A la memòria de Manolete

Un temps de la meva vida va transcórrer a la bella i llunyana ciutat de Cáceres, on avui hi deu haver quaranta graus a l'ombra. Allà, quan hom s'embolica a discutir d'un assumpte que domina poc o gens, solen dir-li:
-Manolete, si no sabê, pa'qué te metê? 

Alguna cosa així ha passat al Parlament català, però sobretot a la premsa: un debat sobre ètica s'ha acabat convertint en una qüestió de testosterona, de pàtries i d'estratègia de partit. Si això no hagués estat un debat parlamentari sinó una corrida, goso dir que hauria acabat amb una fabulosa cogida: el brau empitona el maestro, que marxa en camilla i entretant un banderillero li talla la coleta. Per burro.

La plataforma Prou! que va dur endavant la ILP no es plantejava la catalanitat ni l'espanyolitat de cap tradició, sinó la qüestió de la ètica: és justificable torturar una bèstia per a fer un espectacle? Les respostes són més profundes del què sembla, perquè fan referència a coses greus: quina categoria ens donem com a humans respecte dels altres éssers vius?  Darrera el debat hi ha tot el món. Som els amos de la creació? Gaudim de drets infinits sobre la naturalesa? Formem part de la naturalesa? On ens ha dut la filosofia dominadora?

I després: una tradició és bona per se? Les tradicions cal revisar-les o senzillament defensar-les contra el pas del temps i l'evolució de les idees i dels costums?

També és interessant analitzar el factor artístic com a argument: si una corrida és una expressió artística, la cosa es complica. En tant que valor superior, l'art hauria de justificar qualsevol acció? Ja som grandets, i l'art contemporani i conceptual ha explicat molt bé la paradoxa que hi ha darrera el mot. Si allò que es penja a la paret d'un museu és art, allò que es fa dalt d'un escenari també: aquesta paradoxa explica els darrers cinquanta anys de l'art conceptual. Fa dies que ho sabem (des de Marcel Duchamp, com a mínim).

Perquè vist així, si organitzem la lapidació d'una senyora adúltera dalt d'un escenari, amb banda de cornetes i tambors i cobrant entrada, haurem fet una lapidació artística i en aquest instant caldrà que ho acceptem: això és un art noble, no podem pas prohibir-ho. Malgrat la reducció a l'absurd de l'exemple, la veritat és que no té gràcia: perquè això succeeix. Només una mica més enllà del mapa.

La història és plena de fets i fenòmens amb un alt valor cultural, artístic i documental. Saber que als heretges se'ls cremava, que als orfes i als bojos se'ls enviava en la Nau del folls, que als reis se'ls decapitava, que als jueus se'ls gasejava és important. És important saber-ho i no oblidar-ho. Exactament com saber que a uns animals se'ls posava en una plaça i se'ls torturava fins a la mort en directe, davant del públic.

I finalment trobo que potser només hi havia un element a tenir en compte: cal admetre que aquest espectacle és residual, una atracció turística lamentable, i poc més. Els qui defensen les corridas no hi van, però les defensen perquè simbolitzen alguna cosa, o per aquell sentit de la llibertat que Nietszche atribuïa als forts. La llibertat del fort per a sotmetre el feble.

Ja sé que escombro cap a casa, però des del meu federalisme (ingenu i fatigat) me n'alegro que, en una part de la pell de brau, ja no sigui possible torturar el brau en públic. I me n'alegro perquè això és un principi. (Tot i això, hi ha una dada curiosa: a les Illes Canàries, també està prohibit).

Perquè allà a la bella i llunyana Cáceres havia vist molts cops les manifestacions anti-taurines a la Plaça Major, davant de l'Ajuntament. Quan la ILP es presenti al Parlament extremeny, suposo que ningú no ho confondrà amb un debat identitari dels extremenys secessionistes (que tot sigui dit, també n'hi ha).

Per a accentuar el caràcter poderosament surrealista de tot plegat, no trobo res millor que dedicar el post a la memòria de Manolete.




Nota: els enllaços a "tradició" i "sentit de la llibertat" es deuen al col·lega blogaire Galderich, que me'ls ha cedit. Tal com es pot resseguir als comentaris següents en aquest post.