Mai no aniràs al Brasil

O com a mínim, això diu en Terry Gilliam a la peli que potser va fer més fortuna, un cop acabada l'època amb els Monty Phyton.

Gilliam és un director barroc i aficionat al pastitx, que aconsegueix fer pel·lícules amb la tècnica del collage, enganxant i superposant elements i referències, cites, personatges i escenes. A Brazil la suma de les referències se'm fa impossible de tancar. A priori diries que versiona el 1984 orwellià, amb moltes llicències. A mida que avança, Gilliam suma detalls com qui munta un puzzle de peces infinites.


La primera escena, de fet, ja et deixa aclaparat: una mosca provoca un error burocràtic i tràgic quan cau en una impressora i altera el cognom d'un terrorista molt perillós. Acabem de veure una al·lusió a Les aventures del soldat Schwejk, que també arrenca amb un embolic monumental per culpa de la mosca, aquest cop en una taverna. També hi ha el Kafka de El procés: la condemna es deu a un motiu desconegut, que bé podria ser un error. (La idea del vol erràtic d'un insecte que altera el món arriba fins a la paràbola de la papallona japonesa que provoca un huracà a Amèrica).

De tot el cinema esbojarrat de Gilliam, a Brazil és on -malgrat tot- aconsegueix dibuixar amb més encerts el món futur (que ja és força el nostre present). L'obsessió pel terrorisme, la cirurgia estètica, el poder de la tecnologia... Una pila d'elements que va encertar de ple.


Sobre el terrorisme, Gilliam explica com en la paranoia de la seguretat, l'estat inventa el terrorista ideal (un istriònic Robert de Niro) per a justificar la vigilància permanent, la repressió sistemàtica. Paradoxalment, el terrorista actua des de dins del propi sistema, perquè viu camuflat com a lampista (perdó). Una de les seves accions més espectaculars consisteix en connectar el desguàs dels wàters d'un edifici al sistema de ventilació, de manera que les víctimes moren ofegades en els seus propis excrements. No deixa de ser una bona metàfora, per més que bèstia. I finalment, el malvat acaba engolit per una muntanya de paper procedent de la burocràcia: un tornado d'instàncies se l'empassa literalment.

Però no obstant, la població viu el terrorisme amb indiferència, perquè s'ha desmuntat la societat: tot són individus dispersos, incapaços d'empatia. Una bomba esclata en un restaurant. Els cambrers s'afanyen a retirar membres amputats i col·loquen uns quants biombes per a què la resta puguin seguir menjant còmodament.

La cirurgia estètica ha esdevingut una mena d'esport de masses, practicat de forma habitual. Amb resultats sorprenents: la mare del protagonista aconsegueix tenir un aspecte molt més jove que el seu fill, i s'insinua l'incest alhora que novament, Gilliam li fa l'ullet a la tragèdia d'Èdip.

Com el Winston de 1984, el protagonista recorre als somnis i les fantasies per a evitar la realitat quotidiana, i és a través de les visions que troba les portes d'accés a la salvació: l'amor, una imatge de la felicitat. Aquesta il·lusió pren el nom de Brazil, tret d'una fotografia promocional d'una agència de viatges. No obstant, hom sospita que aquest Brazil és irreal i fictici, una mentida comercial. Potser un Brasil lisèrgic que només es pot trobar mitjançant un viatge dalt de l'LSD. No podem passar per alt que Brazil és de 1985 i anterior a la sida i a l'estigmatització definitiva dels al·lucinògens.

És evident que Brazil va impactar en l'imaginari i que el cinema posterior hi té molts deutes. Jo diria que fins i tot a la sèrie Matrix n'hi ha rastres, com a Total Recall (aquí Desafío total), Minority Report, Gattaca, The island i en certa manera l'estranya Children of men.

El cinema de Gilliam ha evolucionat -per fortuna. Tot i que reprèn sovint la follia barroca, també aconsegueix dur la seva estètica amanerada per a explicar històries més íntimes, com a la terrible Tideland -elogi de la incorrecció però alhora emotiva, profunda-.


Finalment, però, Gilliam aconsegueix una peça especial que és un homenatge al cinema però sobretot una reflexió sobre el procés creatiu vist com a fracàs permanent. Gilliam va intentar rodar en diverses ocasions The man who killed don Quixote, i mai no se'n va sortir. La història d'aquest acte creatiu fallit està explicada excepcionalment a Lost in la Mancha, un documental imprescindible. Parla de cinema, però parla de la impossibilitat. Amb humor i tendresa, i sense oblidar-se de disseccionar la maquinària de la indústria cinematogràfica. Hi inclou una escena impagable: Gilliam ha de convidar els accionistes del film al rodatge d'una escena. Però l'escena es complica fins al desastre: els inversors assisteixen atònits a una demostració del fracàs en directe; un cavall es nega a fer les accions que necessita el director. Després ve la pluja, els avions que passen en el pitjor moment, la malaltia d'un actor, les avaries de la maquinària...


La història es clou amb una troballa: Gilliam ha reclutat els extres, gent d'un poble de La Manxa que col·laboren per amor a l'art, per gaudir d'una experiència única a la vida. Si la pel·lícula fracassa i finalment no s'acabarà mai, a ells no els importa. Allò que compta és l'intent de crear un somni. Definitivament, no podia explicar millor les aventures de l'Hidalgo.