Vet aquí el lloc on vaig creure que em topava un fantasma, a mitjan setembre. Aquella bubota habillada a la moda de les senyores excursionistes dels anys trenta del segle vint. M'hi assec a passar la tarda. He dut la càmera, el tabac, uns papers i un llapis Triplus, perquè fa de més bon agafar. A mida que cau el sol darrere del Querforadat, els dits se'm van quedant garratibats al llapis i aquella bondat ergonòmica esdevé un garbuix de dits glaçats engrapant maldestres un bocí de fusta gèlida.
Quan em faig un autorretrat i veig que somric, sé que és aquell somriure que dibuixa la mitja por, el neguit.
Prò no obstant decideixo fumar encara una mica més i deixo la càmera filmant. M'agrada que tingui la seva vida, emancipada de mi. Que l'ull de la lent miri pel seu compte. Un cop a casa repasso les coses que han quedat gravades. No passa gaire estona que descobreixo una ombra que sorgeix de la dreta i s'endinsa a la terra, just damunt de la vella tomba enreixada i sense noms. Se senten passes sobre la fullaraca que no poden ser les meves perquè jo era massa lluny.
El sol s'ha post. Ara m'adono un pèl espantat que he demorat massa la tornada. Maleïda temeritat meva! Tinc un bon feix de metres fins al cotxe i hauré de resseguir la pista gairebé a les palpentes. En aquest trajecte trobo el testimoni d'una ombra que caminava, i d'un cotxe que fuig en descobrir alguna cosa que es mou pel pendent, venint del cementiri de Coborriu i anant al cementiri de Bellver. Miro i remiro, no acabo de comprendre l'escena. És massa fosca, les imatges no em permeten distingir si l'ombra de l'esquerra la pot haver format el meu cos, o és alguna altra ombra que es trobava allà, amb mi.
Es va fent tard i segueixo al pis (piset, xopluc), furgant el xip de la càmera. Poc abans de plegar mort de son, me n'adono que alguna cosa estranya ha passat allà dalt, al recinte sepulcral. No la sé explicar, cal dir això per davantal. Però és innegable: alguna cosa terrible ha succeït. Com explicar sinó la meva pressa? Perquè m'he llençat contra l'objectiu i he deturat la filmació? Allò que més em preocupa, però, és sens dubte: perquè no ho recordo? Quin terrible espant m'ha esborrat el record?
Fet i fet, sóc a casa (i per això escric, us escric). Tancat amb pany i forrellat, i tinc una pizza dins del forn i una ampolla de vi negre del Priorat que em mira encara cega. Cega per poca estona. Triant i garbellant per la targeta de memòria de la càmera, veig que un cop dins del cotxe he trobat una corrua de cavalls, camí avall. I tots eren tan intensament vius, corporis i plens de curiositat que potser per això he oblidat els fets esgarrifosos viscuts a la terra dels morts.
Divendres duré castanyes i panellets a la tomba de Coborriu per aplacar el neguit d'aquella ombra inquieta. Tot i que si allò que em demana és un gest pels difunts quan s'apropa el seu dia, potser ja ho he fet.
Els fantasmes al galop et demanen que comparteixis els panellets i les castanyes. Quina millor companyia que els nostres propis fantasmes!
ResponEliminaal més pur estil de la "cacera" de psicofonies que fèiem alguns allà temps, mil·lennis fa? Sort del Priorat que revifa els morts. Ai! potser això no tocava ;)
ResponEliminaUala! El misteri i la por s'assemblen a les del Misteri de la bruja de Blair.
ResponEliminaHi ha paratges que multiplique el poder de subsjectió.
M'ha encantat!
De nano varem passar una nit a un cementiri (recordo que era un de vell de Matadepera) Varem veure fantasmes (propis o aliens) fins el punt de sortir "cagant llets" d'allà.
ResponEliminaAmb castanyes i panellets, potser serà de més bon portar!
Salut.
No tinc por al morts, Lluís, tinc por al vuis..jajaja.. Peró reconeixo que n´has de tenir un parell per fer el que has fet tú.
ResponElimina¿Trobes que les ánimes menjen castanyes i panellets? M´has deixa´t amb el dubte.
Un petonet ;-)
Galderich: volia fer una comparació entre ombres i cossos de cavalls, tan físics i tan vitals. Tot passa en el mateix punt, els cavalls eren apenes a deu metres de les tombes. I sí, sí que els duré castanyes i panellets. Ni que vagin cars.
ResponEliminaClidice: suposo que no sorprenc a ningú si dic que jo també (tot i que fa molts anys) havia provat això de les psicofonies. Segurament llavors vaig perdre la por als cementiris.
ResponEliminaPilar: és cert que hi ha llocs molt especials, i aquest és un dels llocs. I també tens raó en què vaig recordar aquell estil d'imatges de la Bruixa de Blair.
ResponEliminaAlberich: jo també tinc algun record de petit, en un cementiri abandonat. Però em penso que no vaig aconseguir veure res especial. Potser per això encara espero...
