Luis Buñuel, obra intermitent

La primera vegada que vaig ser conscient de la dimensió real de l'obra de Luis Buñuel va ser veient Viridiana, en una llunyaníssima emissió a TV2. Tot i la mala memòria, sé que allò va passar un dissabte a la nit, a les hores menudes. La família dormia, i vaig haver d'apropar la butaca a la pantalla i posar el volum al mínim. Em sentia tan excitat i fascinat com si acabés de descobrir alguna cosa similar a la pornografia, un vell secret guardat al fons d'un armari antic.


La imatge del sant sopar cristià passada per la mirada de Buñuel obre la porta a un món nou i alhora supera de llarg qualsevol visió: ni Leonardo ni res. Buñuel rebenta en un segon d'inspiració cinc cents anys de pintura i d'iconografia, i ens diu que les imatges de la cultura heretada són tan sols un material que hem de reelaborar. Iconoclasta però alhora subtil, una dessacralització estudiada que es pot resseguir després al llarg de l'obra. Buñuel és la mena de gent que podria dir sóc ateu gràcies a Déu, perquè la revisió del material religiós és un dels eixos dels seus temes: La Via Lactea, Simón del desierto, Nazarín.

Com hipnotitzat, vaig quedar-me assegut veient aquella obra que actua sobre l'ànima com una revelació. Com sembla natural, durant un temps no vaig sentir cap altra necessitat que no fos conèixer la resta de les peces del mestre de Calanda.

La vida i l'obra de Buñuel són -com poques vegades- un tractat de la història d'Espanya del darrer segle. L'impacte següent després de Viridana fou Los olvidados, filmada ja durant el llarg i definitiu exili del darrer cineasta universal nascut a la península ibèrica -amb permís d'Albert Serra. Vista avui, juny de 2010, Los olvidados és encara el signe de la capacitat de Buñuel: és un film de ficció o un documental? Michael Winterbottom és una mena d'alumne de primària en mans de Buñuel, una jove promesa.


Quants anys es va anticipar Luis Buñuel a les tendències del cinema que han començat a manifestar-se en la darrera dècada del XX i la primera el XXI? Buñuel no es limita al retrat documental: és una obra d'autor, plena d'imatges poderoses que sorgeixen de la realitat, però que parlen de la poètica onírica. Poca gent ha estat capaç de mesclar la realitat més crua amb el somni: la vida humana apareix retratada amb l'ull del subconscient. I a la vegada hi juga subtilment: a Los olvidados s'hi inclou -com qui no vol- una referència al Rigoletto. Si avui hi ha res de nou a la indústria del cinema, es deu en gran mesura a Los olvidados i a algunes obres del neo-realisme italià, que ara viu una segona vida: De Sica, Rossellini i Buñuel són ara, de sobte, els cineastes imprescindibles per comprendre no tan sols el cinema occidental, sinó el global. Però la meva impressió és que Buñuel va anar molt més enllà que De Sica.


Kandahar no existiria sense De Sica o sense Buñuel. Però especialment sense el Buñuel de Los olvidados, perquè la ficció és subsidiària de la ficció i no a la inversa: els neo-realistes italians aconsegueixen narrar en un marc realista, mentre que Buñuel iventa la relació inversa. La ficció és una inserció anecdòtica dins d'una obra documentalista.


I no obstant, Luis Buñuel és un director intermitent. Resseguir la seva obra és més o menys com viatjar en un cotxet de les muntanyes russes del Tibidabo (per fer un símil més comprensible, direm el Dragon Kahn de Vila-seca). Don Quintín el amargao, Una mujer sin amor, La mort en ce jardin... són films sorprenentment prescindibles, com assajos o esbossos. I encara ens queda un tercer grup: pel·lícules que contenen escenes memorables o fins i tot tocades pel geni però que en conjunt esdevenen febles: Él, Ensayo de un crimen, La joven.


La vida de Luis Bñuel és un fenomen sotmès a la incertesa, i Luis es un supervivent que s'adapta, es ven i es reivindica quan pot. I en la mateixa mesura es reinventa: cal no oblidar que Buñuel és l'artista en estat pur, el qui no sap fer res més que filmar, tal com hauria dit Rainer Maria Rilke si hagués estat un cineasta. Sotmès al seu destí, Buñuel accepta encàrrecs d'escàs relleu i això el sotmet a peces de mínima rellevància. Caldria ser molt estúpid o molt pijo per a no comprendre que l'artista ha de pagar el lloguer de la casa, i que li cal omplir la nevera. Més encara quan hi ha una família Buñuel, exiliada com ell. La comprensió necessària no treu que en mirar el conjunt de l'obra, hom trobi peces estranyament prescindibles.

En un instant de la vida (a França), Buñuel coincideix amb un guionista que hauria de ser de culte: Jean-Claude Carrière. A les seves memòries, Buñuel explica la complexa i creativa relació amb Carrière. Jean-Claude comença la carrera de guionista de cinema que el durà de Buñuel a Milos Forman, Saura, Malle, Jesús Franco, Chéreau, Wajda, Héctor Babenco i d'altres. Carrière és especialment car en les adaptacions literàries, perquè sembla que pot copsar les essències de la literatura per a dur-les al cinema: és l'adaptador de versions tan importants com El tambor de llauna, L'amor de Swann, o La insuportable lleugeresa del ser, entre moltes d'altres.


Em permeto pensar que qualsevol que llegeixi aquest text pensarà que com a mínim una d'aquestes pel·lícules ha estat una influència durant la seva vida. Jean-Claude és també l'autor d'un llibre que malgrat les vendes escasses, és un text imprescindible per als amants del conte filosòfic i del surrealisme post-surrealista: El círculo de los mentirosos, a Lumen el 2000. Podran passar els anys i els rànkings de vendes, però d'aquí a dos-cents anys algú el llegirà (alhora que no llegirà ni Falcones, ni Zafón, ni Sánchez-Piñol, ni Bosch, ni Alcántara, ni Pàmies).

Carrière i Buñuel es van conèixer durant l'exili francès del segon. Buñuel era una gran aficionat al dry martini, i Carrière l'anava a trobar al cafè on Buñuel bevia. Carrière li proposa temes i escenes. Buñuel calla i beu. Quan Carrière acaba d'exposar-li les seves idees, li diu que begui tant com vulgui, i que tornarà en un parell d'hores. Una breu escena -potser una anècdota- que és alhora un mètode de creació a duo i un brillant resum de la relació extremadament fructífera entre dos genis del cinema. Amén.