El text reproduït a continuació forma part del material atribuït a Joan Perucho per alguns autors, tot i que segons crítics solvents seria completament apòcrif. Julià Guillamon nega amb rotunditat la procedència de Perucho i sospita que és molt posterior a la mort del poeta.
Les desventures d'un jove antropòleg
La destrucció del castell de Llers, prop de Figueres, és un episodi en la vida de Joan Amades que sempre s'ha volgut passar per alt i mantenir fora de la bibliografia oficial del mestre. Els defensors de l'antropòleg amateur ho voleren ocultar per respecte, i els seus detractors finalment van obviar-ho perquè no hi trobaven explicació raonable. Ningú no podia comprendre perquè Amades havia posat dinamita als fonaments d'un castell medieval, una nit de setembre de 1938.
Fins que molt més tard no s'han trobat algunes notes d'Amades que hi fan una vague referència no hi ha hagut una esqüeta revisió d'aquell assumpte. Però fou sobretot en conèixer profundament la vida del Vampir Estruch -gràcies a historiadors més seriosos-, que no s'ha pogut il·luminar veritablement la raó d'aquells fet tan obscurs i lamentables.
En temps de Pere II (Pere el Catòlic), el rei va demanar ajuda als nobles europeus en la seva guerra contra els moriscos. Un dels qui acudí fou Guifred d'Estruch (o Wifred Struch -o Strucc), qui es mostrà molt guerrer i efectiu en la batalla. Tant fou així que poc després dels fets de les Navas de Tolosa (juliol de 1212), el rei cristià el va obsequiar amb la baronia de Llers, a l'Empordà. Una vegada hagué pres possessió de la terra, Estruch va seguir terroritzant el veïnat: la seva ànsia de sang i de venjança no havia queda satisfeta en la guerra contra els infidels. El caràcter de Guifré d'Estruch va promoure rondalles, cançons i llegendes que, segles més tard, van arribar a les orelles d'un aficionat a l'antropolgia: Joan Amades i Gelats (Barcelona, 1890-1959).
Amades es va sentir atret per la figura del senyor d'Estruch en conèixer una part de la seva vida. El noble havia perseguit bruixes, dones adúlteres, follets priàpics del bosc, heretges i blasfems sense treva. La majoria dels malaurats van acabar a la foguera, de manera que Estruch aparegué als ulls d'Amades com un home de Déu, ple de pietat. Però en arribar en aquelles terres, l'antrolpòleg i folclorista diletant va conèixer l'altre rostre de Guifré d'Estruch.
Amades va quedar trasbalsat: em sento literalment commocionat (diu a les seves notes) en saber que el Senyor d'Estruch havia encalçat -i descalçat- dones fadrines i casades, i que al castell s'hi celebraven festes tèrboles i plenes d'uns vicis de no dir, on s'abusava de substàncies malignes i on dansaven tant jovenets com respectables vilatanes de la contrada sense ordre, concert ni vestidures ni tan sols escrúpols.
Sembla força probable l'assistència de monges del convent de Sant Joan de les Abadesses en aquelles bacanals impròpies, ja que als seus Annals registren contínues expedicions a les terres de Llers, minuciosament documentades entre 1215 i 1226. L'abadessa Emma (filla de Guineguilda i i Guifré el Pil·lós) escriví: E mos en anam de dreit au pla de Lllers de bonhora, oració que Giraut de Bornelh recull i que finalment el professor Vallcorba tradueix per: De bon matí marxem a tastar els plaers de Llers.
El tarannà beat d'Amades va pair malament aquell devessall d'informacions sobre un Senyor d'Estruch tan lasciu i llicenciós, i sembla que en un primer instant va decidir llençar tots els apunts que tenia sobre ell a la foguera. En la seva correspondència amb Josep Torras i Bages, hi ha una carta adreçada al bisbe on li exposa: és verament complicat redreçar la memòria del senyor d'E, de Llers: ni tan sols esmerçant-m'hi a fons no se m'acut la forma de presentar-lo als ulls de la bona gent de Catalunya, a sos vailets delerosos d'aprendre dels nostres prohoms. Fou impiu, escandalós, llibertí [...].