ResponEliminaserien cavalls cap a la fosca?
ResponEliminaEmma: doncs sí, jo també tinc més por de molts vius, més que no dels pobrets morts tan quiets i silenciosos. I no sóc una persona valenta, ni molt menys. Una mica neguitós sí que estava mentre em feia els autorretrats. Quan vaig marxar, un pagès que llaurava el camp de dalt em va mirar com si veiés un fantasma... espero que no sigui un pare de l'escola...
ResponEliminaLeblansky: Ostres! Quina pregunta tan inesperada però oportuna, no? No ho havia pensat així, jo volia contraposar les ombres dels morts a la corpereïtat dels cavalls, però la teva aportació obre una altra interpretació...
ResponEliminaamb la càmera sempre engegada, tens massa ulls, i per això veus masses coses... millor no mirar tant... segons què :-)
ResponEliminaKika: dona, pensa que tot plegat sempre és una mica trampós. Això de voler literatura virtual, ja se sap. Ara que, ben pensat, estic començant a entendre els escriptors i les escriptores de la muntanya, des de la Víctor Catalè en endavant. Molts cops recordo la "Solitud" i començo a pensar en fer un remake.
ResponEliminaLluís,
ResponEliminaEn la teva propera visita als cementiris del voltant et proposo que hi tornis a anar proveït de llapis i paper (o unes aquarel·les) i que et deixis portar pel dibuix automàtic (a la manera de l'escriptura automàtica). A veure què et surt: fantasmes, bubotes... psicofonies del dibuix. Pot ser un exercici molt revelador; aviam què et desvella l'inconscient.
Maite: no dubtis que això del dibuix automàtic es deixarà veure per aquí. Alguna mostra ja n'he deixat, però n'hi haurà més. També tinc previst copiar inscripcions uqe no entenc, damunt de làpides que la vegetació devora.
ResponEliminaPues mi hermano mayor una vez hizo una psicofonía en nuestra casa materna y salió tan clarita, oye. Que cada vez que me acuerdo se me ponen los pelos como escarpias.
ResponEliminaSe oía a una multitud rezar una letanía en un tono inquietante. Y es que siempre se dijo en mi pueblo que esa casa centenaria tenía fantasmas. Allí me crié. Igual lo mío es por eso :-))
Una buena aventura lluís. He paseado contigo, como siempre.
Salut
Porta'ls una mica de mistela també, als morts, segur que es posaran contens. Això de portar-los menjar i beure als morts em recorda a la festa mejicana dels morts.
ResponEliminaM'ha fet riure una mica tot això que expliques. M'ha recordat cert acudit, també :-)
Petons salvatges.
ATB: yo probé las psicofonías (todos tenemos un pasado) y el resultado fue muy malo. Es decir: nulo. Con mucha imaginació, un ruido raro que igual era el todoterreno de la guardia civil haciendo la ronda, o bien una parejita que buscaba un lugar solitario.
ResponEliminaPanterablanca: el costum de dur menjar als morts per aquestes dates sembla que ja era dels romans, i en altres cultures també se sol fer. Els mexicans, que són gent molt trempada en això del culte als muertitos, no només mengen sinó que buen grans quantitats de tequila al cementiri, i monten unes farres tremendes. La veritat és que viatjaria a Mèxic només per anar a una farra d'aquestes.
ResponEliminaImagino que això de dur menjar als morts deu estar relacionat amb els sacrifics els Déus. Es tracta de tenir-los contents no fos cas que se'ns enfadin i ens facin la vida -terrenal- impossible.
ResponEliminaPel que fa a celebracions funeràries, vaig assistir fa anys a Bali a un funeral. Són típics com a reclam turístic. Contenia aquests elements (i en aquell moment no em van semblar turístics): molta festa, amb música, dansa i sobretot molt de menjar per tal que el mort se'n vagi content a l'alte barri i no ens emprenyi en aquest. Ara em sembla que els vius van marxar d'allà amb la panxa ben plena: tot sigui per compartir el comiat amb el mort. El darrer sopar, podríem dir.
Ja ens informaràs com va això de portar-los els panellets i la mistela...
ostres... m'ha semblat que tot plegat tenia un punt sensual força pujadet
ResponEliminaEulàlaia: no estic segur que el culte als morts i els sacrificis als déus tinguin gaire relació, tot i que les religions es construeixen a partir dels dubtes i temors que genera la mort. Dur menjar als morts deu ser pre-religiós. I crec que és més un homenatge...
ResponEliminaCrec que som els vius els qui fem la vida impossible als morts (bé, això només és un joc de paraules).
Marta: Uf! Aquest comentari teu potser és el darrer que rebrà aquest post, i me n'alegro molt de veure que algú li veu la sensualitat. Tota l'estoa parlo de cossos i de naturalesa. O això pensava jo.
ResponEliminaHe escrit "sacrificis" però en realitat estava pensant en les "ofrenes". Justament he pensat en Bali perquè he recordat la munió de temples i més temples on els fidels portaven menjar, arròs especialment.
ResponElimina