Una nit a Líbia

The Aurora from Terje Sorgjerd on Vimeo.


Era una nit de llamps i trons, i la pluja queia a ràfegues furioses. La ràdio espurnejava, el mòbil perdia ratlletes de cobertura, d'una en una, fins arribar al tràgic buit del zero.

Quan els aparells comencen a fallar, res no distingeix una tempesta de la fi del món. La tecnologia ens ha obsequiat una pila de petits apocalipsis, menuts i quotidians. Al pas zebra de sota de casa, un cotxe gros i gris va atropellar una dona. Entre tant d'enrenou, aquell accident semblava un drama menor.

-Va ser una nit de merda -diu ell, amb la veu engolada. No hi ha ironia.

No hi ha ironia: aquella nit se li va ensorrar el món.

Quan el senyal de la TDT va tornar (apenes cinc minuts i després altra vegada aquella boira puntejada d'argent), a la pantalla hi va aparèixer alguna cosa del desert de Líbia. Després es va apagar de nou i tan sols podia veure Cincoshop.

Què hauria passat si les forces de la democràcia s'haguessin unit contra la massacre de la població civil a Espanya, el 1938?

-Entre altres conseqüències, només se m'acut que jo no hauria nascut: la mare i el pare es varen conèixer perquè formaven part de la resistència contra Franco.

Arriba una ambulància tardanera i recull la senyora del pas zebra.

A poc a poc la puja afluixa, i una hora més tard els núvols es divorcien entre sí, s'allunyen i deixen veure una lluentor morada i fosforescent. Ell pensa que si els núvols marxen potser ha tornat el telèfon.

-Quan tenia dinou anys, vaig tenir una nòvia que es deia Lídia. Només va durar tres o quatre mesos, no ho sé: quant dura un estiu?

El republicà en calçotets

Ara que el senyor Spejbel és una animeta, té la pell més fina i sensible que mai. Mentre tenia un cos com el teu, va gaudir de la pell sense estalvis, i no el preocupaven les erosions, clivelles o esgarrinxades. Si corria per un camp d'herba alta, deixava que les punxes el punxessin, i si el picava un mosquit gaudia de la coïssor i es gratava fins a enrogir.

Ara que és tan lleu, li cal vigilar. Tan prim, quasi transparent i delicat, no pot arriscar-se. És estrany -pensa ell- que quan gairebé no té cos necessiti patir per la seva integritat. Quan era un cos, creia que els esperits no estan sotmesos al dolor i que no s'han de guardar de les coses de la pell. Ara que és un esperit, pateix pel cos.

Ahir mateix va haver de comprar calçotets. La gent de pell delicada no pot comprar calçotets qualssevol: s'ha d'estar atent a la goma elàstica, als plecs i costures, que no irritin. Un calçotet mal fet et pot esguerrar un bon dia, i mitja hora de caminar podria ser una tortura. Com que Spejbel té prejudicis arrossegats de la seva vida anterior, tampoc no es vol comprar Kleins ni Adidas ni Nikes. No és fàcil escollir.

Triant i remenant, el senyor Spejbel va fer cap a un carrer major farcit de botigues. En aquell poble, els habitants estan molt orgullosos de tenir el carrer de les botigues, i sempre hi van a passejar. Potser perquè els vidres dels aparadors els reflexen de cap a peus, van carrer amunt i carrer avall, i de vegades quan es troben un veí el saluden, o bé segueixen contemplant la seva imatge als vidres -i llavors no saluden.

Spejbel va trobar força botigues de roba interior en aquell carrer. Es va adonar que algunes d'elles venien tan sols roba per a home, i eren austeres, amb un lleu perfum de missa. El dependent que el va atendre va interrompre la lectura d'un llibret titulat Camino. En d'altres botigues era natural trobar mesclats calcetes i calçotets, i en alguna fins i tot s'exposaven també petits artilugis eròtics, boletes i dildos.

