Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Batalla de l'Ebre. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Batalla de l'Ebre. Mostrar tots els missatges

23 d’ag. 2014

John, Clarence i Fernando dormen a Marçà


Enmig dels pins i a tocar de la jonquera que emmuralla la riera de Fontaubella hi ha les tres tombes, senzilles i cobertes per la pinassa. Dels tres, tan sols en John Cookson va morir aquí, el vuit de novembre del 1938 als vint-i-tres anys. Clarence Kaillin(1) i Fernando Jaffa també foren soldats de la XV Brigada amb base a Marçà, però van salvar la vida i foren repatriats. Van fer vida i família, l'un als Estats Units i l'altre a l'Argentina. Al final de la vida van demanar ser enterrats al costat d'en John i ara el custodien: Clarence a l'esquerra i Fernando a la dreta.


Pocs dies abans de ser retornat a Wisconsin un cop el govern havia decidit prescindir de les Brigades internacionals, el tinent Cookson va morir en un dels capítols de la batalla de l'Ebre. Cookson s'havia guanyat una reputació com a especialista en comunicacions i la seva funció era estendre els cables telefònics entre les posicions de l'exèrcit republicà, que era una de les tasques més arriscades.

Per arribar a les tres tombes menudes no et pots refiar de les indicacions que consten a la guia de Marçà, perquè les de les pistes han estat esborrades i cal esmolar la intuïció. Les trobo a uns dos quilòmetres del poble, sota la impressionant Mola de Colldejou coberta per un núvol que li fa de barret.

Les tres tombes paral·leles i discretes en la penombra dels pins expliquen moltes històries, i si t'hi asseus una estona i pares l'orella pots sentir una història d'amistat i de guerra, de fidelitats, de lluita pels ideals, de mort i de memòria dolorossament insurrecta. I malauradament, també he sentit un conte sobre la vergonya.

Cada passejada que em du als escenaris i als records d'aquells homes i dones que van venir de tots els racons del món perquè sabien que a Espanya hi havia una guerra trascendental m'emociona i em commou. Cap d'ells no va venir a Espanya a provar fortuna, i van anar a la guerra sabent que a les guerres s'hi va a morir si cal.

Que Espanya sigui plena de fosses comunes i enterraments indignes dels qui van donar la vida per la democràcia i la llibertat em sembla trist i lamentable, però no és allò que em parla de la vergonya. Què dirien John, Clarence i Fernando si els fos permès veure per un instant què és el país pel qual van morir? A qui votem, per quines causes ens movem...? Com de mediocres i petits hem fet els nostres somnis... Què dirien de la nostra enorme capacitat per acceptar i conviure amb aquell feixisme que encara campa dins de les cases i pels carrers, que cavalca pels palaus i els parlaments... A quin preu tan miserable hem venut una idea per la qual John Cookson va travessar l'Atlàntic i es va plantar davant la màquina de guerra feixista.

John, Clarence i Fernando van cridar un dia No pasarán en aquest paisatge i jo, agenollat sota els pins que ombregen els seus llits, tan sols mormolo dèbilment No oblidaré, prometo que no oblidaré...

*

Una hora més tard arribo al lloc on Robert Capa va immortalitzar Milton Wolf, el comandant del batalló nord-americà Abraham Lincoln. Després torno avall, i em poso a buscar l'antic camp d'entrenament que algun brigadista irònic va batejar amb el nom de Chabola Valley. Al vespre trobo el Mas d'en Rafel, on hi ha la fossa de 95 soldats republicans morts a les acaballes de la batalla. Són els darrers soldats que defensaren allò que encara no hem sabut guanyar.

___________________________
(1) John Cookson i Clarence Kaillin eren nascuts a Madison (Wisconsin) i amics de la infantesa. Foren dels primers nord-americans que es van embarcar des de Nova York per allistar-se a les brigades internacionals. A la correspondència de Cookson amb la seva família (que Kaillin va recollir i editar), John manifesta una consciència clara del significat de la guerra espanyola en el context d'una Europa assetjada pel feixisme: sap que no ha anat a una guerra dels espanyols si no a una guerra europea -i de la humanitat- que lliura la primera batalla a Espanya. (De Cookson, que era matemàtic, també hi ha documentada correspondència amb Albert Einstein).



