La insuportable, dolorosa bellesa del món

Aquest post és el meu darrer homenatge a Luis Buñuel, sense dates commemoratives ni raons de cap mena. Com a ell li hauria agradat, pura irracionalitat, estricte non-sense. Em comprometo a escoltar els tambors de Calanda a la setmana santa del seu poble, aquest proper 2011

El fill del coronel Fitts (Ricky, interpretat per l'enigmàtic Wes Bentley) diu: hi ha tanta bellesa al món...  [que em fa mal, no ho puc suportar]. Som en una escena d'American Beauty, una de les troballes estètiques de Sam Mendes.



La frase és la declaració d'una hipersensibilitat que ens remet al romanticisme extenuant de Shelley o de William Blake. La podria haver dita Baudelaire? Possiblement sí que la signaria Walt Whitman, tot i que situat fora del nucli romàntic. Li escauria en llavis del jove Werther, o podria ser un vers del tortuós Georg Trakl. Tampoc no seria estrany llegir-la en els mots de Poe, que contempla horroritzat la bellesa: en ella hi llegeix l'avís del declivi, la decadència i la putrefacció. Potser en el context romàntic i gòtic hi ha sempre aquesta identificació?

Podria ser que, en definitiva, hom hagués descobert que hi ha bellesa en la putrefacció? És això el que vol dir Poe quan descriu els cossos en descomposició? L'animal mort i devorat per les larves és obsessiu en Buñuel, i apareix en diversos films: s'inicia a Un chien andalou, hi torna a Las Hurdes, tierra sin pan i també a Los olvidados. A les seves memòries (El último suspiro) Buñuel relata la visió d'un ase mort en la seva infantesa, que el va impressionar d'una forma torbadora. Aquesta és l'emoció que sembla a l'origen: al món, la bellesa pren formes fascinants que inclouen els fenomens horribles.

Un cineasta a mig camí del gòtic i del barroc, i profundament influït per la pintura com Peter Greenaway filma detingudament el procés de putrefacció de diversos animals (incloent-hi una zebra que remet al ruc de Buñuel) a Zoo: accelerant la seqüència, el procés de desaparició del cadàver sota l'acció dels cucs i les bactèries adquireix una innegable bellesa esgarrifosa: els colors, les textures, les formes. La naturalesa aboca en la descomposició de la matèria orgànica un terrible potencial plàstic. Una estètica espantosa però que alhora resulta hipnòtica, amb una sorprenent capacitat d'atracció.



Sam Mendes cita el romanticisme i alhora usa una imatge inesperada, que serveix per a dur aquella sensibilitat quasi malaltissa fins avui: allò que contempla el personatge no és un bell paisatge crepuscular, ni una escultura clàssica, ni una dona ni tans sols cap cosa viva: allò que contempla és una bossa de plàstic que el vent ha pres en un remolí, i que s'agita en un racó brut i anònim de la ciutat. Filmada per la càmera de video del personatge, Mendes ens du fins a l'estètica del video-art contemporani per dir que els nous llenguatges diuen les mateixes paraules.

Tot el film és ple de referències pictòriques i de les arts plàstiques contemporànies, amb especial referència a les nord-americanes. Així li dóna la raó a Pier Marco de Santi quan diu (Cinema e pittura, Giunti, Milano, 2006) que el cinema és més deutor de la pintura que no pas de la literatura. Sembla una afirmació arriscada però segurament conté una gran part de raó.

La bellesa dolorosa s'expressa repetidament a la pintura i potser és en l'estètica pre-rafaelita on trobem més indicis: John William Godward, Millais, William Holman Hunt, Dante Gabriel Rosetti. Antecessors del romanticisme alemany en pintura (Friedrich), els pre-rafaelites anglesos es dediquen a buscar aquesta bellesa dolorosa allà on sigui: en gestos mínims i quotidians, en racons aparentment desproveïts de poesia.  I ho fan d'una forma exasperada, obsessiva. La realitat adquireix una bellesa terrible i exaltada, gairebé cruel. Gairebé insuportable.

Takeshi Kitano elabora un fresc barroc i alhora profundament pre-rafaelita a Dolls. La pel·lícula és tan densa de gamma cromàtica, d'emocions i de sentiments abassegadors que cal veure-la a poc a poc. Com passaria amb una novel·la romàntica o gòtica, no hi ha més remei que fer pauses per a processar aquesta explosió d'estímuls. Els seus personatges avancen feixugament per un món tan dens i tan saturat de bellesa que és invetibale el desbordament emocional.

Tant a Dolls com a American Beauty també hi ha alguna cosa d'aquell cinema de la crueltat que és profundament romàntic: submergits en la bellesa que els devora, els personatges adquireixen un aire ridícul, es mouen amb dificultat i amb torpesa: no poden resistir-ho. Tant és així que la saturació emocional tan sols els deixa oberta la porta de la mort. Ofegats en la seva sensibilitat exaltada, els personatges ens remeten a aquella Ophelia de Millais: en el cadàver hi ha una definitiva comunió entre l'individu i la bellesa brutal del món.

És difícil sintetitzar naturalisme i simbolisme per a explicar l'extranya dualitat del món, però les dues mirades sembla que es necessitin mútuament per a donar una visió global, creïble. Aquesta operació de síntesi uneix la pintura pre-rafaelita i American Beauty, que es passeja també pel relat costumista d'una classe mitjana retratada amb un distanciament descriptiu, però alhora amb compassió. Igual com a Dolls, els humans tenim alguna cosa de marionetes abandonades sobre el paisatge. En aquesta situació, però, hi ha una part del secret.

El secret de la vida, que comparteixen la bellesa i l'horror.



La marioneta abandonada de panxa enlaire i mirant el cel és el final de Che cosa sono le nuvole?, un curtmetratge de Pasolini de l'any 68. Mentre veuen passar els núvols blancs sobre un cel blau intens, les marionetes es demanen què són els núvols, i no ho saben: tan sols en poden dir que són bellíssims.
-Ah, l'asfixiant i meravellosa bellesa del creador...!

L'escombriaire-cantant és Domenico Modugno, i no imagino ningú més que Pasolini capaç de crear aquesta escena, que és grotesca i sublim alhora. Els dos ninots acaben d'interpertar Iago (Totò maquillat de verd) i Otello (Ninetto Davoli, maquillat de negre). Ara, llençats a l'abocador municipal, només són dues alegories de la humanitat vista com a marioneta a mans de l'autor. No queda res de Shakespeare en ells: l'autor també els ha abandonat i les figures són llençades pel creador un cop les ha usades. Ninots o zombis, la marioneta humana no té cap destí  un cop ha imterpretat el seu paper. Pasolini recupera la idea medieval de la dansa de la mort: al capdavall, Iago i Otello són tan sols cossos.

Una lliçó d'humiltat destinada a l'espectacle de la descomposició: allò que vas ser roman en un text, però el teu cos és senzillament una ruïna..