De Toni Albà a Javier Pérez Andújar

En Toni Albà és un actor de teatre que es va donar a conèixer, especialment, per una obra en què imitva el rei Juan Carlos Primero de España. Es maquillava, es proveïa d'un perrrucot i es calçava uns sabatots de drag queen per assolir la semblança del Borbó dalt de l'escenari. Amb aquest espectacle, de cuyo nombre no macuerdo, va entretenir milers de ciutadans, sobretot en festes majors d'estiu i esdeveniments similars.

Imitar un rei és una forma de reconeixement i de vassallatge més o menys bufonesca i especular, però un reconeixement implícit al capdavall. El tribut d'en Toni Albà a la monarquia espanyola li ha permès fer bolos per pobles i ciutats, i actualment diuen que es veu que fa d'imitador al programet "Polònia" de la TV autonòmica, que és la mateixa que ha decidit suprimir els continguts culturals per augmentar els esportius. En diuen "estructures d'estat". En Toni Albà demostra que cap avall no hi ha límit: hom pot descendre tant com vulgui i fer gràcia com més avall millor.

En la direcció de la merda no hi ha final.

En Toni Albà també és un militant molt actiu de l'independentisme català en la versió més hooligan, sobretot a través dels missatges a Tuiter. És a través d'aquesta xarxa "social" que va proposar anar a xiular el proper pregoner de la festa major de Barcelona, en Javier Pérez Andújar.

En Javier és un escriptor català nascut a Sant Adrià del Besòs que té una colla de textos publicats que m'estimo molt. En té un que em fa de referència i que em va permetre comprendre una mica millor com és el país on visc. Parlo de "Paseos con mi madre", que si jo fos consellera d'Ensenyament posaria de lectura obligatòria per als joves que fan secundària, tan si cacen Pokèmons com si saben qui diantre és un individu anomenat Puigdemont i fa paelles a Cadaqués proveït d'un pentinat estrafolari i d'una autoritat més estrafolària encara.

En Javier té una mena de novel·la que es titula "Catalanes todos" i que vaig ressenyar fa un temps, que em va fer riure tant que encara avui recordo el dolor a les mandíbules que em va regalar. Hi diu tot el què cal: qui era al "Tercio de Nuestra Señora de Montserrat" i qui eren els convergents del principi i del final el partit del partit més sicilià de tots els partits fets i desfets en terres de la catalana terra.

En Javier Pérez Andújar és, probablement, el millor escriptor català dels darrers 50 anys perquè és el qui millor explica qui som, com som, d'on venim. Jo no llegeixo tot el que es publica en aquest país endimoniat i complex, però la prosa d'en Pérez Andújar crec que exposa allò que cal exposar. La funció de la literatura no és dir el què agrada, si no allò que molesta. El que cou. Les seves cròniques parlamentàries són les úniques que val la pena llegir per saber què és el parlamentet de Catalunya, aquesta institució caríssima que ens obsequia amb declaracions solemnes adesiara i amb una solemne incompetència, cada dia més preocupant.

Estic rellegint el llibre "Paseos con mi madre" i m'estic fascinant amb la prosa poètica, memorial, col·lectiva i bellíssima d'en Javier Pérez Andújar. Fa molts anys que no he llegit res de tan bonic, tan intens, tan real i tan necessari. Tan imprescindible en aquests temps.

Gràcies per dir el què ens dius, Javier.