El senyor Spejbel a la frontera (Coll de Nargó)

Endut pel desig, el senyor Spejbel viu a la frontera.

Volia escriure que El senyor Spejbel viu a la frontera, on l'ha dut el desig. No m'agraden les comes i aquesta no la sé evitar: si la suprimeixo transformo el sentit de la frase i dic una cosa que no és la que volia. La sintaxi és una frontera que de vegades no té portes.

Avui el senyor Spejbel s'ha topat una muralla de pedra que no ha pogut franquejar, i s'ha ajagut a dormir al seu peu. Confia que potser demà trobarà la porta. Tem els vigilants, però no tem mai més els vigilants que la natura.

El Coll de Nargó és al peu de la roca. Que s'alça solemne, antiga, seriosa i riallera alhora. Els núvols s'hi estavellen dòcils i s'hi vessen com amants breus, anònims i efímers. La boira tremola als ulls i després es fon com si mai no hagués existit. Roda el sol pels minerals, alimenta els vegetals, encén les flames dels estius. Al capdavall de l'octubre la pedra fa un gemec sensual i es prepara per a hivernar. El silenci cau des del cel com la bondat. Els cossos cel·listis són esfèrics com el globus ocular que els contempla.

Avui, al Coll de Nargó, li han explicat aquesta rondalla:

-Imagina que la història del planeta la reduïm i la condensem en un any. De manera que la formació de la Terra s'esdevé el dia 1 de gener, a les zero hores. Fins al dia sis d'agost (i cada dia passen dotze milions d'anys) tot són moviments geològics i alquímies de l'atmosfera. El dia 6 d'agost neix la vida. És una cèl·lula primitiva. Els dinosaures arriben el 15 de desembre. I el 31 de desembre a les deu de la nit apareixen els primers homes i les primeres dones. Acabem de néixer.

El senyor Spejbel s'ho escolta atent. Dedueix que ell potser fa un segon que ha nascut, una dècima, una mil·lèssima de segon. No res. Potser no ha nascut. Potser encara és un somni, un desig. Al territori de l'alba, quan algú obre un ull i dubta entre somni i realitat, i descobreix que la creació és aquest segon indefinible que no disposa de noms per a les coses. Ja vindrà algú després que inventarà les grafies i les gramàtiques, i les lleis i els costums i la lluita de l'ordre i el caos.

Ara encara no hi ha res. Demà inventarem, posarem noms.

El senyor Spejbel llegeix els mots Mil dimonis escrits en guix feble damunt d'una pissarra maldestra. Però això no li diu res. També podria dir Mil demonios. La llengua catalana és tan sols uns frontera, una altra frontera que deu tenir una porta de sortida.

El senyor Ávaro Custodio va morir fa anys, i abans va escriure una novel·la que es diu Mil ochenta y seis demonios. Tracta de fronteres i de muntanyes altíssimes que separen i aïllen. Aquest senyor Custodio havia estat pilot de guerra de l'aviació republicana, a Espanya. Després va emigrar a Mèxic perquè la guerra la vam perdre els republicans, i allà va passar gana i va fer teatre fins que es va morir.

Lleida, 2011

Barcelona, 1962

(El trio de Svensson amb Metheny també volien creuar fronteres).

Incineració (del senyor Spejbel)

Em sento predisposat a creure que el senyor Spejbel va jugar amb mi. Que ell ho havia planejat tot, i que jo vaig ser el seu instrument, el seu titella. Coneixia el meu caràcter i les meves febleses. I deuria saber que si es presentava un diumenge al matí em trobaria de mal humor. Per això deuria escollir el dia i l'hora.

Hauria d'haver intuït que el senyor Spejbel amagava una ànima de màrtir rere el somriure bondadós i tranquil. Però les coses sempre les comprenem més tard. Després. És després que t'orientes pel plànol, que saps perquè vas dir una paraula i no una altra, que entens què feies en aquell lloc. De vegades és molt més tard que comprèns perquè vas despenjar el telèfon o perquè vas deixar-lo sonar. Perquè vas respondre una carta o perquè la vas llençar sense obrir-la. Perquè vas escollir el camí de l'esquerra: quan ho vas fer tan sols senties una vague intuïció, un impuls irracional.

