L'Al·lexa diu: en Serques és un botifler!

Diumenge, segon diumenge de desembre. Fa un sol blanc i glacial però encara escalfa, tan aprop del solstici com està. Potser té raó la Greta: el clima és estrany i maligne. A mi la Greta em cau bé, tot i que entenc que no és bo infantilitzar els debats, cosa que ja va passar amb la Malala, però em sembla que hi ha adults massa gelosos que no toleren que un menor els canti la canya. L'emperador anava nu, i que anés nu no es desmenteix pel fet que ho digués un menor. Cada cosa al seu lloc. Que l'emperador anava nu era cert, i els adults es poden enrabiar tant com vulguin amb la Greta, però només es poden emprenyar per no haver-ho dit abans, ells primer.

Som al segon diumenge de desembre, torno al punt original. El sol convida a seure en una terrasseta després de la caminada, L'aire és fred, però si fem un DAFO decidim que és millor la terrasseta a l'aire lliure, perquè aquí podem fumar. No crec que la Greta ens aplaudís per fumar però no passa res, la Greta és molt petita, i sueca. I nosaltres som en una província d'Espanya. Una província que es creu que es diu Catalunya però Catalunya no ha existit mai. I Espanya sí.

Estem en un parc urbà. Al nostre voltant hi ha poques tauletes ocupades. Hi ha gent gran amb gossets. Parelles joves amb gossos de rostre agressiu. Noies joves amb cotxets de nens. O de nenes.

Tot d'una, arriben quatre dones joves (posem-los-hi quaranta anys de mitjana) i se'ns asseuen a la taula del costat. Al seu darrera venen la canalla, nenes i nens rossos o castanys clars, ulls clars, de 7 o 8 anys d'edat. La canalla no s'asseu: corre, crida, xiscla, juga als jocs que hi ha al sorral, a menys de 5 metres. Més enllà passen uns homes que alcen el braç com ho farien els legionaris romans: són els marits i els pares, que continuen lliurats a l'esport redemptor, running o ciclisme, absents, llunyans. Alcen el braç dret. Per Catalunya, suposo. O: queda't els nens, que jo musculo. Per Catalunya.

Les dones s'asseuen a la tauleta i es posen a parlar mentre els seus marits callen, el silenci que l'esport imposa. Tot i que no ens les escoltem, a mi m'arriba, a batzegades més aviat inoportunes, un to de veu molt elevat, com si alguna d'elles desitgés compartir les opinions amb la taula veïna, que és la meva. Hi a un ànim expansiu, una intenció invasora, una necessitat imperialista: tot nacionalisme és un imperialisme, perquè tot nacionalisme és expansiu: els catalans volen convertir València i les Balears en territoris catalans. Els de Vic volen construir un imperi que abasti Palma, Alicante, Orihuela, Zaidín. Burros, més que burros.

M'arriben les veus d'una de les mares, que glossa els beneficis d'haver matriculat els fills en una escola concertada, en una escola privada. No hi ha color, diu: la privada és privada. I la privada és catalana. La cosa catalana sempre serà una cosa privada, tenen raó. La rahor.

Una de les contertúlies resulta que és mestra d'una escola concertada (privada). I treu el tema de l'Alexa. L'Alexa ha entrat a les seves cases i forma part de la seva vida quotidiana. Jo penso en les meves alumnes. Cap d'elles té l'Alexa a casa. A Barberà del Vallès, a Sabadell Sud i a Badia no hi ha Alexas. La mestra parla en un català gairebé caricaturesc. Parla en un català residual i terminal, el català emfàtic i grotesc que es parla al derrere de la serralada litoral.

La major preocupació de la mestra és que l'Alexa no parli en català, però ella li ha trobat la solució. Els ha donat als alumnes 200 frases perquè les hi diguin (com el creient que resa davant d'un cristo) a l'Alexa. Aquí ho tenim: els ciutadans al servei d'una llengua moribunda, inútil, inservible. Tots sabem que el català no arribarà al segle XXII. Aquest pot no s'entendrà d'aquí a 80 anys. I gràcies si l'entenen d'aquí a 50.

Fa uns mesos, un tipus va lamentar en públic que no li podia parlar en català a la torradora. Els frenopàtic s'hauria ocupat d'ell un temps enrere, però ara el llacisme i la Generalitat l'han normalitzat. L'Alexa aprendrà català, i el parlarà amb un accent exquisit. Ho diu la mestra de la taula del costat: els he insistit als alumnes en la prosòdia. Cal ser correctes. Visca Pompeu Fabra.

Quan a l'Alexa li preguntin: "Quin és el sentit de la vida humana?" respondrà: "Llibertat presos polítics".

Una de les noies de la taula del costat explica que la seva Alexa encara no parla català, i que quan li demana la previsió del temps atmosfèric per al proper cap de setmana a l'estació d'esquí de La Molina, li pregunta per "el tiempo". Diu: ho sento, la meva Alexa encara no parla català. La noia fa un acte de contrició profund, que conté una voluntat de sacrifici i de càstig. Encara no li parla en català a la seva Alexa. Les companyes no li responen, miren al cel, a l'infinit. Potser tenen una botiflera encoberta a la taula. El silenci és brutal. Un indici de dissidència.

Entre la tauleta de les quatre noies i la nostra hi ha apenes un metre de distància. Hi ha milers d'anys i de quilòmetres de diferència. Hi ha una dimensió que ens separa, una muralla, una barbaritat que ens allunya. I això m'apena, m'apena profundament. Quin diàleg hi pot haver? Crec que no hi ha cap diàleg possible, és terrible, és terriblement trist. A la nostra taula parlem castellà, un castellà mestís i trufat d'expressions catalanes ("el cafè val molts quartos!"). Parlem en castellà i de Vargas Llosa, del Cercas, del Pérez Andújar. Elles capten alguna cosa, i alguna d'elles diu: "en Serques és un botifler". Hi ha hagut una connexió entre les dimensions.

Mentre ella diu això, desenes de nens i de nenes li diuen a l'Alexa: "En Serques és un botifler", perquè l'Alexa aprengui a parlar en català. En català com cal.

D'ara en endavant, quan algú li demani a l'Alexa quin és el sentit de l'existència humana, l'Alexa li respondrà: "llibertat presos polítics". La Greta té raó: l'extinció s'apropa. Per burros.