La figuera d'en Pau Riba

A mitjan gener, entre neu i ventades sembla difícil imaginar el mes d'agost, recordar-lo. Pensar l'agost a meitat de gener m'ha sobrevingut com en un somni, una fugida del món. Em fatiga l'hivern. He sentit llavors un eco del mes d'agost, prop de Tàrrega.
El cri-cri dels grills a migdia, l'herba groga i eixuta, la pols. A La Figuerosa, prop de Tàrrega, l'agost és un cel metàl·lic, amb un sol furiós que atura el temps. A la terra, el rostoll i la calma infinita d'uns camps ondulats, vigilats per ametllers dispersos, exhaustos, previs a la calcinació.
És en aquest poblet i a l'agost on, des de fa vuit anys s'hi celebra el Figarock un festival de música fora dels circuits, dels aparells publicitaris i sense benedicció de la premsa. Eppur si muove.
Recordo la primera edició, quasi com si fos d'ahir. Recordo l'Enric Casasses fent un llarg recital dels seus poemes, mentre feia sorolls i percussions amb el sampler. L'Enric es feia gran a mida que recitava, i la veu acabava per entrar cap dins de la terra. També hi recordo en Roger Mas, ja de matinada, sol a l'escenari arrapat a la guitarra.
El festival de La Figuerosa l'organitzen els antics components del grup els Alquimistes Folls, que són del país. L'invent sorgeix dels akelarres cerverins, i allà van estrenar -encara al segle XX- un espectacle divertit i gamberro, paròdia del rock satànic, amb un peu a la performance i l'altre en una revisió dels clàssics el rock català: Riba i Oriol Tramvia. Un dels alquimistes avui es fa dir Comandante Rock: ha accentuat la politització dels textos que canta i apareix a l'escenari amb un look que recorda el Che, però també el Subcomandante Marcos. Fill de La Figuerosa, el Comandante té la fe que mou muntanyes i any rere any torna a convertir un camp de cereals en l'escenari més boletaire i més desenfadat i més lliure que he vist.

Pel Figarock hi han passat infinitat de personatges: l'Adrià Puntí va deixar-hi una explosió inaudita de blues completament puntinià. L'Oriol Tramvia hi ha reeditat l'energia dels setanta, en Jordi Batiste hi ha deixat caure coses més delicades del Fotofòbia i una revisió de l'antic i fabulós Màquina! Hem vist rocker valencià Remigi Palmero, Pi de la Serra... Una multitud de grups improvisats, gent d'entre Cervera i Tàrrega. N'hi ha un que ha estat la constant, el segell de la casa.
En Pau Riba només va fallar el 2007, i fou per una causa major. De manera que any rere any l'hem vist pujar dalt de l'escenari, l'hem vist córrer amunt i avall i hem vist com anava creixent el seu fill petit. Tan és així que el 2002, la criatura va pujar dalt de l'escenari però encara dins el ventre de la seva mare, que feia unes psicodèliques figures amb el retroprojector.
L'estiu passat hi va ser l'Assumpta, sí, la de Des d'on neixen tots els somnis. En va deixar un bon post.

Si som o no som una tribu d'insurrectes i una mica estranys no ho sé. Vaja, de fet tampoc no és una polèmica que m'interessi. Però si fos així, el Figarock és un dels rituals més bonics que fem. I dic tot això amb un cert temor, perquè entre els atractius del Figarock hi ha, precisament, la bellesa d'una cita que no vol ser massiva ni hegemònica.