1 d’oct. 2013

Sagrario Cabañero (Albacete)

Fotografia de la família



El brigadista britànic Andrew Flanagan va escriure diverses cartes a la seva esposa Sagrario Cabañero Valverde, a Albacete. Aquesta va ser enviada des de Falset el dia 6 de juliol de 1938:
[Extracte]
"La meva estimada esposa, me n'alegro molt que et trobis bé en companyia de la nostra família. Estic bé, a la present, a l'Escola Salut. Sagrario, això és per dir-te que avui he rebut dues cartes teves amb data del 24 i el 25, les he rebut amn molta alegria també pel que tu deies que havies rebut el gir del mes passat i el llibre [XV International Brigade], estic content, jo pensava que el llibre no arribaria."
Andrew Flanagan va néixer a Birmingham. El desembre de 1936 es va allistar a les Brigades Internacionals i va arribar a Espanya amb 19 anys. A principis del 37 va ser destinat a Madrigueras (Albacete), on va conèixer la Sagrario i s'hi va casar el 22 d'abril. Segons explica ella, el dia del casament els brigadistes els van fer un arc amb els fusells a la sortida de l'església.

El 26 de juliol del 38, Andrew va ser ferit per la metralla prop de Gandesa, durant l'ofensiva republicana. Va assaltar les línies feixistes amb el British Battalion. Al desembre del 38 va ser repatriat.

Sagrario Cabañero no ha sabut mai més res d'Andrew, però tan ells com els seus descendents l'han recordat sempre.

*

Ara és de nit, i si miro el calendari diu que visc al dia 30 de setembre de 2013. He sentit l'impuls de buscar Sagrario i escriure-li. Però me n'adono que no sabria com explicar-li el transcurs dels fets, per què ens hem oblidat d'ella i de l'Andrew tal com ell va oblidar-la un cop, fa tants anys. No podria explicar-li perquè el meu país oblida tan malament.

Com li podria explicar a la Sagrario --que es va enamorar de les llibertats dels ciutadans d'Espanya i del món--, que hem oblidat el deute, la nostra història? Que ens hem oblidat de nosaltres mateixos?

Perdona'ns, Sagrario.

26 de set. 2013

Prelude to the Last Battle, Angela Jackson




La carretera que du fins al petit poble de La Bisbal de Falset s'enfila cada cop més amunt entre les verdes muntanyes catalanes, passant entre oliveres, ametllers florits i enormes i rodones formacions rocoses. Davall d'una d'aquestes formacions de pedra, enganxada a la vessant aprop del poble, hi ha una gran cova, com una boca oberta i esdentegada, ampla però poc fonda. Aquesta cova és coneguda com la cova de Santa Llúcia, famosa per la font d'aigua fresca que brolla dins la volta gris i les parets ocres. A l'estiu de 1938, aquesta cova es va convertir en hospital de guerra per a moltes de les baixes de la batalla de l'Ebre, la darrera gran campanya militar republicana per a fer retrocedir les forces nacionalistes de Franco durant la guerra civil.
Així comença Preludi de la darrera batalla. Com un relat d'aventures o de misteri, una carretera sinuosa ens du per entre les feréstegues muntanyes del Priorat. Però a la vegada, el paràgraf explica una altra història. Una història de descoberta íntima i, invariablement, una història d'amor.

La història d'amor que va dur Angela Jackson a abandonar el seu país i la seva feina de veterinària per a anar-se'n a viure al Priorat. Havia estudiat llengua castellana i història i Essex i a Cambridge, i en algun instant va descobrir la història dels voluntaris anglesos a la guerra d'Espanya. D'aquí en va sortir el seu primer treball historiogràfic, British women and the spanish Civil War. Paradoxes del país: la nostra memòria ens l'explica la senyora Jackson. I aquesta paradoxa a mi també em desvetlla un inesperat amor per ella i per les paradoxes: estimem allò que és imperfecte. En aquest llibre, cada nom de cada soldat i de cada infermera és un acte d'amor.

Imagino la senyora Jackson en l'instat d'escriure La carretera que du... Al defora potser plou (si és a Anglaterra), i fa un sol de foc si és al Priorat. Té esteses davant seu les fotografies i els documents dels milicians, els brigadistes, la gent de La Bisbal retratada en un blanc i negre de contrastos poderosos. Els voluntaris fent maniobres militars amb el tors nu entre les vinyes prenyades de vi, i ells prenyats d'ideals. Els nens amb el puny alçat. Ara ja sap que alguns d'aquests nens van morir poc després sota les bombes del feixisme, subvencionades pels honorables ciutadans catalans, bascos i espanyols que eren partidaris de l'ordre.

Imagina la senyora Jackson dins d'un cotxe, al capvespre, girant per les corbes entre Marçà i La Bisbal de Falset. El sol tenyeix de rosa la ratlla baixa del cel, encén el raïm.

_______________
Jackson, Angela. Preludi de la darrera batalla, les brigades internacionals al Priorat, 1938. Cossetània edicions, Valls 2008.

