Costellada amb extraterrestres

Què passaria si una família extraterrestre (posem que nadius d'Alfa Centaure) decidís anar el diumenge a fer una costellada al planeta Terra? Què passaria si, a més a més, fossin una mica insostenibles i incívics, i deixessin restes i rastres, brossa, deixalles, alguna joguina dels nens abandonada?
Aquest és el punt de partida de Picnic a la vora de camí, dels germans Arkadi i Boris Strugatsky (en català Edicions Pleniluni, Alella, 1986), i versionada per al cinema en un treball impressionant com tots els d'Andrei Tarkovski: Stalker (visible a Google videos).

La novel·la s'endinsa en especulacions i consideracions filosòfiques sobre la condició humana, i en una possible -irònica- conseqüència de la trobada entre civilitzacions. L'anècdota que li serveix d'arrencada podria dur en moltes direccions.

La possibilitat que els extraterrestres ens deixin senyals no és absurda, però ben bé podria ser que nosaltres els fossim completament indiferents, i que les visites a la Terra no tinguessin cap intenció de contacte. Dic això perquè l'enigma dels agroglifs que duen segles apareixent a l'Anglaterra tenen alguna cosa estranya que hi fa pensar.
El primer exemple que em ve al tupí: quan els adolescents passegen pel bosc solen deixar-hi molts senyals del seu pas: cors i noms estampats a les escorces d'arbres soferts i resignats, burilles de tabac, ampolles buides de Xibeca. No obstant, cap d'aquests indicis del seu pas forestal no pretén comunicar res a ningú, ni establir relació amb els follets, gnoms, minairons o fades. Ni tampoc amb cap de les bestioles del bosc.
La hipòtesi de la indiferència és ben plausible: Déu també segueix aquest patró de conducta, i fins i tot el pobre Ratzinger ho admet sense dir-ho. De manera que ja estem força habituats a aquest menyspreu celestial. No obstant, hi ha qui s'entesta a veure missatges adreçats als humans en aquests dibuixos fets sobre els camps de cereals. Seria molt estrany fer un viatge de milers de milions d'anys llum per arribar, estampar un dibuix en un camp d'ordi i després marxar. Si vinguessin per advertir-nos, no seria més senzill buscar un canal més directe? Una conducta tan fugaç s'assembla més aviat a les accions impremeditades. Freno el cotxe un moment en un revolt discret, faig un pipí i marxo rabent, que tinc tard. Potser la Terra és un revolt discret en una ruta més interessant.

Els dibuixos segueixen unes simetries que remeten a l'art ètnic trobable a qualsevol botiga new age estil Natura, i tenen similtuds amb les sanefes cèltiques, però també amb alguns rituals del tatuatge maorí. Finalment, també hi ha qui els compara als enormes dibuixos fets al desert de Nazca, però la comparació no sembla que dugui a cap conclusió satisfactòria.

La implacable màquina de Hollywood va convertir els senyals en una fantasia bèl·lica i catòlica a la vegada, liderada per l'inevitable integrista Mel Gibson. Potser és la visió més ximpleta que he trobat. Els catastrofistes llegeixen avisos de desastres imminents (col·lisions planetàries, terribles tempestes solars), els místics troben pistes per a reconciliar-nos amb el món i amb el cosmos. (Mel Gibson hi va veure dianes militars pintades a terra).

Arrel del post OVNI! Apunts d'un sociòleg diletant, ens vam acabar engrescant per anar a fer una costellada i de passada no perdre de vista el cel, per si hi vèiem cap platet volador. Fou llavors que me'n vaig adonar. D'aquella costellada en quedaran senyals: petjades de peus i de trípodes fotogràfics, roderes de cotxe, herba xafada, un bitllet de metro que li ha caigut a algú, un encendor gastat. I això si pensem en una majoria de costellaires nets i polits. Què pensaran l'endemà la corrua de formigues, quan creuaran el camp? Vet aquí el contacte invertit, en el qual l'extraterrestre sóc jo.