El camí que no va enlloc

El rètol del camí diu que aquest camí et du cap a la muntanya de Montserrat. Però jo no vull anar a Montserrat.

No m'agrada la muntanya sodomitzada pels monjos. No m'agrada la muntanya que han fet vulgar i lletja de tan voler-la fer pels turistes. No m'agraden els monjos ni les monges, no m'agrada com els monjos han embrutat la creació. No m'agraden les banderes que hi planten. Si Déu existís, fotria barranc avall el monestir i el parking i el restaurant d'aquests monjos benedictins i cobdiciosos.

Per això m'aturo, molt abans d'Olesa, quan veig la vella granja de gallines abandonada. A la banda esquerra del camí. Quan les gallines ja no hi eren hi van instal·lar una impremta. Hi ha piles de paper, resmes i més resmes. Això valia un dineral. Comptat en pessetes.

Però no hi ha cap rastre de la maquinària de les impremtes. Bosses de tinta per a offset, plantilles per troquelar. Impressions de tota mena. L'edició del Tarot de Dalí. Enciclopèdies per a estudiants de secundària. Factures i albarans. Damunt de la nau hi ha una casa. Potser hi viu algú. En aquests temps de nacionalistes i misèria hi ha molta gent que es refugia a les ruïnes catalanes.

Aquí mai no hi va haver una impremta, penso. Algú que tenia una impremta en una altra banda va dur aquí les restes del naufragi.

Un silenci i una tristesa enormes envolten el lloc. La vegetació recupera a poc a poc el món, però aquí ho fa amb prudència. El temps té tot el temps del món, no té pressa. Hi ha fotocòpies de carnets d'identitat i targetes de telèfon. Vodafone. Sembla que haguessin marxat ahir, depressa, encalçats per un dimoni local, per un explosió nuclear. Només era la misèria, penso. Una explosió de misèria radioactiva.

Poc més avall del camí encara hi ha els pins estesos per la ventada de fa dos novembres.