El guió pòstum d'Eric Rohmer

En acabar el rodatge de Les Amours d'Astrée et Celadon el 2006, Eric Rohmer es va posar a escriure el següent guió, del qual se n'han conservat unes notes escasses. El director va guardar anotacions en fulls separats i de mides diverses, com si hagués escrit en moments molt diferents. Rohmer ja sabia que estava malalt, i possiblement va escriure aquestes notes disperses i amb pressa, com si se sentís perseguit. Ho va guardar tot en una carpeta de mida quart, de color teula. A dins també hi va posar fotografies extretes de diverses fonts: alguna Polaroid, material imprès i retallat, descarregat d'internet. Gràcies als Cahiers du Cinéma, podem reproduir algunes de les imatges, i hem escollit les degudes al propi Eric.

L'été en ville (els apunts que s'han trobat) mostra en gran part el mètode creatiu del director francès. Hi ha diàlegs breus i banals, suggeriments de localitzacions, un esbós de la protagonista (Véronique, dona que quaranta anys, editora de llibres de text), un traçat de recorreguts sobre plànols. L'argument de la narració sembla molt senzill:

Véronique és una noia de Marsella que en va marxar fa més de quinze anys, per anar a viure a Choisy-le-Roi, prop de París. Malgrat les il·lusions creades, la seva carrera professional no ha acomplert les espectatives i treballa en una feina avorrida i precària: és una editorial petita i feble que viu moments d'incertesa.

Rohmer inclou aquest acrílic de Lucille Bernois amb una anotació al peu: Véronique?

La seva vida afectiva és molt vague i en gran mesura ens dibuixa una Véronique desarrelada, desencisada. La narració arrenca quan rep la trucada d'un parent llunyà, des de Marsella. L'adverteixen que la seva mare és en un hospital, en estat molt greu. Véronique no tarda gens en decidir anar-hi, i la feblesa dels lligams que té a Choisy-le-Roi l'ajuden a marxar de seguida, amb una breu maleta i un cotxe vell.

 Les imatges de Marsella busquen una ciutat desproveïda de tòpics, i que podrien ser qualsevol ciutat portuària.

Quan arriba a Marsella descobreix la mare en estat de coma profund, tot i que el pronòstic del metge indica que podria estar-se molt de temps vivint sense més complicacions. Véronique comprèn que tan sols cal esperar, tenint en compte que l'espera podria ser llarga. Som a principis de juliol, Marsella bull de calor i de gent pel carrer. Véronique camina, se suposa que passeja pels paisatges de la infància i la joventut. Ha perdut la pista dels amics. En una conversa amb una infermera de l'hospital amb qui sorgeix una proximitat instantània, Véronique explica que se sent com si la vida la retornés enrere també en el temps: com si ara pogués tornar a pensar què vol fer, qui vol ser, què espera.

Com en d'altres imatges trobades a la carpeta, Rohmer evita els rostres i retrata

cossos que podrien correspondre a molta gent. 

Rohmer no precisa massa res a partir d'aquest punt. Les anotacions que segueixen sembla que avancin en direccions oposades o irreconciliables. Estudia diverses opcions que no obstant tenen un punt en comú: Véronique no aconseguirà aquest tornar a començar. Rohmer vol fer desfilar una galeria de personatges i situacions davant els ulls de Véronique, que queda convertida en una espectadora distant, gairebé atònita.

La darrera acotació de Rohmer és una escena misteriosa, tot i que el misteri rau tan sols en el fet que és un text inacabat:

Entrada de la nit. Port de Marsella. Un vaixell maniobra amb dificultat per atracar. Es veuen els treballadors, preparats per a descarregar, que esperen immòbils mentre segueixen amb la mirada els moviments difícils de la gran bèstia marina, maldestra i boteruda.

La barcassa que amarra no sembla que ho faci a Marsella. Podria ser una fotografia presa a la Camarga.

Véronique entra per l'esquerra i a mig pla s'atura, seu al graó d'unes escales de pedra encarades al moll, com si fos en un teatre grec. Hi ha un diàleg breu i estúpid amb un dels treballadors, que li ofereix una cigarreta i després marxa. Ell li demana si el seu nom és Véronique, perquè recorda una Véronique de la joventut. Ella respòn que es diu Julie.