23 de set. 2013

Santa Llúcia in the Battle of the Ebro



Migdia. Dissabte. Un sol blanc i un cel sense núvols. La pols encara vibra damunt la pista per on ha baixat el cotxe. La imatge de Santa Llúcia penja dins d'una gàbia al bell mig de la gran balma. Du els ulls en un platet. No mira enlloc, mira endins. Com diuen de l'escultura grega d'Apol·ló, la deessa mira la pròpia mirada.

Som a la cova-hospital dels republicans ferits a la batalla de l'Ebre.

A la llista dels quin van morir aquí defensant les trinxeres de l'Ebre llegeixo noms i cognoms de soldats nascuts en qualsevol indret de la geografia espanyola. I anglesos, alemanys, polonesos. Tota aquesta sang és als meus peus.

Avui han vingut els fills dels voluntaris de les Brigades Internacionals que ens van ajudar en la guerra contra els feixistes. Són una seixantena. Arriben des d'Anglaterra, els Estats Units i Puerto Rico. Han instal·lat una nova la placa commemorativa a la roca, en record del personal sanitari que va treballar aquí l'any 1938.

Després, qua ja han marxat, l'aire s'inunda d'un silenci calcari. Torno a percebre l'estranya impressió que la naturalesa emmudeix vora la balma. Les abelles volen però no brunzeixen, les branques s'agiten sense fer remor. Tan sols un degoteig d'aigua, i la meva tos després d'encendre la cigarreta. Trepitjo la terra que m'acull i em va parir amb passes lentes. Diries que en qualsevol moment sentiràs l'eco dels avions i les bombes. Les que el dia 4 d'agost de 1938 van ploure sobre la Bisbal de Falset, van enderrocar cases i van matar, entre altres, l'Agapit Masip Esquerda, de cinc anys. Que no va morir de cap ferida, si no de terror.

Aquell dia tots els ciutadans demòcrates d'Espanya -catalans i aragonesos, valencians, murcians, andalusos, extremenys, castellans, asturians, càntabres, manxecs, canaris, bascos, navarresos, illencs, riojans, gallecs, madrilenys-, vam començar a perdre les llibertats, la vida i la dignitat. Aquell dia sí. És dins d'aquest silenci d'on, de sobte, en brolla l'aigua.
Vulguem la pau amb tot el cor
però per això mateix no hem de voler l'oblit. 
                                               Màrius Torres


17 de set. 2013

Retrat de Catalunya en penombra



El procés independentista (del qual no n'he escrit res durant mesos) em genera, fins i tot, algunes idees optimistes. Celebro especialment que la iniciativa hagi desbordat la dinàmica burocràtica i narcòtica dels partits polítics i la nomenklatura funcionarial, i que hagi retornat una bona part de la consciència política als carrers. Quan dic carrers vull dir persones, ciutadans i ciutadanes. Fins i tot persones que escriuen en blogs i que ara assoleixen influència. Tot i ser conscient que influenza vol dir, també, malaltia infecciosa. 

Respecte de tot això canvio de parer tan sovint que fins i tot crec que estic viu.

Des de la penosa Transició, jo diria que mai no havia tornat a sentir que els ciutadans sabem que som l'únic subjecte vàlid de la democràcia, i que som molt superiors a la mediocritat mitològica dels diputats, regidors i assessors. Institucions, conselleries, departaments, administratius: una colla d'inútils caríssims que, per més inflats que tinguin els salaris, estan al servei del carrer però no ho saben fer. I després hi ha periodistes i tertulians. Ningú no s'escolta els escurçons mediàtics: ni Maruenda ni Rahola. Ningú no dóna crèdit a un diputat, sigui d'on sigui. N'estem tips, i tothom sap que se'ls acabarà aviat el xollo.

Quan el pobre president parla de la voluntat del poble (Willen des wolkes) ningú no se l'escolta. Voluntat del poble? Au, vinga, Arturito, que això ja ho va gastar l'Adolfito.

Només desitjo: que aquest cop no ens entabanin com llavors de la transició. Que no hi hagi més Roca i Junyents ni més Pujols, tu ja m'entens.

Mai com ara no es parlava tant de política pel carrer. Ara es percep que cada gest que fem té un significat estrictament polític. La botiga on compro, els productes que hi compro i els que no hi compro, la llengua que parlo o que escric, la feina que faig, el banc on guardo els estalvis, allò a què destino els meus estalvis. Si compro una casa o no. Treballo per millorar la vida del poble o per millorar la vida dels rics. Treballo pels poderosos o pels obrers. O només sóc capaç de treballar per millorar la meva vida i la dels meus vàstags, per més cabrons i dèspotes que siguin.

El bar on faig el cafè, la marca de tabac que compro. Vaig a treballar en cotxe o en transport públic. El llibre que llegeixo, on compro la roba que compro, quin diari llegeixo i quin no llegeixo ni que em matin. Tinc principis ideològics? Què em diu la paraula ètica a mi?



