Estàvem cansats de viure bé

Amb en Soler i amics i amigues al bar Fogons de Girona

Estàvem cansats de viure bé i els qui vivien millor es van inventar una estratègia per malviure. O per continuar vivint bé, ells, i per fer-nos malviure a la resta, que som la majoria. Els qui vivien la mar de bé es van empescar que estaven oprimits i ens van voler fotre a tots amb l'argument més ximplet que van trobar. Només volien mantenir verges els seus vells privilegis, ras i curt, i res més que això. Perquè solen confondre els privilegis amb els drets democràtics, dos conceptes que no tenen res a veure.

Feia temps que no llegia un autor català dels que encara escriu en català, més que res perquè el tarannà que han pres la majoria d'aquesta espècie me'ls fa insofribles: més que escriure, inscriuen. De res no em serveix que em diguin que la darrera novel·la de na Teresa Solanas està molt bé, perquè el tuf processista i supremacista m'omple els narius abans d'obrir el seu llibre. A cagar a la via, dic. La vida és massa curta per malaguanyar-la llegint literatura de quilòmetre zero: la literatura no és una albergínia.

La llista d'autors catalans en llengua catalana que m'han dut a avorrir aquesta llengua literària és molt extensa, no suporto aquest to de superioritat moral que gasta el qui, pel fet d'escriure en una llengua minoritària, sent que per això i només per això es mereix un lloc en un parnàs, quin cas, un parnàs de tractors i cols i alls, amb la fira de l'all inclosa. Però, a tomb de l'all, cal dir que qui no té un all té una ceba, i de sobte apareix un autor català que escriu en català i que em retorna a la lectura en la llengua de ma mare: a la cultureta catalana quasi nazi li ha sortit un all, i és un all redemptor. L'Albert Soler és l'all, tossut i merescut, que necessita i que es mereix aquesta cultureta de pàmfils: un batzac, el clatellot que exigeix el nen consentit.

L'Albert, al qui vaig conèixer en persona al capdavall de l'estiu i en un xiringuito de Salt on crec que només ell parlava en català, i molt més tard també, i amb un mèrit inenarrable en una taverna gironina regentada per llatino-afro-americans, cumbia i reguetón, óigame, póngame usted otra que a hores d'ara ja coneix tot el poble català, i on anys enrere van apunyalar un paio que fugí bo i perforat per anar a morir en una altra taverna deu metres enllà, deixant un reguerot de sang plebeua que menava de l'una taverna a l'altra per facilitar les pesquisses dels detectius catalans que mai no en faran cap novel·la perquè intueixen que al darrere de cada llatino-afro-americà s'hi amaga l'ànima d'un colonitzador que ha fet deu mil quilòmetres a través del mar i la misèria amb l'únic objectiu de perjudicar la nostra cultura de castellers, bastoners i ratafiaires i guanyadors de concursos d'all-i-oli, i de fotre la nostra llengua, que fou la d'en Guifré, és l'escriptor que ens feia falta.

En Soler ha recollit una selecció dels articles que ha anat publicant els darrers anys al Diari de Girona, i que tracten del procés. Aquesta cosa que vés a saber qui es va conjuminar per deixar de viure bé, i para joder los últimos años de mi vida, que diu un amic que ha dedicat tota la vida i tota l'energia vital a l'educació i a l'ensenyament de la filosofia, a Catalunya. Els retrats d'algunes de les figures -figurotes- retratades só impagables. I immillorables. Prosa poètica, si m'ho permets, Albert, prosa fascinant. Només cito la de la senyora Rahola, en un dels articles que el llibre m'ha permès de repescar (de descobrir) perquè vaig començar a seguir la prosa fenomenal i descarada i brillant moltes vegades de l'Albert quan ja duia temps tractant de la qüestió i jo no en sabia res.

El procés ens ha dut malviure, dolor, angoixa en dos mesos d'octubre, trencaments amb amics i amb familiars. Jo m'he encarregat de relatar aquesta part del desastre. Però l'Albert fa bé d'explicar que el procés també ens ha dut coses bones: ens hem conegut entre persones que no ens haguérem conegut sense aquesta mosca collonera, i sobretot, ens hem fet grans farts de riure. Tota tragèdia conté una comèdia, en qualsevol desastre humà hi ha el ridícul: quan algú vol construir una èpica nacional el més probable és que construeixi una xirigota rural. I això és el que demostra l'Albert.

Tot i que jo tendeixo, pel meu tarannà o pel meu caràcter, a reportar el malestar existencial d'una deriva nacionalista excloent, perillosa i protofeixista (i ho continuaré fent, li foti a qui li foti), l'Albert Soler em recorda i em demostra que aquesta gent fa riure perquè és menuda, ridícula, pretensiosa sense cap fonament que sustenti un complexe de superioritat tan aberrant.

Tens tota la raó, Albert: el procés és una sarsuela, una opereta bufa. Només cal veure el paperots que hi interpreten el Vivales, el Presidentorra, la Barbie, el xicot de les pestanyes, la senyora que ara lamenta no haver estat empàtica quan no li demanàvem empatia perquè en tenia prou amb saber respectar els drets i les lleis que ens regeixen.

Jo seguiré pensant (i escrivint-ho, si puc) que aquesta gent són males persones. Però t'agraeixo que em facis entendre que també són bubotes grotesques en un guinyol petit de plaça major de poblet, i que ens fan pixar de riure. Quan Catalunya vivia millor que mai se'ls va acudir que podria estar bé fotre Catalunya. Això és obra de gent més estúpida que dolenta, més ridícula que res, més ximpleta que altra cosa. I el seu pas, guinyolesc i ridícul, per aquesta dissortada regió, havia de romandre escrit damunt del paper. Gràcies.