A Espanya, va pensar Spejbel amb un mig somriure agre, fins i tot per a comprar uns calçotets cal pensar de quina Espanya ets, quina et vol, quina t'insulta o quina t'acull. Clergymans, sobiranistes, fúria torera, fúria futbolera, fúria, fúria...

A entrada de vespre, el senyor Spejbel troba un model de calçotet que no és ni el més barat ni el més car, ni el lleig ni el bonic (tot i que a ell li agrada més). Però s'ajusta suaument al cos, no molesta. No és ni d'aquí ni d'allà. És com jo, pensa.

Quan surt de nou al carrer (se l'endu posat) s'adona que falten tot just quinze dies per al 14 d'abril.

(En Lluís Fernàndez va inventar-se L'anarquista nu el 1990 i jo m'he trobat avui el republicà en calçotets).

Pel fons del carrer, davant d'un palau gris, un senyor calb i amb ulleres, trist i dolgut, s'acomiada a mitja veu:

-Hasta la Tercera República!



Nota: la música que se sent de fons pertany a Diego el Cigala, que canta Suspiros de España. Com que se sent poc i malament, suposo que el vigilant del camp de sègol no m'ho tindrà en compte.

Dos mil quilòmetres en companyia d'un home

Llegia per aquí sobre algú (un home, naturalment) que es demana què vol fer amb la seva vida i no ho sap, i això el preocupa. No ho sé: tu creus que un peix es demana què vol fer amb l'aigua del mar?
-No ho crec, respòn sense mirar-me.

Fa una estona hem passat Calatayud i anem encarats al suau pendent de la Meseta. Fa mitja hora hem vist un rètol blau que anuncia el monestir de Medinacelli. Quin nom tan multicultural i tan bonic, penso sense dir res.

Em va costar convènce'l d'anar tots dos junts a Lisboa a veure un concert del Rodrigo Leao. Però com que travessàvem moments difícils, hi va accedir. De vegades la gent es retroba en aquests moments. No volia que amb ell em passés com amb la resta dels que eren a l'enterrament, i que el comiat fins al proper enterro fos veritat. No fa massa ho vaig aprendre: la gent que calla més és la que sofreix més. Els que parlen molt dels sofriments només en parlen.

Una excursió a Portugal semblava una bona idea: prou distància i prou temps per a poder parlar, fer-se confidències i callar sense por dels silencis. Jo havia arreplegat unes cintes de cassette que duien vint-i-cinc anys al fons d'un calaix, i les posàvem a l'aparell del cotxe. Eren aquelles barreges que gravàvem als vint: rere La Polla Records, Nina Hagen i més endavant Genesis i Peter Gabriel. I naturalment, David Bowie.
-Hòstia, la música ha millorat molt en aquests darrers anys. Quina plaga, aquells teclats Casio!

Després de Madrid i baixant per l'altiplà cap a Navalmoral, li dic que m'han fet unes proves, i que podria tenir un tumor.
-Càncer, vols dir?
-Càncer, sí.
Li explico que si em proposen quimioteràpia i demés diré que no, que ho tinc ben clar. Que després d'haver vist les conseqüències de la medicina contra el càncer, no tinc ganes de passar-hi. Que estic tip de veure esguerros i tortures que permeten viure dos anys més, però dos anys d'hospitals i dolor. Aquest cop ja no diu res, perquè com que sap de què parlo no cal dir res. Obre un xic la finestreta, això sí, i deixa que entri un aire massa fred per ser de primavera. Els tiquets de l'autopista catalana volen per dins del cotxe amb un so de batec d'ales maldestres, com de rat-penat. Ho aprofitem per malparlar del govern i riure una estona a costa dels convergents monosil·làbics: Puig, Mas, Homs.

-No sé si no em van fer prou bé aquests vidres progressius, però cada cop hi veig pitjor. Ara, conduir de nit em costa molt. Veig uns reflexos molt estranys.
Un minut més tard, durant el qual ell m'ha mirat atentament, respòn a poc a poc:
-Has provat de netejar el vidre del cotxe i les lents de les ulleres?

