Tres o quatre dimonis

Que de mil dimonis possibles n'anomeni quatre sembla una broma sobre les crisis que ens assoten, ja siguin d'idees com d'euros.
Aquest post no exclou que, més endavant, altres dimonis visitin el blog. Cosa que faran sens dubte, atrets per la invocació que significa escriure aquest nom en majúscules, a la capçalera.

El dimoni deu ser la concreció de la idea del mal, i apareix a totes les religions. Hindús, animistes, judeocristianes, tibetanes, polinèsiques, islàmiques. Des de sempre la humanitat ha sabut que hi havia una poderosa energia fosca en l'univers i dins de la nostra pròpia ànima. Dibuixar-li una silueta que humanitza aquest concepte borrós permet parlar-ne, ridiculitzar-lo, espantar les criatures, estampar-lo a la portada del disc de rock satànic. La seva imatge tangible és evidentment un exorcisme.

El dimoni de l'imaginari catòlic és una superposició d'icones remotes, i pren elements de figures que no tenien res de maligne. Els faunes no passaven de ser trapelles, i ni tan sols Príap no és especialment diabòlic. El déu Pan no té res de malvat. En el món greco-romà, les potes de cabrit i les banyetes tan sols simbolitzen la terrenalitat, la proximitat a la natura i per extensió l'hedonisme. El dimoni catòlic comparteix justament aquesta materialitat: si déu és un esperit que rebutja el cos, el seu antagonista ha de ser un cos profundament arrelat en tot allò corpori: el dimoni és un àngel caigut (retornat?) a la terra.

La base morfòlogica del faune sembla evident en les representacions diabòliques, perquè el faune és un personatge molt interessat en seduir dones i practicar el coit salvatge quan menys t'ho esperes. Dotar el dimoni d'uns atributs sexuals potents li esqueia a l'imaginari pudorós del cristianisme, a la seva visió negativa de la materialitat, la corporeïtat i la sexualitat. No sabien el què es feien: transferint la potència sexual al Príncep de les Tenebres, li van garantir enormes legions d'adoradors. Un déu assexuat i tan repressor no atreu prou fidels (i de fet, els propis sacerdots es lliuren al sexe, tot i que d'amagatotis).

Els treballs sobre art medieval del prodigiós Jurgis Baltrusaitis (al qual li dedicaré més temps i espai) recullen infinites procedències d'una iconografia quasi inacabable sobre les representacions del monstre, del tenebrós i del maligne. La mescla és un dels senyal del diable: parts humanes i de diversos animals, parts celestials i parts infernals. En les assimetries i les aberracions, i amagat entre la barreja (els conceptes que més ens espanten) hi ha l'horror, que és la forma plàstica del mal.

No obstant, no parlem mai tan sols dels dimoni canònic de la la religió oficial, sinó d'aquell altre dimoni que sorgeix de la cultura popular. Hi ha un lloc on les religions troben la supersitció i les creences ancestrals i paganes. És d'aquest punt d'on sorgeix el dimoni que coneixem de les pantalles i els còmics: el que sorgeix de les cançons i la literatura popular infantil. No encarna el mal en perspectiva teològica, sinó una maldat de característiques molt humanes; fins i tot té punts febles i se'l pot burlar. No deixa de sorprendre que al mal se'l pugui vèncer amb les seves pròpies eines, com ara mentides i enganys i paranys.

La història del cinema ha tractat éssers malvats amb atributs diabòlics que tenen un enorme rendiment, tan argumental com plàstic. Però també ha volgut retratar el propi Senyor de les Tenebres en persona. Friedrich W. Murnau (l'esotèric director de Nosferatu) deuria fer la primera aproximació a la figura, en la seva adaptació del Faust de Goethe.

Mefistòfil és una figura grassoneta i en certa manera entranyable, un seductor imparable i lleugerament ridícul però força capaç d'entabanar els humans i les humanes.

