despullat i morat, amb una barjaula de Puigcerdà, borratxo, torrat com un cep. Quan va ser bo per posar-se els calçons i la sotana, mon pare duia tanta estona a l'infern que ja s'havia fet amic del diable... No res, ni mitja paraula...

"Aquí no va quedar-hi ningú, però va ser així, pum! tot d'una, d'un moment a l'altre ja no hi eren. Ni homes ni dones, ni criatures, ni alcalde ni la meuca de l'alcalde. Aquells alemanys no sé què feien, però ningú no sap si hi van tenir res a veure. Per mi que no. Per mi que la cosa no té res a veure ni amb alemanys ni amb espanyols. Els alemanys buscaven or, com els espanyols, que han trescat tot el planeta buscant eldorados i gaites d'or. Però algú va ficar la pota, sí senyor, i van tocar alguna cosa que no s'havia de tocar. Jo crec que una cova, un avenc, o alguna pedrota d'aquelles rares que van plantar allà fa milions d'anys.

En Maurici respira, guaita el bestiar de reüll, escup altra vegada sobre el mateix ginebró. Després se'l remira i n'arrenca una branqueta, amb les dents la burxa i se la deixa al buit del segon molar, absent com tantes d'altres peces.

"Us ho explicaré com bonament pugui. Déu m'ha donat pas el do de la paraula, ni diners ni gran cosa, però amb uns gargots comprendreu...

En Maurici es treu un bloc menut dels pantalons de pana. Amb tres minúsculs llapis de colors dels quals en resta apenes un mos, s'entreté a gratar el paper. Finalment diu "Això, així va anar". Resta en silenci uns segons abans de demanar: Ho enteneu, vós? A fe de Déu que jo no, però us juro que fou així com a Ngú no va quedar-hi ningú".

En Maurici balbuceja:

"Les pedres s'aixecaven, flotaven a l'aire. Cada cop que en trepitjaves una, s'enlairava i et duia amunt, amunt. Els homes i les dones van pujar, pujar, ho enteneu? Al cel. Amunt, amunt, flotant sobre pedres i rocs. Jo? Com és que jo no vaig marxar volant? Aquell dia era al llit, perquè un cavallot d'aquests m'havia fotut una cossa a les costelles. Quan em vaig llevar tres dies després les pedres havien tornat a terra, però la gent ja no".