El procés independentista em genera infinits dubtes i em mostra paradoxes terribles. I això no només és bo: és boníssim. El dubte és el millor indici de salut mental. Per què l'independentisme és tan poc autocrític? Per què fomenta un relat blanc (sense conflicte social, sense pobres i sense rics, sense guerra de classes) de la història? Per què obvia que els catalans vam perdre les úniques llibertats democràtiques de què mai hem gaudit com al 1939 i ho trasllada a 1714, quan aquells pobres catalans eren súbdits d'uns senyors feudals? Per què la casta funcionarial manté un silenci tan gran, entre covard i sepulcral: només pateix per si cobrarà a final del primer mes de la independència? O sap --amb fonament de buròcrata-- que potser no cobrarà fins passats tres, quatre, cinc mesos?

I altres dubtes:
Per què al barri de Can Puignener de Sabadell ningú no ha sentit parlar mai de la independència de Catalunya? És que allà no tenen orelles? O és que ningú no s'hi ha atansat mai per explicar-los que els desgraciats també són/som ciutadans? La Carme Forcadell... s'ha atansat mai a Can Puiggener?



Des de fa un temps (poc temps) visc més feliç. Fins i tot sento que el meu vot no és tan sols un vot inútil. De vegades sento que, en una Catalunya independent --i sense exèrcit, que Déu m'escolti!-- aconseguiríem algunes revolucions que s'esperen des de fa dos-cents anys, al país on els senyoritos no han trobat mai la guillotina que reclama el seu coll convergent i privilegiat. No crec que la burgesia del Passeig de Gràcia sigui capaç de controlar-nos, ni de posar ordre en un país d'anarquistes potencials.

Què dirien els patriotes catalans (o l'ANC) si les comarques de Lleida volen independitzar-se de Catalunya i reclamen un referèndum per a legitimar-ho? Diran que la unitat de Catalunya és indissoluble?

De vegades sento que cada petit gest que faig té un significat polític i molt més gran que jo, que sóc tan poca cosa. Escriure aquestes quatre ratlles. Baixar a comprar al basar dels paquistanesos i no a Casa Ametller, que fa trampes. No comprar Conserves Dani.

16 de set. 2013

For us it was Heaven


La senyora, de nena va viure en una casa bona.
El 1911, el món on vaig néixer era ric i satisfet de sí mateix.

Una casa a Orpington. Amb jardí, mainadera i criades. El món li oferia privilegis i comoditats. I una bona escola, una d'aquelles escoles cares i prestigiades que hi ha per Anglaterra.

Hem de creure que va intuir alguna cosa lletja que sobrevola el món quan, a l'escola, la mestra va dir a les alumnes:
A veure noies, els vostres pares us han comprat llibres de text, els vostres propis llibres. Però mireu aquestes noies d'aquí, són també els vostres pares els qui els han pagat els seus llibres, i l'escola els en deixa alguns de segona mà, que elles hauran de mantenir en bon estat...

La senyora de la foto diu: a mi em semblava que aquelles noies eren a l'escola per la seva intel·ligència. No com nosaltres, que hi érem perquè els nostres pares tenien molts diners i ens havien pagat la matrícula. I em semblava molt poc cristià.

La senyora de la foto va voler buscar un cristianisme més de veritat, i finalment va voltar el món per a trobar la justícia i l'amor entre les persones. I si no hi era, per a construir-ho.

La senyora de la foto va ser una de les infermeres voluntàries que van venir a l'Espanya en guerra contra el feixisme. La noia de les trenes va ser infermera de guerra en una cova que feia d'hospital als ferits de les Brigades Internacionals que van venir a Espanya a combatre el feixisme.

A Espanya ens hi jugàvem el futur d'Europa, el futur del món.

La noia de la fotografia es va enamorar del soldat Robert, un voluntari alemany de disset anys. El soldat va morir als seus braços i llavors la noia va saber que la seva vida no seria mai més una vida corrent.

Les cendres de la noia de les trenes van ser escampades fa poc en aquella cova.

Ara, quan trepitgis la terra vermellosa de la cova sabràs quina terra trepitges, quina història és la nostra història, de què està feta. Robert ha retrobat els braços de Patience i s'hi caragola per a tornar-s'hi a adormir.

___________________
Els fragments estan extrets de:

Jackson, Angela, Para nosotros era el cielo, Ediciones San Juan de Dios, Esplugues de Llobregat (Barcelona) 2012

5 de set. 2013

Tanta aigua i oblit




Això era el Camp de la Bóta. Aquí afusellaven, de nits, els homes i les dones que no eren a la llista dels bons patriotes. Ara ja no passen aquestes coses, perquè ningú no registra els noms dels nacionalistes.
-No, no, segur que no, ja no passen aquestes coses... -diu una veu llunyana i envellida. O potser sí?