Penso que el senyor Spejbel deuria voler desaparèixer, però no deuria haver trobat un bon motiu. Què fas quan no trobes un motiu per tu mateix? Doncs és ben senzill: busques algú que el trobi per tu, i que et faci desaparèixer en virtud del seu motiu.

Això és el que ell deu haver fet amb mi. Ho entès ara que ja és tard. Ara és tard: aquesta oració és una tautologia. L'ara sempre ha estat tard. No comprenc perquè no em puc reconèixer en el present: tan sols em recordo dels dies passats i comprenc les coses que em passaran. Les que entendré després.

Fa molts anys un home va tenir aquest mateix somni, però molt abans que jo. I dic jo que deuria filmar-lo perquè deuria voler saber què volia dir, per si després i més tard el podia comprendre.

El republicà en calçotets

Ara que el senyor Spejbel és una animeta, té la pell més fina i sensible que mai. Mentre tenia un cos com el teu, va gaudir de la pell sense estalvis, i no el preocupaven les erosions, clivelles o esgarrinxades. Si corria per un camp d'herba alta, deixava que les punxes el punxessin, i si el picava un mosquit gaudia de la coïssor i es gratava fins a enrogir.

Ara que és tan lleu, li cal vigilar. Tan prim, quasi transparent i delicat, no pot arriscar-se. És estrany -pensa ell- que quan gairebé no té cos necessiti patir per la seva integritat. Quan era un cos, creia que els esperits no estan sotmesos al dolor i que no s'han de guardar de les coses de la pell. Ara que és un esperit, pateix pel cos.

Ahir mateix va haver de comprar calçotets. La gent de pell delicada no pot comprar calçotets qualssevol: s'ha d'estar atent a la goma elàstica, als plecs i costures, que no irritin. Un calçotet mal fet et pot esguerrar un bon dia, i mitja hora de caminar podria ser una tortura. Com que Spejbel té prejudicis arrossegats de la seva vida anterior, tampoc no es vol comprar Kleins ni Adidas ni Nikes. No és fàcil escollir.

Triant i remenant, el senyor Spejbel va fer cap a un carrer major farcit de botigues. En aquell poble, els habitants estan molt orgullosos de tenir el carrer de les botigues, i sempre hi van a passejar. Potser perquè els vidres dels aparadors els reflexen de cap a peus, van carrer amunt i carrer avall, i de vegades quan es troben un veí el saluden, o bé segueixen contemplant la seva imatge als vidres -i llavors no saluden.

Spejbel va trobar força botigues de roba interior en aquell carrer. Es va adonar que algunes d'elles venien tan sols roba per a home, i eren austeres, amb un lleu perfum de missa. El dependent que el va atendre va interrompre la lectura d'un llibret titulat Camino. En d'altres botigues era natural trobar mesclats calcetes i calçotets, i en alguna fins i tot s'exposaven també petits artilugis eròtics, boletes i dildos.

A Espanya, va pensar Spejbel amb un mig somriure agre, fins i tot per a comprar uns calçotets cal pensar de quina Espanya ets, quina et vol, quina t'insulta o quina t'acull. Clergymans, sobiranistes, fúria torera, fúria futbolera, fúria, fúria...

A entrada de vespre, el senyor Spejbel troba un model de calçotet que no és ni el més barat ni el més car, ni el lleig ni el bonic (tot i que a ell li agrada més). Però s'ajusta suaument al cos, no molesta. No és ni d'aquí ni d'allà. És com jo, pensa.

Quan surt de nou al carrer (se l'endu posat) s'adona que falten tot just quinze dies per al 14 d'abril.

(En Lluís Fernàndez va inventar-se L'anarquista nu el 1990 i jo m'he trobat avui el republicà en calçotets).

Pel fons del carrer, davant d'un palau gris, un senyor calb i amb ulleres, trist i dolgut, s'acomiada a mitja veu:

-Hasta la Tercera República!



Nota: la música que se sent de fons pertany a Diego el Cigala, que canta Suspiros de España. Com que se sent poc i malament, suposo que el vigilant del camp de sègol no m'ho tindrà en compte.

Aquesta primavera no es morirà ningú

L'hivern acaba de marxar fa uns minuts apenes, i me'l miro de cua d'ull, dissimulant. Tement que no es giri encara un darrer cop, com els monstres del cinema quan ens donen el darrer ensurt, a la darrera seqüència.

