Procés de cossificació amb Joan Perucho

Quinze i quinze trenta, i aquests són els dies que passarem des de l'1 fins al 30 de novembre, data en que em cossificaré a la biblioteca pública de Vic, a parlar de Joan Perucho. Aquest viatge és, per tant, un procés de desvirtualització de la mà del poeta, novel·lista, articulista i jutge.

Durant aquests dies el blog parlarà de Perucho de forma poc ortodoxa però continuada i rítmica. Em cal pensar com m'ho faré. Respescant d'aquí i d'allà, és clar. Però abans és preceptiu fer una introducció, una mena de discurs de benvinguda, allò dels principis de curs. I l'altre dia, mentre calculava els kilòmetres que faré el dia 30 de novembre, i per on passaré per anar de Bellver a Vic, em va venir al cap aquesta frase:

Allò que no faries mai amb en Joan Perucho és una partida de botifarra.

Pots donar per fet que havia de ser un excel·lent tafur, si hagués estat aficionat al joc. Però ho desconec. Com desconec tantes altres coses d'ell. Perquè no he arribat a l'obra de Perucho través de cap estudi, de cap anàlisi. Mai no he sabut veure la virtud de l'erudició aplicada a l'art. L'efecte que em fan els erudits és una emoció similar a la que em produeix, al circ, un funambulista o una trapezista virtuosa: un bonic espectacle de cabrioles i habilitat, una hipnosi.

La via per on m'atanso als llibres sempre és el plaer (o de vegades el neguit i el malestar) de llegir-los, les fantasies que em desvetlla i les imatges que em crea. Les novel·les s'adrecen a la intel·ligència del lector, és clar, però si no hi ha una emoció abans que res, tan sols percebríem sintaxi i jocs de significat. Artifici literari, al qual li faltaria alguna cosa essencial.

Per a anar més enllà em caldria haver parlat amb ell. Però avui en dia, això només seria possible mitjançant algun ritus obscur, o una esperpèntica sessió de Ouija.

*           *           * 

Els textos que apareixeran aquí, per tant, són visions a partir de les lectures de Perucho. Esperonades pel seu humor bizantí, els jocs amb la realitat i la ficció, la cita impossible, les frases capcioses:

El majoral era home alt, escardalenc, de poques paraules. Vestia de negre i tenia un aspecte lúgubre. Explicà que, fent el viatge de nit, arribarien a Pratdip a la matinada. La baronessa tenia molta necessitat de la seva presència i estava disposada a rebre'ls en aquesta hora.

Resignadament, Montpalau accedí. Li semblà indelicat de contradir els desigs d'una baronessa angoixada i en perill.

Quantes coses s'insinuen delicadament en aquest brevíssim fragment? Què pot suggerir?

Perucho potser és més brillant en la brevetat que en l'extensió: els articles i els contes superen la novel·la, però tot i això n'hi ha dues que cal tenir en compte: Les aventures del cavaller Kosmas i Les històries naturals. En tots dos casos sembla que compendia i concentra infinites idees disperses i anteriors, procedents de lectures i relats.

Abocat a descriure rutes i pisatges esquitxats de personatges tan aviat estrafolaris com històrics -en una mescla indestriable-, l'escriptor aconsegueix fondre infinitat de relats breus dins el flux de la novel·la. I així la novel·la avança entre capítols que van del gòtic vampíric a la sàtira política (atenció al tractament de les guerres carlines i els seus cabdills!), el bestiari fantàstic i la botànica oculta, els enigmàtics invents procedents de Bizanci... Entossudit en la cursa rere un vampir esmunyedís, meridional i molt allunyat de Dràcula, Perucho desplega un plànol enorme.

Tan enorme és que espero perdre-m'hi en companyia dels qui segueixin aquest viatge, que promet ser erràtic i que s'acabarà justament el dia de Sant Andreu, data que assenyala també el meu aniversari. Era massa temptador celebrar el dia d'una forma tan inesperada.

Benvinguts a les visions de Joan Perucho.