Això és el Camp de la Bóta, que ara disposa d'un port esportiu on hi sojornen iots de quinze metres, a la coberta dels quals es bronzegen els cossos bells amb el gintònic a mà. Vaixells de nacionalitats diverses i incertes, als quals ningú no els demanarà mai quina pàtria defensen.

L'aigua blava i tranquil·la bressola la calma del patrons, la xaica i la galledeta dels glaçons. Un peu, nu i brunyit pel Sol, juga mandrós amb una llimona que rodola. I finalment la fruita cau dins l'aigua amb un so dòcil. L'aigua mai no demana explicacions. És blava, freda i apàtrida per a tots.

1 de set. 2013

Dones d'aigua



La història del meu poble no és tan petita com una llista d'efemèrides, oportunament escollides d'un imaginari sovint molt trampós. La història del meu poble no és una guerra entre dos reietons, en la qual el paper dels súbdits és anar a morir al camp de batalla per defensar la bandera del senyor de torn. El senyor crida aneu a defensar la vostra llibertat, però els súbdits morim pels privilegis del comte.

La història del meu poble s'ofega i es perd. Els esbarzers i les heures cobreixen la meva història i una tarda de finals d'estiu li faig una mirada trista.
La meva besàvia ja rentava roba, i la meva àvia i la meva mare i les seves tres germanes. Jo mateixa vaig començar a rentar mocadors als 11 anys i no vaig parar fins fa dos anys, quan ja en tenia 78. Així resumia Joaquima Botey la seva vida.
Els dilluns, de matinada, caminaven set quilòmetres fins a Barcelona per recollir la roba bruta a les cases de famílies acomodades, com el propietari dels magatzems El Águila, el comte Prim, Domingo Sert, els Bertran, els Vidal Cuadras… Carregaven els sacs a l'esquena i tornaven a Horta.
Després havien de separar la roba, marcar-la i passar hores i dies esllomant-se als safarejos amb les mans submergides en aigua gelada, lleixiu i blauet. El sabó s'elaborava a casa, aprofitant restes d'oli… Primer es feia la roba més neta, després, la més bruta.
A continuació tocava aclarir, estendre, plegar, repassar les peces, fer comptes i tornar la roba a les cases a Barcelona. Altre cop carregada a l'esquena. Set quilòmetres més. La meva àvia va morir el 1928 i el meu pare deia que havia mort 'morta de cansament', com molta gent.
Avui, mentre ressonen trompetes i proclames i s'agiten enormes banderes pels terrats, les herbes cobreixen lentament i amb dolor els safarejos, aquesta és la història del meu poble.

Cau la tarda, el sol s'amaga rere el turó del Carmel, l'aire du aquell inici de fredor que anuncia la tardor i el retorn dels fantasmes.

______________________
Les fotografies estan fetes al carrer d'Aiguafreda, al barri d'Horta de Barcelona.
(El fracaso bar és a Vilapicina)
El text citat està extret de l'exposició Qui té roba per rentar? 

19 d’ag. 2013

Al balneari dels ferits




Tots els qui hem arribat fins aquí duem ferides. Alguns arriben embenats i d'altres mostren la nafra. He vist terribles mutilacions i lleus esgarrapades. Hi ha qui ha quedat orb o mut, sord, coix, buit per dins. Hi ha qui només se sent trasbalsat, però n'hi ha que mai més no sabran desembarcar de la nau dels folls.

No sabem perquè, però els doctors i les infermeres van abandonar el balneari fa temps: les seves dependències només contenen silenci i pols. Calaixos buits, estanteries desertes. L'apoteca saquejada. De vegades s'intueix, al fons dels llargs corredors en penombra, la silueta fantasmal d'un metge. De res no val perseguir-los ni invocar-los: no tornaran.

Els ferits ens hem de curar els uns als altres. El qui està en bon estat ha de desinfectar el més greu, i de vegades tan sols li queda parlar-li a cau d'orella, veu baixa. A fora, una mica més enllà del jardí, se sent l'eco de les bombes, el brunzir dels avions, l'espetec dels canons que esquitxen de metralla el cim verd dels xops, els cedres i el vell roure.

Ahir deuria caure un obús enorme a les trinxeres vora el riu. Avui hem sentit com feien un assalt en va contra les ametralladores Deutsche Waffen und Munitionsfabriken: demà arribaran molt més ferits. I mentre tot això passava, vora meu, una veu llegia versos de Georg Trakl amb els llavis fregant l'orella d'un supervivent.

