La Terrassa petita i rància

(Fragment de "No se puede mirar". El Roto)

Terrassa. De Terrassa no en sé dir gran cosa. Que hi visc. Que hi visc des de fa vuit anys si no m'he descomptat. És una ciutat potser massa gran, potser una mica amorfa, on si algun element li dóna cohesió i personalitat és el passat fabril, aquelles naus d'un modernisme xaró, i les xemeneies fàl·liques, els vestigis de l'obrerisme i els residus terminals d'una burgesia que fou rància i ara extingida. Els Cardús, ai, i els Cabré, ai, els Cabré i els Cardús!

Entre les coses bones de Terrassa hi ha el llegat de molts alcaldes progressistes, socialistes, i la diversitat de la població, la convivència bilingüe i, això cal dir-ho, la presència escassa del llacisme (escassa pel nombre, que no per aquest afany de notorietat patològic).

Jo era a Madrid el dia dels fets que relato a continuació. Retornat a Terrassa, m'han explicat com havia anat l'acte de lliurament dels premis als "terrassencs de l'any", que es va fer el dia 30 de novembre al Teatre Principal. Els terrassencs de l'any els escull una entitat privada (privada però subvencionada) a qui tothom anomena, col·loquialment, com "El Social", però que rere aquest adjectiu laic i vagament popular dissimula el seu nom complet: Centre Catòlic i Social, un altre vestigi de temps remots, d'aquella burgesia caritativa que mantenia la sardana, els esbarts, el flabiol i els cap-grossos: la idea de "cultura" que encara circula, la cultura domesticada convertida en cultureta de la mateixa manera que el llop esdevingué gos faldiller. Primer foren els mecenes, després les subvencions del Departament de Cultura: el llop es convertí en txiuaua per a goig del país més trist.

Els tres escollits per a terrassencs de l'any foren: una mestra d'escola cristiana (potser monja però no ho sé), un historiador local (ai, els historiadors locals!) i, finalment, un nom: Josep Rull. Em diuen que van glossar, llargament, extensament, les vides dels guardonats. La mestra ha fet de mestra de primària tota la vida, i l'historiador es va comprometre en la dignificació dels espais medievals de la ciutat (abans dels burgesos del tèxtil, a Terrassa hi manava el poderós bisbe d'Ègara). Podem criticar o qüestionar els dos primers premiats, però hem de convenir que s'han preocupat per millorar la vida dels altres. No podem dir el mateix de Josep Rull. A la glossa de Rull es va destacar el seu passat d'inútil integral i ho van fer com per descuit, santa innocència, sense voler, com en un acte fallit: van relatar que aquest home mai no ha treballat per a cap altra fi que no sigui per a sí mateix. Que no ha fet res tret de preocupar-se del benefici propi. Innocent, el glossador va explicar que de molt jove es va comprar un 2CV (groc! una premonició digna de Nostradamus), i que hi feia sonar una cassette amb una recopilació de les seves cançons preferides. Pink Floyd? King Crimson? Jethro Tull? No. Cap dels anteriors. La seva cassette recopilava les cançons de les campanyes electorals de Convergència i Unió: de Santi Vendrell a pitjor. El personatge queda prou ben definit. Ranci, narcissista i gandul. Van explicar que, de molt jovenet, es va interessar per la política, i que va anar a trucar a dues portes: a la de les Joventuts d'Esquerra Republicana i a la de les joventuts convergents, les Joventuts Nacionalistes. A la seu d'ERC el va atendre malament un conserge, circumstància que va indignar el jove señorito el qual, desairat, va anar a demanar empara a can Pujol. I així és com va arribar a Conseller de no-sé-què. Sense haver fotut ni brot. Josep Rull o la facilitat de la vida egoïsta i estèril. Com a Conseller de No-sé-què, Rull va mostrar un dels perfils més neoliberals d'aquell govern de mal record al costat d'en Turull, un altre exemplar de la dreta nacionalista salvatge. Ara, com tothom sap, en Rull i en Turull són a la presó per haver-se saltat les lleis, per haver pretès sodomitzar la democràcia.

Van explicar la versió que Rull ha donat del seu empresonament als seus fills: els ha explicat un conte sobre un bon home al qui li agradaven els globus vermells (?) en un país on només estaven permesos els rectangles blaus (?). El públic que assistia a l'acte, d'una mitjana d'edat que supera la setantena, aplaudia i cridava: "Llibertat! El volem a casa!".

Fins aquí la narració d'un acte ranci organitzat per una organització rància i decadent. Un akelarre independentista més, un altre akelarre ridícul i mentider més, una gota de ridiculesa més que se suma a les altres gotes, la gota malaia del llacisme, la gota malaia i plúmbia, l'escudella catalana on, a la vella recepta de cultureta, folclore, el bon Jesuset amb barretina i els rodolins s'hi ha afegit la mandonguilla dels "presos polítics" per si l'escudella no era prou embafadora, prou indigesta. Però fins aquí no hi hauria res més a dir. El món és per a tots i, a casa seva, tothom té dret a intoxicar-se com més li plagui.

El que ja no cola tant és que en aquest acte, amb l'assistència del bisbe suplent (on era el titular?) hi hagués l'alcalde, ni que membres del govern municipal constin com a promotors de l'elecció de l'inútil Rull com a "terrassenc de l'any". Senyor Alcalde: hauria de saber que el terrassenc de l'any Josep Rull és a la presó complint condemna amb sentència ferma d'un tribunal democràtic, europeu, jutjat en un judici just, amb totes les garanties processals que calen en un estat de dret, en una democràcia d'Europa.

No em ficaré al fangar de discutir si un alcalde del segle XXI ha de participar en un acte al costat d'un bisbe, per més suplent que sigui el bisbe. Però sí que puc dir que la democràcia, a Espanya, ens ha costat Déu i ajut, i que és tan fràgil i tan delicada que cal anar en compte amb mostrar-se contrari a les decisions dels jutges, perquè la democràcia (la fràgil, la delicada) se sustenta sobre la divisió dels poders i el respecte per les lleis. Sense això, aviat tornarem als comtats feudals i als bisbats.

I perquè a Terrassa els independentistes no són ni el 20% de la població, i perquè la majoria n'estem tips, i perquè, a més a més, ens estimem els qui fan coses pel bé de tots. Ens agraden els qui es preocupen pel bé comú: és gràcies a aquests que Terrassa és gran i diversa.

Hi ha una Terrassa molt petita però molt rància, resclosida i florida, catòlica i nacionalista. Per fortuna, n'hi ha una altra d'àmplia, ventilada, oberta, plural, de convivència, de tots. Hi ha molts mons en aquest món: perquè els petits volen impedir els grans?

[A la sortida de l'acte, una senyora d'edat provecta distribuïa als assistents uns pamflets blancs de color però d'ànima groga on s'hi podia llegir: "Fes-te del Consell per la República". La persona que m'ha relatat l'esdeveniment li va estripar el pamflet i li'l va retornar bo i estripat, com cal. Jo hi hauria afegit:
-Foti el seu Consell per la República pel wàter, sisplau.
Amén.]