Una mica més dolent i perillós és el dimoni de Jacques Tourneur a Night of the demon. Tourneur fou un mestre i un pioner del modern cinema fantàstic i de terror, i injustament poc reivindicat posteriorment. Se li va acudir que si pretenia espantar havia de buscar-se la imatge d'un dimoni menys humà. Deshumanitzatnt-lo i apropant-lo a la bèstia, trencava amb la possible visió del dimoniet dels contes.



La idea de Tourneur va prosperar poc en el cinema diabòlic: aquest monstre que presenta tampoc no resulta prou aterridor per a un públic que a poc a poc comprèn: allò realment horrible és la maldat que sorgeix dels homes. L'origen metafísic del diable perd importància perquè després del nazisme ja tothom ho sap: homes de carn i ossos -fills de mares que podrien ser la veïna- han estat capaços de superar en malignitat i destrucció tots els relats religiosos sobre Llucifer. Aribert Heim (el doctor Mort) és un dels homes que ha demostrat una major crueltat al llarg de la història. A les fotografies, no obstant, hom hi veu una mirada molt neutra i un aspecte possiblement atractiu.

Segurament per aquest motiu, Llucifer es reencarna en individus més propers a mida que passen els anys: abandona les icones medievals, es fa humà. Confesso una simpatia espontània per la creació de personatges que fa Robert de Niro -un actor que m'ha acompanyat en gran part de la vida-. La seva aportació al gènere diabòlic és imperdible. A Angel Heart, de Niro juga amb el personatge de Louis Cyphre (un joc fonètic massa obvi) fins a fer-lo poderosament magnètic. Tot i que algunes idees pertanyen al text en el qual es basa el guió, de Niro sap crear el dimoni modern: prestidigitador de circ, estafador, mafiós, burleta, voluble i egocèntric. Al text original ja hi ha remotes referències al Llucifer de Mikhail Bulgàkov de El Mestre i Margarida, però de Niro aconsegueix concretar-lo de forma exemplar.



La creació de de Niro indica indubtablement una nova icona, una aportació a l'imaginari diabòlic. No sé si afortunadament o no, el propi de Niro va retornar anys més tard en aquell personatge per a crear un tipus que, tot i ser molt malvat, no és el dimoni. Pel meu gust, de Niro es va plagiar a sí mateix per construir el personatge a Cape Fear. Però cal suposar que li ho va demanar el seu amic Martin (Scorsesse).



Un temps més tard Al Pacino va recollir el personatge de Louis Cyphre que havia creat de Niro a The devil's advocate. Però el guió és molt inferior a Angel Heart, i l'histrionisme de Pacino tampoc no arriba a la subtilesa de de Niro.



Per fortuna, en aquesta ocasió podem parlar de cinema més proper en termes geogràfics. Faust 5.0 és un film de 2001 dirigit per Àlex Ollé i Carlos Pedrissa (això vol dir La Fura dels Baus), on el dimoni l'encarna l'eficaç Eduard Fernàndez. Amb tendència -també!- a l'histrionisme, Fernàndez recupera la imatge del dimoni sarcàstic que es riu de les debilitats humanes amb un cinisme ben interpretat: retorna al dimoni barrut, sorneguer i cínic de Murnau, tot i que immers en un paisatge futurista. La pel·lícula potser és massa llarga i irregular, tot i que conté bones escenes. Per als deixebles de La Fura deu ser més aviat decebedora, perquè tret d'una escena orgiàstica no hi ha massa Fura a la cinta.



La història del dimoni com a personatge mostra evidentment un recorregut clar des de la figura fantàstica, grotesca i fabulosa fins a assolir l'aspecte humà. Han calgut uns quants segles per a comprendre que l'encarnació del mal i la forma de representar-lo ha de tenir, necessàriament, l'aspecte de l'home.

Però... podria tenir també l'aspecte de la dona? La resposta sobre diablesses haurà d'esperar uns dies.