J.L. Borges i un plat d'olives

Ho explica l'Antonio Gala a les seves memòries: durant una vetllada amb l'escriptor argentí, l'andalús es va alçar de la taula i li va endinyar: "Els seus llibres els continuaré llegint, però a vostè no el suporto ni un segon més". Segons diu, en Borges es comportava amb una arrogància insofrible. Abans de marxar, L'Antonio va canviar la posició que ocupaven el cendrer i un plat d'olives, que en Borges menjava de dues en dues.

Las dos primeras colillas que se llevó a la boca nos vengaron [als altres escriptors de la reunió].

L'anècdota, que em sembla boníssima, em serveix per arrencar. M'agrada, entre d'altres coses, per l'exquisida incorrecció que conté. Fins i tot és probable que algú dels qui la llegeixi la trobi excessiva, impròpia, de mal gust. I certament: el gust de les burilles esclafades al cendrer deu ser nefast.

Fa poc he llegit què opina Laurent Cantet de Michel Houellebecq. Sense manies: el troba repugnant i ho deixa escrit. A continuació, a França no va haver-hi ni terratrèmols ni aparicions de la Verge de Lourdes. Des de fa anys, el poeta madrileny conegut per Neorrabioso escriu al seu blog uns articles titulats "Troya Literaria", en què recull fragments d'escriptors que critiquen, insulten o parlen malament d'altres. Ja sigui de l'obra o de la persona. És una de les meves lectures preferides en l'univers dels blogs. És un treball fantàstic que demana el pas al paper.

Sempre he lamentat l'excés de correcció, perquè he nascut en un país posseït per aquest mal. La cara patològica del seny català és l'autocensura: aquí ningú no gosa. En el petit món de la literatura en català arrosseguem la síndrome del país petit i la cultura maltractada que tanca files i es defensa, i això ens du a viure a la versió literària de l'oasi català. L'oasi català fou aquell fenomen que li va permetre a la família Pujol passar 30 anys expoliant el país amb impunitat. Si els catalans ens barallem entre nosaltres... què ens passarà? Això creuen molts dels qui escriuen, dels qui llegeixen i dels qui caldria que fessin de crítics: la crítica i l'assaig són imprescindibles, un signe de normalitat en una cultura. És més: la crítica i l'assaig indiquen que ens trobem davant d'una cultura. La seva absència indica que ens trobem en una festeta tribal, patxanga, favoritisme.

Un dels primers eslògans del processisme actual (després del simplista i mentideret "Espanya ens roba") fou: "Ningú no pot vèncer un poble unit, alegre i combatiu". Extret d'un vers del poeta Estellés, pres per algun deixeble de la Montserrat (o és Carme?) Forcadell sense permís del difunt. No valoro els altres adjectius, perquè "unit" ja em preocupa prou. Pensar en unitats nacionals o ètniques no sembla gens racional al segle XXI, però ja ho veus.

Fa poc vaig participar i assistir en algunes taules rodones i xerrades d'un festival de novel·la en català. Vaig percebre una sorprenent entesa i alegria generals, un bon rotllo que xocava i enxiroiava i feia pensar en una mena d'Arcàdia palpable. Llàstima que, en privat i en veu baixa (i mirant a banda i banda) més d'un em feu comentaris de l'estil de: "Però... aquesta novel·la és una merda, no?". En un altre instant, algú em diu: jo em pensava que anava a una tertúlia o a una taula rodona, però vaig veure que ningú no escoltava ningú, que tothom volia parlar del seu llibre i de res més.

Tal vegada les dues opinions expressen el mateix. Evitem els debats, ens somriem mútuament. Si ens ho pregunten, ens elogiem. És la vida exitosa segons Mark Zuckerberg: clica m'agrada i estalvia't el comentari. Suma els m'agrada i sigues feliç -si en tens més que jo. Però no busquis el botó de "no m'agrada", perquè no hi és. Ja diu en Baumann que això de les xarxes és un parany infernal. I això que en Baumann no coneix la literatura catalana contemporània.

Acuso en la mateixa mesura que m'acuso, que consti: si no ho recordo malament, l'únic escriptor viu que he menyspreat en públic és en Paulo Coelho. Tot un prodigi per part meva, una demostració de covardia i feblesa. Coelho és un tipus que cau gros consensuadament i no és català, de manera que la meva crítica és altament tramposa. Crec que una vegada vaig dir -per escrit- que en Jaume Cabré no és per tirar tants coets com se sol fer. Ah! I també vaig dir per escrit que les novel·les de l'Alfred Bosch són molt mediocres. A la botiga de llibres de segona mà del meu barri, les novel·les de l'Alfred ocupen més de mig metre des de fa mesos. I parlo d'una vila del Vallès.

Em penso que també he deixat escrita alguna atzagaiada sobre en Baltasar Porcel, però això certifica altre cop la meva mediocritat i la meva vilesa: criticar escriptors morts o brasilers és tan fàcil que fa pena.

Abans d'enllestir vull explicar que una persona, a la que aprecio i respecto molt perquè no tan sols és intel·ligent si no sàvia i molt discreta, i molt culta, em diu -també en privat- que l'estat de la literatura catalana és molt trist. Lamenta l'escassa ambició artística, practicada com una renúncia feliç. No veu progressos, no veu riscos. Imagina un desert extens que promet durar segles.

A mi em costa d'imaginar una vocació literària que només pretengui agradar, que no qüestioni ni generi controvèrsia, que no vulgui molestar. Un escriptor que escriu perquè el convidin a les festes literàries oficials. I també em costa d'imaginar una vocació de crític que troba bé tot allò que es publica en dolç llemosí. És com viure enmig del fum. Qui diu fum, diu boira.

Proclamem que som (o volem ser) un país normal fins a deixar-nos la gola eixuta. Però mai no li hem canviat el platet d'olives pel cendrer a en Jota Ela Borges. I mira quants Jota Ela Borges tenim i que s'ho mereixen. O pitjors: en Borges podia excusar-se en què era un geni, però aquí sofrim una colla d'insofribles que són uns patates autèntics i radicals.