Més endavant, però, Amades fou pres d'un inexplicable furor destructiu. Tal com escrigué a la seva correspondència amb el bisbe Irurita: El senyor d'Estruch és com un destorb, un insecte brut entre els meus treballs. Em desplau que no fos de llinatge verament català -potser hongarès, o aneu a saber si rumanès, i això potser explica una conducta tan poc adient, tan bastaixa, tan forastera... (sic). He tingut notícia que el vampir, a Romania, rep el nom de Strigoi. No cal ser massa erudit per a veure-hi una etimologia esclaridora [...]. No trobo la manera de separar el vampir de tota la brutícia immunda que els descreguts anomenen erotisme, quin fàstic sento dins meu [...].
Amades va adquirir a un falangista amic seu de Figueres (Pàmfil Matabosch) dues caixes d'explosius i durant la nit del 15 de setembre de 1938 va procedir a la destrucció del castell. Van acusar dels fets les milícies de la FAI que per aquells dies rondaven els camins de l'Empordà, a la percaça de capellans furtius. Amades tenia escassos coneixements d'arquitectura, i afortunadament les explosions no varen enrunar-lo completament. No obstant, en l'incendí que es va produir a continuació, tots els arxius i restes fonamentals van desaparèixer.
Monsieur de Laborde afirma al seu Itinéraire descriptif de l'Espagne que en passar per Barcelona tingué ocasió de visitar el darrer home mossegat per un vampir, que romania pres de grans dolors i penúries al convent dels Àngels. Les inicials del malaurat són J.A.G., coincidència que fa sospitar de Joan Amades. Més encara quan segons Alexandre Laborde, la víctima li transmeté aquestes paraules:
-Strigoi, Estruch, el maleït, jo el vaig deixar sense casa i ell a mi sense sang.
J.P., Albinyana, 30 d'octubre de 2003.
Per a saber quatre coses més del vampir de Llers:
http://latonteriadeldia.blogspot.com/2008/06/la-fornal-del-dia.html
Lluís, estic d'acord amb en Guillamon que el conte no pot ser d'en Perucho, sinó d'algú que sent poques simpaties per Amades i per Vallcorba, de passada. No dubto que, si investigues una mica, acabaràs descobrint la identitat de l'autor.
ResponElimina"No trobo la manera de separar el vampir de tota la brutícia immunda que els descreguts anomenen erotisme, quin fàstic sento dins meu [...]". Jajajajajajajajaja!!, què fort! Que content que estaria l'Amades amb la visita del Papa... o potser no, donat tot l'assumpte de la pederàstia.
ResponEliminaEl conte m'ha agradat molt, ets tremendament hàbil. Jo també vaig escriure un conte en el que hi feia sortir personatges que van existir de veritat: Sir Arthur Evans, l'arqueòleg que va trobar el palau de Knossos a Creta, i el seu ajudant, el Dr. Mackenzie, encara que no eren els protagonistes del relat. També faig servir documents inventats, però crec que tu te'n surts millor que jo. El pots llegir aquí, si vols i en tens ganes :-)
Petons felins.
Lluís,
ResponEliminaJo diria, compartint opinió amb l'Allau, que és un apòcrif.
Per deformació professional he vist que hi ha una sèrie d'errades històriques que no lliguen i que a Joan Perucho no se li haguessin escapat:
- els moriscos eren els musulmans en terres cristianes i a la batalla de les Navas de Tolosa es lluità contra "la morisma" -segons Tirant lo Blanch- o els "moros";
- l'abadessa de Sant Joan de les Abadesses no pot ser filla de Guifré el Pilós perquè aquest és del s.IX i l'abadessa del s. XIII;
- L'epistolari entre Amades i Torres i Bages no es podia produir perquè la seva coincidència cronològica és curta i en aquell temps l'Amades estava més per l'esperanto que per les tradicions sobre les que va començar a escriure el 1925, deu anys després de mort l'emèrit bisbe osonenc:
- Joan Amades no era amateur de l'antropologia sinó un professional, més bo o dolent, però professional al cap i a la fi:
- La capacitat dels falangistes del 1938 a l'interior de Catalunya era nul·la per a gairebé fer res i menys disposar de dinamita per fer volar un castell. Un falangista a Llers s'hagués preocupat més a passar la frontera clandestinament que a fer-li cas a l'Amades, si aquest hagués tingut algun amic falangista (que segur que l'hagués amagat refugiat a casa) però se suposa que no ho va fer perquè passada la guerra va patir la repressió com molts altres. Un aval d'un falangista amagat et salvava de la repressió.
