Curs de llengua catalana, 1

Estic llegint "Las bailarinas muertas", de l'Antonio Soler (Málaga, 1956), publicat per Galaxia Gutenberg, a Barcelona, el 2016. M'embadaleixo en cada frase. En Soler té una capacitat per la frase bonica i terrible que fa conjunt amb el to i l'atmosfera d'allò que relata: la línia fràgil, dèbil i delicada que distingeix el bell de l'obscur, el que commou del que esgarrifa.

Quan faig una pausa en la lectura, em demano com és que no trobo textos d'aquesta mena en la producció catalana contemporània. Ara parlo dels catalans que escriuen en llengua catalana, és clar (i per això aquest apunt l'escric en català). Els autors que escriuen en català han renunciat a allò que és fonamental en la literatura? Es preocupen tan sols de l'argument, d'agradar (a qui sap qui!) i de fer una prosa que, de tan lleugera, esdevé banal? Sentim algun complex envers la matèria prima de la literatura?

Com és que m'emociona l'Antonio Soler o en Javier Pérez Andújar o en Jordi Ledesma o en Joan Marsé quan expliquen com és Catalunya i en canvi em deixen indiferent l'Antoni Vives, l'Alfred Bosch i la Margarida Aritzeta? Perquè em deixen el cor glaçat la Ramona Solé, en Damià del Clot, en Pere Verdaguer o en David Martí, la Raquel Gámez, en Marc Moreno? Les respostes són a la qualitat de la llengua que gasten, sens dubte.

Estic parlant de la llengua catalana i de les seves paradoxes: crec que són els qui més juren presservar-la aquells qui més la perjudiquen. La llengua catalana desapareixerà (i ho farà molt abans que la castellana), i no cal estripar-se la camisa davant de l'evidència que va fer desaparèixer el llatí dels emperadors del món i de Sèneca, de Virgili i d'Apuleu. No sabem quan, ni qui en serà nomenat el culpable oficial. Tan sols sabem que algú assenyalarà algú altre i li dirà "culpable". Alguns diran que ha estat el deixament de les autoritats, la pèssima dicció i la mala sintaxi que uneix polítics (especialment els més nacionalistes) i presentadors de Tv3. D'altres ens culpabilitzaran a tots: als qui ens diem bilingües i militem en el bilingüisme, els qui han inclinat la diglòssia cap al castellà, els qui han renunciat al català pur per motius polítics, sexuals o tan sols mandrosos. [De la crisi financera també ens en van culpabilitzar a tots, perquè vam gosar viure per damunt de les nostres possibilitats, com qualsevol señorito de mierda català i/o qualsevol hidalgo castellà.]

La llengua catalana té un problema seriós de reumatisme: quants escrits sonen xarons, ridículs, artificials o antiquats? I quants sonen banals, d'un col·loquialisme contaminat de periodisme? Per por de no semblar antiquat, hi ha qui prova d'escriure en una llengua de nivell baix, senzilleta, sense imatges ni figures, amb un lèxic escàs per voluntat d'arribar al "gran públic".

Recordo lliçons antigues i llibres de llengua i literatura llegits fa anys. Recordo que unes de les funcions de la literatura és afavorir la llengua: d'una banda, presservar mots, expressions i girs que tendeixen a desaparèixer. De l'altra, modernitzar-la i fer-la avançar. Però mai (mai!) empobrir-la.

Quan escric solc buscar mots que tinc ganes d'indultar. Més que presservar-los, sento que els concedeixo un indult: el qui indulta un reu sap que el reu morirà igualment, perquè és la llei de la naturalesa. Però a l'indultat (mot o persona) se li concedeix un temps afegit de vida sobre la Terra un cop ja era condemnat. Vet aquí el vetust i bell "àdhuc", el fantàstic "saltataulells", el sonor i breu "xava", el preciós "tronat", el llarg i cacofònic "entotsolat", el delicat "reguitzell", el "xiroi", el noble i desprestigiat "nogensmenys", el temps verbal moribund a "de fora vingueren..." (una expressió que agrada a la caterva processista, col·lectiu especialment desproveït de gràcia lèxica i sintàctica), i vet aquí el delicat i fosc "metzina", "l'eixorc", "l'eixordador", l'etimologia misteriosa del "xarnego" (m'estalvio un segon comentari sobre el processisme i la Carme Forcadell -perquè no va dir: President, "poseu" les urnes?), la tenebrosa "bubota", la bellesa fràgil "d'esberlar", l'amplia sonoritat de "l'estrafolària".