Quan ens apropem a la sortida de Cáceres arrenco a explicar el malestar que em genera escriure en un blog, totes les contradiccions i paradoxes que sento. Tarda en dir res i el que diu és senzill, definitiu.
-Pel que m'expliques, crec que tan sols hi ha la solució de no escriure-hi més. Torna a escriure en llibretes de paper. O deixa de connectar-te a internet, que és molt car i no està ben resolt.

Arribem a Lisboa amb prou temps. Passem la resta de la nit en un hotel discret i bonic com tots els de Portugal. Al matí passegem i després dinem bé, arròs amb bacallà. Durant la tarda ens fotem uns Portos i quan arriba l'hora anem al concert emboirats d'alcohol. Hi ha gent molt diversa a les butaques, però cal reconèixer que la majoria tenen una pinta espantosa, com de funcionaris de justícia, o empleats de banca o gent que treballa en consolats de països avorrits. Això ens fa riure i de sobte, inesperadament, crea un vincle estret entre nosaltres.
-Collons, això sembla l'òpera, quina gaita.
En Leao està inspirat i brillant, i toca el millor del repertori. Repassa les darreres peces, però també es remunta als bons moments de l'Ave mundi luminar. Aquesta música em posa la pell de gallina, i sé que ell està tan sensible com jo, i en quins acords vessa d'emoció.
-T'has fixat en la violinista?
-Cony, tu diràs.

La tornada també és plàcida, sense ensurts. A Valencia de Alcántara ens para la Guàrdia Civil, però la parella està de bon humor i demana apenes un sol paper. Ens somriem quasi còmplices: som dues parelles d'homes dins la nit, en un racó de món que abans era una frontera i ara no és res.

Seguim en direcció est a mig gas. Sense pressa per arribar a la comunitat autònoma dels peatges i els sobiranistes. El concert m'ha agradat molt. Li explico altres neguits: coses de la feina, de la incertesa laboral. Fins i tot em permeto citar la doctrina dels temps líquids. I encara hi afegeixo que em fa gràcia això: que el temps, en català, sigui igual en singular que en plural.
-Fixa-t'hi, fins i tot l'anglès, que sembla tan parc, distingeix time i times.
-I weather -afegeix sense trobar-hi l'interès.

Quan arribem a Fraga ens aturem en un bar de l'Avenida del Ejército i ens partim un Rioja del 2009. És divertit arriscar-se així a la proximitat del territori dels Mossos, burlar-se'n. Parlem de la vida, de les coses que han passat.
-Fa prop de cinc anys que provo d'escriure una novel·la amb fantasmes, nazis i falangistes i republicans comunistes, policies, complex d'Èdip, les dues Espanyes, màgia, limpiabotas de la Rambla...
-Això d'escriure fa temps que et dura, eh? Potser és la cosa que més t'ha durat -fa una pausa i un glop- No ho deuria escriure en Jorge Semprún, això?

A punta de dia arribem a la gran ciutat. Aparco de qualsevol manera a la cantonada i baixo del cotxe per ajudar-lo a treure la maleta. La deixo a terra. La seva mà i la meva coincideixen a l'ansa: jo la deixava i ell la prenia. És un contacte lleu i instantani.
-Fa dos mesos que em vaig divorciar -diu mentre fa la primera passa cap al portal- Cuida't. Ja veuràs que això del tumor no és res.

__________________
Nota: volia (ho volia intensament) no penjar cap il·lustració junt a aquest text, però a la fi m'he traït. Només m'excusa a mitges el fet que no és una il·lustració en el bon sentit del mot.

Aquesta primavera no es morirà ningú

L'hivern acaba de marxar fa uns minuts apenes, i me'l miro de cua d'ull, dissimulant. Tement que no es giri encara un darrer cop, com els monstres del cinema quan ens donen el darrer ensurt, a la darrera seqüència.

M'he passat gran part de la tardor i mesos ivernals jugant un cop i un altre amb la mort. Ara gravant videos en un cementiri abandonat, ara caminant amb fantasmes, ara imaginant morts virtuals, dibuixant enterraments. Què m'hi empenyia? Doncs no res, o un impuls secret fins i tot pel meu enteniment.