Hem après a cuinar, a plantar i collir de l'hort. Els qui poden caminar reparteixen el menjar als qui no es poden alçar. En somnis, algú celebra la república dels ferits, dels vençuts. No, no, això és un deliri. Tan sols estem aprenent, barroerament, a estimar-nos una mica els vius mentre no


8 d’ag. 2013

Creuar l'Ebre cap a ponent


Josep Casas Figueras tenia quasi noranta anys quan el vaig conèixer i ja no es bellugava de la cadira amb rodes. El seu cos s'espiritualitzava. El recordo com si fos ara: li brillen els ulls i parla amb dificultat. Jo sec davant seu en la mitja penombra d'una tarda d'estiu amb núvols molt foscos. M'havien dit: no et creguis gran cosa d'allò que explica. Observo la llàgrima constant que li busca les clivelles del rostre, geografia d'un planeta remot. Aquesta cara té muntanyes i valls, grans rius assecats i el torrent petit que li ressegueix la vora de la boca i que desapareix vers aqüífers misteriosos, ditre la pell.

Diu que pertanyia al dotzè exèrcit, setzena divisió, vint-i-quatrena brigada. A les ordres del Major Manuel Mora, amb base a la Bisbal de Falset. Diu que un vespre d'agost, el seu company Víctor Olivé va alçar-se i va caminar en direcció al riu. Es va descalçar de les espardenyes i va caminar sobre les aigues en direcció a l'altra riba.
-Va caminar sobre les aigües? -obro uns ulls com unes taronges.
-Amb el braços oberts, en creu. Vam veure la creueta com s'allunyava i es feia petitet.

I va arribar a l'altra banda. Esperàvem sentir els trets, però no va sentir-se res. Només les gralles i els corbs que sempre ens rondaven, que sempre esperaven el moment de baixar a cruspir-se els ulls dels morts. Ja sé que allò va er una visió, una al·lucinació, que es diu. Ja ho sé.

Després ens vam fer un fart de riure (és un riure amargant) quan li explico que les autoritats actuals estan preparant una gran festa per commemorar una guerra medieval, i tenen la barra de parlar de les llibertats dels catalans l'any mil set-cents. Quines llibertats tenien els súbdits del senyor feudal? em pregunta. La llibertat de qui van defensar a les trinxeres?

Vaig buscar Víctor Olivé a tots els arxius on he pogut, i no el vaig trobar. Penso que es va inventar el nom, que va inventar una anècdota màgica per a cobrir el record de la guerra i la derrota més terrible que hem sofert els desheretats de la terra, tan li fa si eren catalans com no. Tan derrota és que cada dia es repeteix i no hi ha milions d'euros per a recordar-la.

Fa pocs dies he sabut que Josep Casas ja és mort. Va demanar que llancessin les cendres al riu, i les cendres van flotar damunt l'aigua.



30 de jul. 2013

El mal no només ve per Almansa

Havia caminat per una nau antiga i buida fins a quedar extenuat. Deuria ser la ruïna d'una fàbrica tèxtil, perquè l'aire desprenia olor de nàilon, naftalina i zotal. Al capdavall hi havia una porta menuda, custodiada per una dona amb mirada canina: Despulla't abans de contemplar el rostre del Déu, em va dir. 
Dòcil i mut, em vaig despullar. Llavors ella va indicar-me que entrés de genolls. En la penombra trista i groga de dues espelmes vaig distingir la butaca vermella i el cuc repugnant que s'hi cargolava al damunt, d'una pal·lidesa semitransparent. Deuria tenir sis ulls negres com sis botons de nàcar. Crec que vaig vomitar allà mateix. 
Em vaig despertar ajegut en un sofà d'escai i vag vomitar altra vegada. El vòmit va esquitxar unes rajoles lletges, de color marró amb taques negres. Vaig arrossegar-me sobre el líquid tebi fins a trobar el lavabo. Pel camí una dona xisclava el meu nom i es burlava de mi. La vaig maleir en veu baixa. 
Vaig arribar al wàter, però ja no em quedava res més a l'estómac. Llavors vaig sentir un esbufec ofegat, i el clapoteig de la larva que avançava pel corredor. Estava segur que algun dels seus sis ulls em descobriria. No tenia sortida. Les cames no em responien.

Volia escriure un conte de terror ambientat en una vella colònia tèxtil de la riba del Llobregat. Però només vaig ser capaç d'escriure aquest fragment, i ni tan sols no sé si és el principi o el final, o un simple gir argumental, una estratègia narrativa o una anècdota. Potser només un somni premonitori del malhaurat protagonista, que pot somniar en qualsevol moment del relat.

Sento un horror vague i glacial cada cop que, anant per la carretera, entreveig el perfil sinistre d'aquestes colònies, ara quasi banalitzades i museïtzades. Intueixo la sordidesa i la malignitat dels patrons --sovint grans prohoms de la pàtria, amb carrers que duen els seus noms--.

