Enigmes de sorra i pedres

Fins que el curs no sigui més avançat, les nenes i els nens suporten malament tornar a classe després de dinar. Les tardes a l'escola són un xivarri que creix, una bonior aguda. Quan ha sonat la música i s'han llançat com sagetes a la porta, les parets encara reverberen uns minuts.  

A mitja tarda maldeixo el cotxe a la vora de la carretera, al punt on creua un camí que s'inclina a l'ombra dels grans arbres, paral·lel a una sèquia mormoladora. Volia arribar-me al supermercat de Puigcerdà; sóc conscient que si m'aturo hi faré tard. Podia haver escollit el Caprabo d'Alp, que em cau més aprop, però he pres l'altra ruta sense saber perquè. És molt probable, per tant, que aquesta nit sopi tan sols un parell de tomàquets amanits.

A mida que m'allunyo del brogit de la carretera, el silenci refulgent del sol que decau aquieta les fulles, i sembla que l'aire deixi de respirar. Les fulles s'aturen. Del camí que camino en sorgeixen caminets a dreta i esquerra: cada poques passes se'm presenten dilemes. La intuïció em guia fins a una esplanada erma, un sorral que sembla transportat des d'una altra banda del món.

Una pluja recent va deixar la petja de l'aigua que baixava. Aquí hi havia un riu amb tènues meandres, un delta, un mar. Ara tot és gairebé sec, una cicatriu damunt la sorra que s'esborrarà depressa.

El rastre de les coses és més real que les coses 

Les coses petites imiten les grans, i n'acceleren el temps. Aquest riu va ser un riu durant unes hores escasses, o potser tan sols uns minuts. I no obstant, ha deixat un rastre efímer que és el de qualsevol riu: de l'Ebre al Colorado, conté l'essència dels rius del món i ha estat capaç de deixar la seva traça.

Ahir al vespre, al bar del poble, vaig veure aquells homes taciturns que miraven la gran pantalla del televisor. No se'ls veia feliços ni infeliços. Vaig pensar que potser no volien ser allà. Que seien en taules aïllades i en silenci com si així aconseguissin no ser enlloc. No ser-hi, no ser. Em va venir a la ment la idea d'un pensador, segons el qual la vida d'un home reprodueix i conté la història de la humanitat.

Segurament vaig viure al paleolític de petit, quan apenes podia manejar un parell de pedres: amb l'una colpia l'altra, i n'arrencava guspires. També vaig ser al temps medieval, i m'escoltava els capellans i els bonics relats de Crist. Vaig creuar el Renaixement, i em vaig adonar que els capellans sempre duen les ulleres equivocades: d'aprop per veure-hi de lluny, de lluny per veure-hi d'aprop. De manera que no han entès res ni de Déu ni dels homes. Però si fos així: on sóc ara i cap on camino?

Mentre desfaig les passes passo per la vora d'un mur. Un operari a qui vés a saber què li havien encomenat va fer dos forats amb la broca i després ho va deixar. Hi endevines un rostre de mirada atenta però absent.

Amb els anys que han de venir potser seré un d'aquests homes circumspectes i silenciosos que miren el futbol tan perduts i anònims com poden, a la taverna del poble. Mai no sabré del tot si he deixat cap traça, com aquell riu minúscul que es va assecar i que avui -sense voler, sense pensar- he desfet amb els peus.

*          *          *

Dos dies més tard de retratar el rostre a la pedra del mur, provo de descobrir quina cara oculta. En faig un esbós ràpid (1) i demano a tres persones que em diguin què hi veuen. La mestressa de la Fonda del poble hi veu indubtablement l'efígie sagrada de Nostre Senyor (2). El jove cambrer del Cafè Nou està segur que aquí hi ha un alienígena canònic (3). En Sergi, un alumne de 9 anys, em diu sense dubtar que és el morro d'un garrí (4).