Totes les coses s'entenen després. A la tardor no podia preveure que la mort s'apropava per passar ben a frec, i que el primer dia de febrer estaria fent els tràmits per a un enterrament real del tot.

Tampoc no em podia imaginar, quan vaig simular que aquest blog es moria, que pressagiava la mort d'uns quants blogs coneguts. Vaig dir que aquest blog se n'anava a l'altre barri per visitar els blogs morts. Com un degoteig lent i constant, alguns blogs pleguen.

Fa poc, un reportatge de premsa explicava les dificultats dels familiars per a donar de baixa el correu electrònic, facebook o twitter d'un difunt: desaparèixer del món virtual és paradoxalment més complicat que morir-se, que tampoc no és fàcil però és molt segur. Entre respirar i no respirar hi ha un abisme, i ningú no pot dubtar de l'estat del qui no respira.

En els blogs, la diferència és més subtil o fins i tot enganyosa. He buscat i remirat, i he deixat comentaris en blogs que podrien estar morts. A un d'ells li vaig demanar permís per parlar del seu cas, i com en una sessió espiritista, el blog mort em va respondre que sí, que podia parlar d'ell.

En algun moment de tot aquest procés, però, alguna cosa em va passar per dins i de sobte vaig deixar de pensar-hi. O més ben dit, vaig decidir no pensar-hi més, deixar de jugar. Va ser més o menys llavors que va aparèixer el ninot del senyor Spejbel. Enlloc de jugar amb la mort, vaig decidir permetre que Spejbel jugués amb mi i em fes ballar al seu ritme. He de confessar que no sé què pretén de mi, ni tan sols no l'entenc. Però em fa ballar, això sí.

Ceci n'est pas Tarkovski

L'Andrei Tarkovski va construir el poema visual més extens i més angoixant de la seva obra i li va demanar a l'Edward Artemiev que li posés música. La pel·lícula es va titular Stalker, que després també ha estat coneguda per La zona. Parteix d'un text escrit per dos germans populars de la ciència-ficció soviètica: Arkadi i Borís Strugatski, el títol del qual és Pícnic a la vora del camí.

La pel·lícula és una fita i un referent del cinema. Produccions literàries, del cinema i de la plàstica s'hi refereixen constantment. El film és tan hipnòtic i polissèmic que permet infinites interpretacions: una metàfora de l'estat soviètic o del totalitarisme? Un somni estrictament pur? Una teoria metafísica?

No ho sé. La zona és la no-zona. Un espai prohibit o impossible, dominat per lleis d'una naturalesa alterada o desconeguda. Fora del temps, sotmès a normes incomprensibles. Porta que dóna a l'altra dimensió, lloc i no-lloc alhora, utopia invertida, paradís d'una sintaxi nova. Hospital, purgatori, sala de vetlles.

Artemiev construeix una banda sonora poderosa i lissèrgica que accentua l'onirisme, el vol lliure d'unes imatges que es claven al subconscient.

Fa vint anys que la vaig veure per primer cop, i crec que Stalker indica un creuament, un punt neuràlgic. Hi ha un abans i un després de la visió. Sóc incapaç de pensar en el cinema sense pensar en Stalker.

Avui, tancat al pis que estem buidant, se m'ha acudit fer-ne una rèplica perquè això també és la zona, és un lloc i ja no és un lloc. També hi ha portes obertes a d'altres temps, a d'altres indrets. S'han obert portes incertes al fons d'un calaix que duia anys tancat.

(Molt de fons, se sent Artemiev. A Tarkovski no se'l veu, i per això l'enllaço al capdavall de les lletres).

Lamento haver-ho fet, i demano disculpes a Tarkovski i Artemiev, perquè aquest experiment meu és estèril. Tancat encara unes hores en el pis que cal buidar, totes les metafísiques són escasses. Tots els intents de captar aquest moment de la vida es queden curts, semblen ridículs. Això també és un territori amb la gramàtica alterada que demana silencis.