La història explica que venim de l'horror una vegada i una altra, i que el Llobregat baixa ple de sang i de morts, de misèria i de tristor. Escric això perquè temo que algú vol reescriure la història, i fer-nos creure que la maldat només venia d'Almansa.



25 de jul. 2013

El que repta per les ombres

Als setanta-cinc de la batalla de l'Ebre
quan els cacics nacionalistes i transnacionals van vèncer els pàries sense pàtria. La guerra no s'ha acabat mai.


Pujant des de la ribera de l'Ebre i després d'una carretera seca i costeruda, de traçat eixut, el cotxe frena. L'home xaruc m'indica una balma amb l'índex. A la dreta, davall d'un desnivell, oculta entre els ametllers i la bardissa. Un camí de pols du fins la roca foradada. Aquí els ocells no canten, les llagostes emmudeixen i un únic núvol s'atura al bell mig del firmament. L'aire és més fred. Un esbarzer es belluga i trenca el silenci. Allà dins, alguna bèstia invisible gruny o ronca. Espera o m'espera.

Fa un temps vaig escriure sobre Patiente Darton, l'infermera anglesa que va venir al meu dissortat país per atendre els ferits i els morts de la guerra infinita. Era aquí, en aquest antic hospital improvisat dintre la roca. Vaig pensar que la seva història d'amor amb un milicià de disset anys era llegendària. El soldat va morir als seus braços i el relat va voler embellir una història trista --vaig pensar llavors.

Però fa pocs dies vaig rebre un correu anònim: En una discreta ceremònia, les cendres de la Patiente van ser escampades a la Cova pel seu fill Bob i la família, tal com creia que hauria estat el desig de la seva mare [...] Aquest desig intuït pel fill en una mare em du a pensar que la història d'amor deu ser certa, i que Patiente va voler retrobar el soldat moribund en aquest lloc, tornar en forma de cendres per poder burlar el temps, cendra que vola i que penetra la terra i respira, i respiro. Creia en la teoria dels móns paral·lels, el temps maleable i les super-cordes?

M'assec sota la roca gris, renegrida per espelmes apilades que s'enfilen com una catedral gòtica contra el cel mineral. Una gota d'aigua em cau a l'espatlla, una altra em frega el pòmul, s'atura, rodola lenta per la galta, es penja de la barbeta i cau entre els meus peus. És així com m'adono que he vingut descalç. No ho puc comprendre. Els peus nus damunt aquesta terra groga i rogenca? On he perdut les sabates?

La bèstia que roncava dins de l'esbarzer ha canviat de lloc, i arrossegant-se com un cuc ràpid ha arribat davant meu. Ara estossega rere unes pedres blanques a pocs metres de mi, damunt les quals brilla una taca de salivera cerosa que rellisca suaument. El nuvolet que romania enmig del cel ha mudat el color i ara és marró brut, i es nua com una serp ferida de mort. L'olor del socarrim i la pólvora arriben entre crits calcaris.

La guerra no es va acabar mai, al meu país. Soldats de moltes llengües moren a les trinxeres, la bèstia repta veloç entre la pols. L'enemic -que sempre du la paraula llibertat estampada al seu front de hiena- assalta de nou, proveït de noves disfresses i de noves banderes. Fa veure que construeix cadenes de solidaritat, però sé de veres que només vol colgar-me la cadena al coll i fer-me esclau o moribund dintre la cova, altra vegada.

Una boca pudent infestada de maldat em mossega el cor, ferides les costelles. Sento el cruixir dels ossos i els teixits, premo la mà que m'acarona el front encès per la febre i mormola:
-Dear boy, poor boy.

Després, més allunyada, sento una altra veu i la remor fosca de la bèstia que marxa, arrossegant-se sadollada vers els marges de les oliveres. No sé d'on ve aquesta veu nasal i afectada, no la reconec i no obstant em sona familiar. Potser ha doblegat el temps.
-In the History of the World there has been only one war. The war of the rich against the poor... This war is not over.

Ara el núvol és gris de cendra i cau del cel com una pluja dolça sobre el meu cap, obro els ulls i la boca, sóc la terra que beu la pluja. Pluja de cendres.

Patience Edney (née Darton), by Rosalind Miller, January 1996 - NPG x87082 - © Rosalind Miller

9 de juny 2013

Patricia según Juan

Este magnífico texto pertenece a Juan Cruz, del blog La banda de los 4





1
Aquí nadie te olvida.


2

Escribo con la certeza de saberte cerca. Tu memoria es la mía y prometo recordar. Aquí, testimonio. Aquí, abrazo a los que luchan y son los míos y siempre están cerca. Aquí, pero también fuera, dar un paso al frente y alzar la cabeza, no esconderse. Podría haber sido yo. Podrías haber sido tú, lector. Una joven poeta muerta por su propia mano. Una joven asesinada por los de siempre. Hijos de la gran puta. Odio eterno a los que nos la arrebataron.