És probable que la llengua castellana, per la boníssima influència dels parlants i dels escrivents llatinoamericans, hagi millorat i evolucionat molt més que la catalana, fins al punt que ja és a anys llum de nosaltres en capacitat presservadora. Tinc el goig de tenir alumnes de talla petita i d'edat curta que provenen dels països de l'amèrica castellanoparlant i que em donen una lliçó diària de bon castellà: ric, ple, amb girs i lèxic alhora modern i alhora arcaic. Dóna gust de sentir-los parlar (només a l'horeta de castellà, és clar!). És evident que les colònies catalanes (Andorra i l'Alguer) no ens han dut gran cosa, tret de penes i expoli. Aquí es parla de "Països catalans", però les Illes i el País Valencià ens passen la mà per la cara en vitalitat lingüística i no ens els escoltem, perquè continuem pensant que com Catalunya, res. Deixo una pregunta: què carai és això del "català estàndard", aquest penós prejudici que ens impedeix usar els girs, el lèxic i les frases fetes de la llengua valenciana i la llengua de les Illes? I que s'oblida de les "varietats" ebrenques, de les ponentines, de les pirenaiques? No serà que el català del poder vol esborrar el català de les comarques sense poder? Ai, quin embolic! Com pot ser que els escriptors de ponent escriguin en un estàndard artificial? Com pot ser que una barcelonina com la Sílvia Mayans reivindiqui amb tanta energia la llengua de l'Ebre a la qual renuncien molts dels qui la tenen per materna (exceptuant el prolífic i notabilíssim Jesús M. Tibau, és clar)?

Perquè vet aquí: l'altra funció de la literatura és fer avançar la llengua, recollir la llengua del carrer, que és la llengua sense adjectius. Vivim en un país feliçment contaminat (parlo de sociolingüística, no de medi ambient ni de qualitat de l'aire que es respira). Però aquesta contaminació contamina la llengua escrita de la pitjor forma possible: entra a la sintaxi i s'oblida del lèxic.

Dit d'una altra manera: reduïm l'ús del pronom feble, abaratim la sintaxi autòctona però en canvi ens neguem a acceptar la presència cada cop més massiva de mots castellans. Fa poc he vist una mena de diccionari d'expressions grolleres i d'insults pensat per fornir de material els escriptors del gènere negre que necessiten lèxic per parlar d'hòsties, de baralles a la taverna, de drodadictes, de pallisses al barri Xino i de bandes de quinquis. I... què vols que et digui? La majoria sonarien millor en xarnego, més versemblants. (La versemblança és aquesta obsessió malaltissa de la nostra literatura actual, que viu l'inversemblança com un mal, quan resulta que l'inversemblança és el secret més sublim de l'art).

Cal començar a acceptar que la llengua castellana ha entrat a la catalana, i que això no té qui ho aturi. En alguns dels textos que he publicat he optat per fer parlar en castellà el personatge castellanoparlant, i n'he assumit els riscos. A "Aire brut", aquest risc va imposar que un terç de la novel·la fos escrita en castellà. Això ho tenim a favor: el lector català és perfectament competent en castellà i (més enllà de si les causes són bones o dolentes -patriòtiques o no) no recordo ningú que se'n queixés.

Com sempre, em remeto als meus ídols de la llengua catalana. Tots ells duen dècades morts i enterrats. Parlo d'en Juli Vallmitjana, d'en Jacinto Verdaguer, d'en Paco Madrid, d'en Domènec de Bellmunt. Fins i tot del nen de dretes en Josep Maria Planas. I el jutge de poble en Joan Perucho. Ah! I en Blai Bonet, en Bauçà, en Jesús Moncada, en Desideri Lombarte (recomano amb fervor!), en Dalí (sí, el pintor de Portlligat fou un gran escriptor -amés de franquista i mala persona, com en Josep Pla i la majoria de gironins), en Joan de Santamaria, en Rafael Tasis. Cap d'ells no va tenir por d'incorporar el gir en castellà (amb la cursiva dels nassos, de vegades), però tots ells escriuen en una llengua de gramàtica rica, de sintaxi agosarada, de frase llarga i ben pensada -si cal. (A mi que em diguin el què vulguin, però en Jaume Fuster fa un dels ridículs més monumentals de la història de la literatura catalana a "De mica en mica s'omple la pica". Com si diguérem: algú ho havia de dir).

Admiro la majoria de traductors i traductores al català. Jo diria que fan la feina que no fan els escriptors (demano algun premi per a ells!). Hi ha una traductora que fa poc va publicar aquest pensament (cito de memòria): "traduir és la millor manera d'escriure una novel·la sense sentir el pànic a la pàgina en blanc". [Em va fer venir ganes de suplicar que, si hi ha una propera vida -esperem que no!- em sigui concedit ser traductor o traductora]. Donaria el què fos per saber què opinen els traductors i les traductores d'allò que escriuen els escriptors catalans actuals. M'agradaria saber-ho, però em refereixo a saber la seva opinió sincera, honesta, de veritat.

Aleia iacta adhuc. Nogensmenys, amen. Joder (amb /j/ aspirada, en plan cordovès)!