- La portada del llibre té una evident manca de títol.
Malgrat tot això, hi ha una cosa que em balla pel cap... l'estil és el de Perucho! Una clicada d'ull al lector?
Coi, Lluís, m'ha tornat a desaparèixer un comentari. I això que aquest l'havia ruixat amb aigua beneita.
ResponEliminaComentari perdut de Matilde Urbach: Arribo al pis dels comentaris víctima d'un greu i sobtat atac de responsabilitat, talment fos cap d'agrupament dels escoltes, avui dissabte i això el Cau.
ResponEliminaI és que un cop llegit el text, i davant la possibilitat que algun despistat d'aquells de Vic que estan llegint Les històries naturals vingui a petar n'aquesta casa i després vagi pels llocs escampant que ha llegit "un conte boníssim de Perucho on en Joan Amades li fot un pepinasso que ni t'ho explico a un castell perquè s'hi feien bacanals i no el convidaven mai i es va emprenyar molt i per això" i que d'aquí surti una edició de l'obra inèdita de Perucho i una tesi doctoral dirigida pel mateix Julià Guillamon i una sèrie en tres capítols de la teletres, que tot és començar, doncs re, que ho haig de dir, que això és una broma i que els comentaristes no fan més que seguir la veta i atiar el foc.
I mecàsumlaresponsabilitatdelstrons, que de bones intencions els cementiris en són plens, i com m'haig de veure, alterant l'ordre natural dels esdeveniments, i jo aquesta responsabilitat si que no la vull. De cap de les maneres.
AllaU. crec que amb una mica de fe i de peciència acabaré per saber qui va escriure l'apòcrif. Pel que sé de l'autor, no li té mania al Jaume Vallcorba, de veritat. Però es veu que li semblava oportú incloure'l en la broma (pensant que no s'ho pot prendre malament).
ResponEliminaPanterablanca: no puc dir què pensaria en Joan Amades de la visita papal. Ni tampoc crec que els problemes de la pederàstia, el clergat i el Vaticà siguin gaire nous.
ResponEliminaSobre unir o separar erotisme i vampirisme no sé pas, tampoc. Algun dia investigarem perquè.
Galderich: M¡ha quedat força clar que determinades bromes no es poden fer a determinats historiadors. D'alguna d'aquestes llicències n'era conscient, i d'altres només a mitges l'autor del conte apòcrif. En algun cas va forçar els elements per a fer-los venir bé i en d'altres doncs mira, sincerament: sembla mentida...!
ResponEliminaSobre l'estil i si és o no és Perucho... no en tinc la resposta definitiva.
Matilde: he pogut repescar el teu comentari, com veus. No sabia si enganxar-lo o no, però crec que és correcte que expressis aquí el teu malestar i fins i tot me'n faig entre partícep i responsable (una mica).
ResponEliminaAra descansaré algun dia de Perucho, perquè puguem respirar tots i així ens calmem. Passada la primera ratxa de la ofensiva, esperaré una mica abans d'embestir amb la segona (també cal dir que han aparegut temes nous, i que cal anar piano-piano). Potser aquesta petita pausa calmarà els teus neguits.
Espera, que sona el telèfon i... et deixo: és en Julià Guillamon.
Tu sabràs, jo sóc més guapa!
ResponEliminaAl món virtual, tots som guapos i guapes, joves i interessants, com ja deus saber.
ResponEliminaAi, és veritat, ja saps, de vegades em penso que sóc real. Haig de mirar de madurar.
ResponEliminaUi! No cal que perdis el temps provant de madurar, que no cal. Jo ho vaig intentar una vegada, em penso. I el resultat va ser que directament em vaig començar a podrir una mica.
ResponElimina