3
Poetas hiperviolentos que recorréis las calles, acordaos de Patricia. Firmad vuestros poemas con un puñetazo. Apagad el fuego, vuestra sed de vida, con un corazón ancho, capaz de hundir a los mediocres, a los que miran para otro lado, a los que callan; un corazón profundo, que nos afirme a todos, que nos secuestre de esta realidad de mierda. Poetas hiperviolentos que escribís en plena madrugada y así escapáis de este desastre, acordaos de ella cuando les miréis de frente. Nunca derrotados. Nunca vencidos. La otra vida sepultada recorriendo vuestras venas. Todas las guerras perdidas y las revoluciones traicionadas. La historia negada por la cofradía del dólar. La memoria de los justos, eso, precisamente la memoria de los bénditos, de los que no hirieron a nadie, ni pusieron una soga en el cuello de los condenados, eso, en vuestros cuadernos, pero también fuera de ellos. La rabia fuera de los recuadros. Vivid, así, con mayúscula sorpresa. No les deis el gusto de veros hundidos. Y mirad al sol de frente.


4
Tus amigos te han ocupado un cine, le han puesto tu nombre. Ya se ha proyectado el documental. Queremos que paguen todos los que hicieron que te mataras y que los demás comieran tantos años de cárcel, perdiendo media juventud entre rejas. Decir es demasiado poco. Vamos a hacer que paguen. Veo a los poetas hiperviolentos armados del coraje que jamás podrán arrebatarles los señores de la mercancía. Veo a los poetas hiperviolentos multiplicándose, salvajes, prendidos a las sombras, como figuras expresionistas. Llevan los versos de Patricia tatuados en la mano.


5
Y ellos tampoco. Te lo decía al principio. Ni aquí ni allí, Patricia, nadie te olvida. Mantendremos tu recuerdo intacto. A veces el viento arrastra el olor descompuesto, pero sólo a veces.




25 de febr. 2013

Patiente Darton, tristeza y amor en el Ebro


Nací en un mundo rico, satisfecho de sí mismo. Mis padres no entendieron jamás que me fuese a España para ayudar a los soldados heridos en la guerra contra el fascismo.

Patiente Darton fué una de las enfermeras de la batalla del Ebro. Las brigadas internacionales improvisaron un hospital de campaña en la cueva de Santa Llúcia, en un recodo de roca calcárea cerca de La Bisbal de Falset. Allí amputaron miembros sin anestesia y combatieron los piojos, el hambre. Ayudaron a morir. Ayudó a morir al primer amor de su vida, del cual sólo sabemos que se llamaba Robert, era alemán y uno más de los brigadistas muertos y luego abandonados en el olvido oscuro y acuoso de España.


Estoy contando una historia triste de nuevo, otra historia de tristeza, como si me hubiese quedado atrapado buscando la historia más triste de España. Esta vez los protagonistas nacieron muy lejos pero se vieron arrasados por la tristeza española, más española que el jamón y la paella. Estoy persiguiendo el relato de la infinita tristeza que lleva siglos abatiéndose sobre el país. Me gustaría liberarme de todo esto, pienso. Cuando levanto los ojos al cielo el fulgor dibuja la mueca de una sonrisa en mi boca.

Ayer estuve en esta cueva. El polvo se levanta en leves remolinos, el viento surca sin rugir, sin silbar. Hay un silencio de sílice y dolor. Una virgen cuelga del techo, metida en una jaula de hierro forjado como un estandarte abandonado en la retirada. En una capillita y escondida entre estalagmitas, otra imagen de santa Lucía muestra los ojos servidos en una fuente, merienda de sádicos católicos, bendita crueldad ciega, ojos que no ven nada.

Unos metros más abajo el río fluye gélido y suave como una caricia de la Parca. Hace tanto frío que mis orejas azuladas crujen. Pero un rato más tarde siento como hierven, porqué la sangre bulle y se rebela. Estoy vivo, me susurro. Levanto de nuevo los ojos para experimentar la herida de la luz en la retina. Si me siento herido será porque estoy vivo. No me dirijo a la santa de los ojos vacíos si no a la enfermera que vino de lejos: le murmullo una carta como una oración bajo la esfera de fuego blanco.
Señora Darton, tu que estuviste en el cielo con los milicianos que lo asaltaban, no nos dejes morir en la indignidad, ni a mis hermanos ni a mi.