M'he passat gran part de la tardor i mesos ivernals jugant un cop i un altre amb la mort. Ara gravant videos en un cementiri abandonat, ara caminant amb fantasmes, ara imaginant morts virtuals, dibuixant enterraments. Què m'hi empenyia? Doncs no res, o un impuls secret fins i tot pel meu enteniment.

Totes les coses s'entenen després. A la tardor no podia preveure que la mort s'apropava per passar ben a frec, i que el primer dia de febrer estaria fent els tràmits per a un enterrament real del tot.

Tampoc no em podia imaginar, quan vaig simular que aquest blog es moria, que pressagiava la mort d'uns quants blogs coneguts. Vaig dir que aquest blog se n'anava a l'altre barri per visitar els blogs morts. Com un degoteig lent i constant, alguns blogs pleguen.

Fa poc, un reportatge de premsa explicava les dificultats dels familiars per a donar de baixa el correu electrònic, facebook o twitter d'un difunt: desaparèixer del món virtual és paradoxalment més complicat que morir-se, que tampoc no és fàcil però és molt segur. Entre respirar i no respirar hi ha un abisme, i ningú no pot dubtar de l'estat del qui no respira.

En els blogs, la diferència és més subtil o fins i tot enganyosa. He buscat i remirat, i he deixat comentaris en blogs que podrien estar morts. A un d'ells li vaig demanar permís per parlar del seu cas, i com en una sessió espiritista, el blog mort em va respondre que sí, que podia parlar d'ell.

En algun moment de tot aquest procés, però, alguna cosa em va passar per dins i de sobte vaig deixar de pensar-hi. O més ben dit, vaig decidir no pensar-hi més, deixar de jugar. Va ser més o menys llavors que va aparèixer el ninot del senyor Spejbel. Enlloc de jugar amb la mort, vaig decidir permetre que Spejbel jugués amb mi i em fes ballar al seu ritme. He de confessar que no sé què pretén de mi, ni tan sols no l'entenc. Però em fa ballar, això sí.

Caure amunt, ascendir avall (Tsunami Spejbel, capítol 3)

L'única forma que conec de prendre decisions quan no sé què fer és precisament fer coses. Els actes tenen un discurs propi que et du. I així com després d'un nom ve un verb i després un adverbi, complements de lloc i de manera, quan avances un peu l'altre li va al darrera. I malgrat no sabies on volies anar, te'n vas a alguna banda. I allà passen coses, i les coses que em passen són la vida meva, al capdavall. I el senyor Spejbel ja forma part d'aquesta vida meva, tan itinerant.

Simular que no sé per on dur el senyor Spejbel no deixa de ser una trampa, un truc escènic. Dalt de l'escenari, l'actor simula que ha perdut el text, o bé que s'entrebanca. Crea una certa espectació, recupera l'alè. I després diu. I l'obra prossegueix. Aquest és el relat fins que no cau el teló.

Spejbel cau amunt i després ascendeix avall. Caure amunt és un altre truc, una altra trampa: vet aquí un títol d'en Francesc Serés per a escriure sobre mística medieval. Ascendir avall és com allò de l'altre peu, que segueix el primer: les dues paraules que apareixen a la ment, de forma quasi automàtica. L'escriptura automàtica també és relativa i tramposa, però a mi m'agrada. Tot i que sempre és molt falsa: sé força bé quines connexions m'apareixeran i això també ho sabien Tristan Tzara, Salvador Dalí, Luis Buñuel.

De manera que engego la càmera i em deixo anar. Una imatge em du a l'altra. Així és com el senyor Spejbel paga cara la seva resistència a deixar-se relatar. No obstant, al darrer capítol, Spejbel trobarà la felicitat. Què coi, que no hi té dret? Que no és la felicitat allò que busquem desesperats i desorientats? Tota la resta és el soroll de les paraules, dels motors, dels telèfons.

Tots tenim un tsunami que avança per a endur-nos avall, amunt. Només en desconeixem la data, el nom, el lloc. Mentre no arriba, posem un peu i després un altre, i d'això en diem vida. De vegades calculem les passes futures, i d'això en diem projectes o plans de pensions. De vegades ensopeguem amb un altre peu, i ens n'alegrem, i en diem amor o fills. També en podem dir Spejbel.



