Els 1086 dimonis d'Alvaro Custodio

Álvaro Custodio és un nom més a la llista de l'exili republicà a Mèxic. Vida llarga i densa, amb girs i guerres, teatre, escenaris i enyorament i pena. I avions. Sense haver-ho pensat mai, Custodio va ser sergent de l'aviació republicana. Un brillant dramaturg muntat dalt d'un avió de guerra: només aquesta imatge ja val per combatre l'oblit. I en canvi és insuficient. Aquest és el significat de perdre la guerra.

Va néixer a Écija el 13 de desembre del 1914, avui fa noranta-cinc anys. La seva família tenia un teatre, i podem imaginar com va créixer entre decorats, assajos, actors i actrius, jugant a córrer  entre les butaques, o provant comèdies tot sol en un escenari buit, els diumenges al matí. En aquell temps, res en la seva vida no deuria indicar que l'esperava una derrota i un exili: la paraula Mèxic no deuria pertànyer al seu món, no significava res.

El 1988, Seix Barral va publicar-li Mil ochenta y seis demonios, una novel·la exuberant i quixotesca, delirant. Custodio sembla que hi vulgui recollir la tradició picaresca i burleta, les aventures i les causes perdudes, les guerres inútils. L'argument podria resumir-se en les peripècies del procés de beatificació de Fray Juan Simeón, un monjo espanyol assassinat al Nepal quan hi feia de missioner. El títol de l'obra parla d'aquell món de l'Himalaia, on la religió ha creat mil vuitanta-sis dimonis diferents i especialitzats per a espantar el poble. Plantejat així, de bon començament, hom ja intueix que un sol monjo despistat i espanyol té ben poca cosa a fer contra una legió tan enorme de bèsties infernals. Tot i que el descobriment del sexe tàntric, finalment, complica més la fe del monjo que no pas el miler llarg de banyetes.

Vaig celebrar aquesta lectura, una mica tip d'escoltar sempre la mateixa cançó sobre les innombrables bondats del Nepal, d'on sembla que tot allò que en surt sigui meravellós. El Nepal (o el Tibet) és una terra feudal dominada amb crueltat per aquells monjos de color carabassa, uns ganduls estàtics que viuen d'extorsionar el seu poble. De manera que Custodio aconsegueix un esperpent diabòlicament divertit en situar un monjo catòlic dins d'aquell univers medieval: el grotesc de les religions elevat al cub.

Álvaro Custodio deuria ser un més dels escriptors que construïa una literatura balsàmica per a sí mateix, un món de fantasies quixotesques que l'ajudés a viure tan lluny de Sevilla. D'ell se'n conserva una carta manuscrita, del cinquanta-set, on demana ajuda als coneguts que viuen a Espanya. Té molt pocs diners, té por, està enyorat. Tot i això, a Mèxic va treballar de dramaturg a la Compañía Nacional de Teatro i a través d'ella va col·laborar amb Luis Buñuel, un altre exiliat però de fortuna molt diferent.

L'oblit es va endur Álvaro Custodio, i aquesta potser és la venjança dels mil vuitanta-set dimonis dels quals es va voler burlar: els del Nepal més el nostre, el dimoni catòlic. Però no és més terrible que el destí de la llista de l'exili.

Epíleg necessari
Un estudiant de la Universitat Complutense de Madrid m'ha escrit arran d'aquest article, per a fer-me saber que està enllestint una tesi doctoral sobre Custodio en la seva etapa mexicana. També escenògraf, Custodio va reproduir allà el Teatro de la Barraca de García Lorca.