Vaig vendre'm el cos per una hamburguesa

La frase del títol podria pertànyer a una novel·la d'en Carlos Zanon (mai prou reivindicat), o a un relat d'en Thomas Ligotti. Però és una de les frases que apareix al video de la campanya Women, not objects. Una campanya que vol sensibilitzar sobre l'ús de la dona com a objecte sexual a la xarxa.

Ja sabem que la xarxa ("La xarxa" podria ser el títol d'una novel·la de 600 pàgines de John Grisham) no és un progrés ni una millora, si no una parada més de la fira global del desastre. Però tot i el coneixement, la veritat és que sorprèn com perdura tant el clixé, el tòpic, l'ús barroer d'una feminitat tractada com a producte de consum. Els qui treballem en l'educació ens hauríem de flagel·lar tres hores diàries mentre ens preguntem què carai fem tan malament.

També em xoca l'estil de determinades crítiques a la qüestió. Cal vigilar amb no ser massa simplistes. Caldria demanar-se que hi ha d'atàvic i alhora d'etern, de consubstancial a l'espècie. A les coves de Lascaux hi ha escenes de cacera en què el caçador (mascle) mostra una erecció fabulosa mentre caça bisonts. En aquella cova també hi ha racons en què algú va dibuixar titoles, exactament idèntiques a les que avui algú pinta, amb esprai, pels racons de la ciutat. A la paret de la Cova dels Moros, al Cogul, hi ha representada alguna mena d'orgia -segons els entesos-. Cal veure com estan representades les dones, com ho estan els homes.

Un dia d'aquests, les dones de la CUP han fet un acte per protestar i fer visibles la mena d'insults sexistes, masclistes i patriarcals que han rebut durant els mesos de l'impasse català (anomeno així el periode de tres mesos que va des de les eleccions del 27S fins al moment en què l'Anna Gabriel va votar per en Carles Puigdemont). Extremadament vergonyós: el lèxic, el to i la intenció dels insults expliquen que Catalunya no és de cap manera "un poble unit, alegre i combatiu". Com a col·lectiu som una colla d'energúmens desunits, tristos i covards. Combatius potser sí: en el sentit de hooligans.

Però també cal explicar una paradoxa curiosa: els insults contra les dones de la CUP procedien, sobretot, del sector dur de Convergència. I les dones i els homes de la CUP van decidir, finalment, votar perquè el president autonòmic fos un home del sector dur de Convergència. Tot per la pàtria. I "pàtria" de ve de "pater", deuen pensar les dones de la CUP, però mira, vès, què hi farem. "Cosas veredes", que deia un escriptor d'Alcalá de Henares (o d'Alcalà de Fenars, que diria en Jordi Bilbeny). Si avui Freud, Lacan o Foucault fossin vius, tal vegada tindrien coses interessants per dir respecte dels insults proferits en nom de la pàtria catalana.

Fa pocs dies, en una aula del cicle mitjà de primària (nenes i nens de 9 anys), un alumne ens va explicar que als jocs olímpics de la Grècia antiga les dones no podien assistir-hi com a públic. Ni participar-hi, és clar. Els nens de la classe van aplaudir amb entusiasme. Les nenes van romandre en silenci, més o menys resignades. Com ensinistrades en l'aquiescència. El mestre va fer un petit discurs i va pensar que cal fer-hi alguna cosa més. Però... quina? Estem parlant d'infants nascuts el 2006, fills de progenitors nascuts en democràcia, educats en els valors constitucionals i etzètera. La majoria de les mares i els pares d'aquesta escola militen al que podríem anomenar els valors progressistes.

Les companyes i els companys que treballen a l'educació secundària poden explicar anècdotes més gruixudes i molt menys simpàtiques. Un conegut em diu que vivim en una societat profundament homosexual (vull dir homosexual masculina) que exalta el mascle i denigra la dona. I em diu que això explica perquè als homes els agrada tant mirar un espectacle en què 22 tipus en calçotets llueixen cuixes tot perseguint una pilota a la qual donen virils puntades de peu. En aquest context, la dona és un accident o una molèstia, o bé l'instrument que li permet al mascle engendrar nous mascles. És una hipòtesi que sembla un estirabot però potser no ho és. Jo què sé, pobre de mi: jo no sóc Freud. Ni Sigmund ni Anna.

Hem avançat poc o gens, i això ens hauria de preocupar més que no pas la mecànica quàntica.