Nota: "D'aquí a mil anys em trobaré molt millor que ara" és una paràfrasi (plagi) d'un vers de l'Enric Casasses: D'aquí a cent o dos-cents anys et trobaràs molt millor.

El senyor Spejbel i jo (making off)

Tota la culpa és del mètode. Això és el que diria un metòdic si li dic que em sento encallat amb les aventures de la mort i la ressurrecció del senyor Spejbel. Em vaig proposar fer una sèrie de quatre capítols sobre aquesta història, però sense tenir cap mena de guió previ. Intuïció i rauxes, rampells. I prou.

La situació actual és que m'he fet un embolic.

Parlar de crisi amb el senyor Spejbel és molt delicat: algú podria pensar que em ric de les crisis econòmiques i no és el cas, perquè també en sóc una víctima: només un ximple es riuria d'una cosa així. Quan les coses van malament per a la bona gent, sortir amb la meva crisi personal i íntima amb un homenet imaginari és digne d'un personatge patètic d'un conte de Txèkhov. Però de vegades em venen ganes de penjar-lo.

L'altre dia em van venir ganes de penjar el senyor Ramon X, l'empleat d'una oficina de la Caixa amb qui em toca debatre ara sobre assumptes familiars, relacionats amb una llibreta d'estalvi familiar. La primera gestió que ha fet el senyor Ramon m'ha costat vuitanta euros. La solidaritat de la bona gents envers la Caixa no té fronteres ni límits, em cal ser comprensiu: suposo que deu ser en benefici de Catalunya (i les seves essències estalviadores). Però no vull escriure res més sobre això, ni un sol mot.

El senyor Spejbel es va transformar en un esperit erràtic després de morir, i com fan els esperits navega amunt i avall a la recerca de no sé què. La felicitat, el retorn a la carn, la desaparició definitiva i balsàmica, el no-res. Potser el senyor Spejbel està atrapat al món perquè està enamorat o té gana, o havia de treure la gosseta a passejar i no va ser-hi a temps. Cal fer tot allò que puguis, en vida.

Hi ha moments en què em sento com Cronos: si Spejbel l'he creat jo, també dec tenir dret a menjar-me'l d'una sola mossada.

Però després, més tard i havent dinat, recapacito. No. No el puc devorar perquè és una part de mi. Me l'estimo com qualsevol altra part del meu cos, que sóc jo.

Aquesta conclusió no resol res. És una tornada al punt de partida: aquí estem Spejbel i jo, i no sabem què fer, cap on anar. Aquesta és l'eterna història del blog. És clar que Spejbel i jo trobarem la sortida, i que tard o d'hora fondejarem al capítol tercer, i per fi al quart, on la història es tancarà.

Totes les històries es tanquen, amb la mateixa facilitat amb que se n'obren de noves. Ara mateix he trobat una vella fotografia on hi apareixen tres pomes, grogues i daurades sota un sol meridional. Aquí comença una altra història.

_________________
Nota: el títol de l'apunt Spejbel i jo està relativament manllevat d'una pel·li (Withnail and I) que em va impressionar molt, fa uns anys: Withnail and I explica la difícil relació que es pot donar entre dos amics.

La mort i la ressurrecció del senyor Spejbel (2)

Capítol 2

En què l'esperit del senyor Spejbel viatja damunt d'un mar blau ple de sorpreses estranyes i desconcertants, talment com quan encara era viu. Les va esquivant com un mariner destre i ardit, fins que es topa un escull desconegut.

Nota: el video i el text que segueix aquí sota no tenen res a veure. La relació entre ells és casual i anecdòtica. La lectora i el lector poden triar una de les dues ofertes i prescindir de l'altra. Si fos jo, escolliria el video. Molt millor, on vas a parar!

La vida i el món ens demanen constantment que ens adaptem a realitats noves, tot i que aquest és un concepte borrós. Fa poc em parlaven dels intangibles, les incerteses, la possibilitat que la societat del coneixement calgui anomenar-la societat del desconeixement, per tantes paradoxes com crea. L'espècie humana no s'havia enfrontat mai a una incertesa tan gran com ara, precisament pel coneixement nou que generem i compartim, per tota la infoxicació que anem creant. Ara som  nàufrags en una tempesta de la informació.

