Fotografiant el fantasma de Coborriu

No diria que he vist un fantasma si no en tingués la certesa, si tan sols hagués estat una sensació, una ombra que és i no és. Però n'estic segur: me l'he trobat dos cops, en una sola tarda i a la ruta que mena de Bellver cap als Cortals de l'Ingla i els Plans de Bor.

Era mitja tarda i anant al vespre, cap a quarts de set. El cel estava encapotat i la pluja s'endevinava a l'aire. El color verd vibrava cada cop més furiós contra el gris, i el gris s'enfosquia. La carretera es fa estreta i costeruda, se senten lladrucs de gossos invisibles. Un cop passat Talló, i un quilòmetre més amunt de l'antic santuari, a mà dreta em topo un mas enorme i senyorial, abandonat. La tanca que l'envolta és baixa, i permet treure-hi el nas. A l'interior hi ha la trista ombra d'un jardí romàntic, ara pres de la vegetació. De seguida imagino antigues vetllades, amb cridòria d'infants i dringar d'ampolles. Tot s'ho ha endut la tarda i la tardor. Penso en jardins de la literatura trista, em ve a la ment el nom d'Emily Dickinson.
Dono el tomb al casalot, a poc a poc, buscant els llocs on se'l pot fotografiar.

Estic absort, penso en la llum i el diafragma de la càmera. Provo alguna instantània, me la miro a la pantalleta. Llavors, de sobte, sento alguna cosa que em passa a frec. No l'he sentida arribar i ja la tenia al damunt. És una dona, potser de cinquanta anys. Camina depressa i amb passes llargues. Mormola un hola ràpid, gairebé sense alè. Me la miro un instant mentre marxa pel caminet en direcció a llevant. Em distrec un instant, i quan torno a mirar ja no hi és. És en aquest nstant que m'adono d'alguna cosa estranya. Tinc aquella sensació imprecisa de les coses que no encaixen. És cert: el vestuari. La dona vestia com els excursionistes de principi de segle, a tot estirar tal com vestien als anys trenta.

Poc després prenc el cotxe i m'enfilo en la direcció oposada, vers el poblet de Santa Margarida de l'Ingla. Poc abans d'arribar, hi ha la inquietant ermita de Sant Serni de Coborriu, documentada des del segle desè. Vers els finals del dotzè, els càtars la van assaltar i consta allò que se n'endugueren: tres llibres i les vestidures del capellà.

Ara és un racó solitari i trist. A la banda dreta hi ha un minúscul cementiri del qual apenes en queda una sepultura sencera, i els indicis d'unes altres sis o set, devorades per la terra i la vegetació feréstega. M'hi apropo, altre cop mentre engego la càmera i en aquest instant, la dona que m'he topat abans surt exhalada del cementiri, tresca ràpida pel davant de la façana i s'esmuny per un marge, just abans de perdre's caminet enllà. Apenes si obre els llavis per a rosegar un altre hola.

Li responc, entre divertit i sorprès de la doble trobada, i de passada disparo la càmera, sense saber ben bé perquè vull retenir aquesta figura al xip de memòria. És més tard, mentre torno cap al pis que me n'adono: si abans havia marxat en la direcció contrària a la meva... com és que coincidim de nou, a uns dos quilòmetres de distància? Com s'ho ha pogut fer per a  coincidir de nou? I em miro el plànol i el dibuixo, i refaig la seqüència. I és ben obvi que és impossible, si jo vaig en cotxe i ella a peu. I quan em miro les fotografies de la tarda descobreixo allò que de fet ja sabia: que ella no apareix a la fotografia.

Aquesta és la fotografia del fantasma, feta mentre la figura camina apressada davant la façana de la vella ermita.

Avui he tornat als mateixos indrets. Però no hi he trobat ningú. Faig fotografies gairebé a la babalà, amb la mitja esperança de descobrir algun secret. Però novament no hi ha res. Somric amb mi mateix, pensant en la llarga història de les fotografies de fantasmes, que són tan antigues com la història de la fotografia. Jo també tinc -per fi!- la meva fotografia d'un fantasma. Però malhauradament, el fantasma no hi apareix. Només l'he pogut veure amb els ulls que la natura m'ha construït.

Podria dir: en aquesta fotografia hi ha un fantasma. El que passa és que no es veu, perquè és un fantasma.

El segon dia, gravo deu segons de video a l'indret de la primera trobada. Escolto el vent. I si els arbres parlessin?