Avui han extès una catifa blanca damunt els carrers de Bellver. A punta de dia un sol dolorós, i a migdia la neu vessa d'un cel llis, lluent com un mirall o un martell nou, sense fissures.
A mitja tarda el termòmetre és davall del zero. Del cim del Puigpedrós en baixa un alè lent ple d'agulles glaçades. L'aire escombra les padrines dels carrers i finalment jo mateix em refugio entre parets. El camí fins a la taverna és un mirall; al dedins quatre rostres, tres cafès, una cervesa. Apenes si se senten veus. Les orelles abaixades escolten -sense voler-la sentir- la remor sorda de la bèstia.
Quan trobo el camí del pis m'hi llenço a gambades llargues. Pretenc ser àgil. No miro enrere, temo la cosa que ronda la nit closa. M'ajec al sofà. Fullejo els tres llibres que m'acompanyen mansament: Les presències secretes, El hombre que amaba a los perros, i Spiritus, la modèlica novel·la de l'Ismaïl Kadaré que llegeixo per tercera vegada. Tots tres prestats per la Biblioteca pública de Bellver de Cerdanya.
Tot i que m'ajec entre els braços coneguts de l'Ismaïl, m'aturo a la primera ratlla com si fos el primer dia d'un amor nou. Tanco el llibre i tanco els ulls. I em repeteixo:
-Caos. Vam entrar a la terra albanesa per la frontera oriental. Era ple hivern.
La imatge del desert glacial em rodola pels ulls, i no sé com va però els obro a Les muntanyes de la follia, que em duen fins al nom del mariner Arthur Gordon Pym. És el món del gel i la solitud. L'associació dels dos conceptes em resulta pueril. De manera que fullejo depressa Perucho, per si hagués deixat res, cap dimoni del fred o de la frigidesa que li doni un vernís més místic.
Ara ja és tard. Escric noms a l'atzar a la franja anomenada search del Youtube. A veure què passa. Quan finalment teclejo joan perucho (sí, en minúscules) no es mou cap remor pel carrer. Fins i tot la bèstia sembla llunyana, oculta al cau, on deu roncar plena de baves i celibat de monstre. A la falda obaga del Moixeró.
Sempre em sorprèn, això del Youtube. La primera cosa que m'hi apareix és la que deixo aquí sota el text. Una penyora somrient. La noia llegeix el primer paràgraf de Les històries naturals en castellà, i amb el logotip de la UOC a l'esquena. Em deixondeix una mica quan descobreixo que llegeix un llibre fotocopiat, sota el patrocini d'una Universitat (!).
Més avall trobo Monzó i Guillamón parlant més de sí mateixos que no pas de Perucho. Res de nou.
Se m'acut que aquesta noia podria ser localitzable, i que potser podria assajar un darrer joc de suplantacions: i si ella anés a Vic el dia 30, i es presentés com la Lluïsa Bosch, autora dels apunts dels Mil dimonis? En un darrer somieig de vels i lents que deformen, somric. I després apago l'ordinador.
Sento un repicar a la barana metàl·lica del balcó. És hora de pensar en fer-me alguna cosa per sopar.
Bellver nevat, el fred, el sofà i les lectures suggerents. Deu ser un escenari ideal per aprofundir amb en Perucho, la seva obra i les seves quimeres.
ResponEliminaSalut.
Ostres, en Kadaré! Vaig llegir força d'ell abans de la seva fugida d'Albània, on era l'escriptor idolatrat pel règim. Després, coses de la vida, em vaig anar desconnectant del que feia i de la novel·la històrica... Veig que aquest de l'Spiritus deu valdre la pena!
ResponEliminaI sobre les fotocòpies... realment cutreja el tema... però tens raó, que vagi a Vic a cal Matilde i amb fotocòpies (ben marcat el negre dels marges) dels teus apunts llegeixi les teves interpretacions!
Nois, no caldrà pas suplantar ningú. La Virgínia García de l'Uoc sóc jo.
ResponEliminaMatilde: no cola.
ResponEliminaSempre he volgut dir-me Virgínia García i tenir els cabells estirats!!
ResponElimina"Nice try", que diuen els anglosaxons:
ResponEliminacoma a intent de suplantació era memorable... però se t'ha vist el llautó
;-P
més aviat se li han vist els rínxols :P
ResponEliminaSembla que un poble de muntanya i la neu siguin l'únic escenari possible per esperar la bèstia no? Bé, potser una cabana enmig de la selva tropical també ho sigui, però en la nostra latitud l'exotisme prové del nord.
Lluís,
ResponEliminaSi llegissis Cunqueiro, et diria que en una nit com aquesta et prenguessis un orujo; si llegissis Sciascia que et prenguessis una grappa... en Perucho, una ratafia o un aiguardent (depèn de si t'agrada el licor dolç o no, és clar...), per al Kadaré no se m'acut res, però no sé per què em ve a la memòria l'ouzo.
L'orujo ja el poso jo, que en tinc d'un il·legal que mata vampirs i el que calgui.
ResponEliminaAlberich: Bellver nevat t'asseguro que dóna per aprofundir en moltes coses. Amagat dins del pis, acabaré per ser una eminència amb totes aquestes hores que tinc...
ResponEliminaGalderich: Doncs en kadaré em segueix agradant molt, tot i exiliat i renegant del seu passat afecte al règim. Spiritus és una novel·la molt bona i alhora una crítica molt àcida al sistema. Amb l'excusa dels apareguts i l'espiritisme, fa una crònica bestial del clima polític.
ResponEliminaMatilde: ja sabia jo que aquesta Virgínia em resultava vagament familiar, com si intuís que eres tu. Això sí: vigila amb les fotocòpies, que no queden bé.
ResponEliminaClidice: el poble nevat i de nit és efectivament l'escenari apropiat per a quedar-se quiet esperant la bèstia. Esperem que tardi molt en arribar.
ResponEliminaMaite: Doncs vet aquí que ara mateix m'agradaria molt tenir un Cunqueiro a la vora, en ell he estat pensant darrerament. Com que jo tampoc no sé què beuen a Albània per fer-se passar el fred, tiro cap a l'orujo d'herbes (el de color verd Fairy).
ResponElimina