Navego d'esma pels blogs, cada cop en llegeixo menys. Apenes quatre. Crec que cada cop menys lectors entren en aquest blog, en correspondència. Alguna cosa em desassossega. Trobo blogaires que reben informacions i les processen de formes estranyes: algú creu que el canvi climàtic és una fantasia errònia, i ho aprofita per carregar contra no sé què. Possiblement, ataca la seva pròpia infoxicació. Qui ho escriu és una persona que podria anar a les llistes electorals: explica això les dramàtiques vacil·lacions dels polítics envers les polítiques ambientals?

En Jordi del Temari imprescindible es qüestiona el futur dels blogs, i aporta enllaços per a pensar-hi amb més arguments. M'escriuen al correu per confessar-me que han perdut l'hàbit de llegir blogs. No és res dolent. Les crisis aporten qüestions i les preguntes duen respostes, i així anem fent. Un blogaire pacífic i constant com aquest creu que ha arribat el moment de replantejar-se coses. De pensar què diu i com ho diu. Segurament tots pensem que és una pena desaparèixer engolits per l'invent del facebook, que vam menysprear alegrement.

Durant un parell d'anys aquest canal ha estat el vehicle per a expressar-me, però abans havia tingut els blocs i les llibretes. Potser això dels blogs haurà estat un breu interludi, perquè als quaranta-sis no em veig anant al facebook però sí em veig tornant a les llibretes (que mostren una portabilitat excel·lent i es venen a tots els basars dels planeta).

Sempre intentem endevinar el futur. Les fantasies sobre el futur són infinites, però totes fallen. Les revoltes als països nord-africans desmunten la fantasia totalitària d'Orwell, Huxley, Dick... que havíem començat a acceptar. L'imperi dels negocis no era infal·lible, ni les martingales de la política exterior, i algunes eines del capitalisme se li giren en contra... vès qui ho havia de dir.

De vegades em venen ganes de deixar d'escriure per i començar a fer accions. En això creia, abans. Assaltar una oficina de la Caixa i fotre-li foc. Agafar els quatre xavos estalviats i anar a viure a l'ombra d'un cocoter, al tròpic. Dedicar-me a la pirateria a bord del Flying Scud, buscar per la Polinèsia el cap reduït d'en James Cook, mort a la platja de Kealakekua. O no fer res de tot això i assajar aventures mínimes. Molts cops em venen ganes de ser res. O de comprar un bocinet de terra i plantar-hi un hort.

De moment, me'n vaig a veure què li passa al senyor Spejbel un cop està feliçment mort. No és que ho controli gaire, però m'ho passo bé.

Mort i ressurrecció del senyor Spejbel (1)

aquest apunt està dedicat al blog dels camins d'iruna, on molt sovint hi apareixen videos petits amb dibuixos i lletres que es mouen

Capítol 1

On el senyor Spejbel, que havia nascut a Moldàvia, surt a passejar pel bosc, es troba malament i s'asseu. I en aquest moment sent que una coseta petita se li trenca a dins i es mor, i a continuació li passen una pila de coses imprevistes.

Des de fa temps, qualsevol que hagi seguit aquest blog haurà vist que el mateix blog em genera emocions estranyes i em du a conflictes. He agafat enrabiades amb el mitjà i amb l'ordinador però sobretot amb mi mateix. A l'origen del conflicte hi ha una qüestió que no he resolt mai: perquè escrivim tant, i perquè fem servir les paraules?

Per què no ens comuniquem d'altres maneres, o perquè no decidim crear altres coses? Quina relació hi ha entre viure i escriure? Podria ser una relació perversa (tramposa, vampírica)? Totes aquestes preguntes les hauria de dir en primera persona, però les he dites en la segona del plural: tan sols així ja es demostra que no ho porto bé. Segurament per això, tot i haver publicat, no vull ser un escriptor.

Des de fa un temps, he volgut evitar el blog i l'escriptura de diverses formes: matant el blog (però em ressuscita sol o bé no es deixa matar mai, ni puc enterrar-lo), o bé canviant les tecles i els bolígrafs pels pinzells i els llapis de colors.

Com que la vida sempre fa moviments estranys i té capricis complicats, el darrer regal que em va fer la mare va ser una enorme caixa de llapis de colors que li havia comprat el seu marit, però que ella apenes si va arribar a estrenar. Un dia va pensar que jo en trauria més profit, suposo, i me la va donar. Ho he de dir: m'hi he agafat com el nàufrag a la balsa.