20 de nov. 2015

Una cultura dèbil?


No se celebra cap esdeveniment cultural català on no se senti dir (normalment a la conclusió) que la cultura catalana és una cultura de primera divisió, i que no ha d'envejar res a la resta de les cultures del món occidental. És una mena de leimotiv o un mantra, o com la darrera al·locució del capellà als fidels: germans, aneu-vos-en en la pau del Senyor. Una frase que tranquil·litza, que infla l'ànima. Els assistents a l'acte surten amb un somriure als llavis.

En companyia de l'argument de la primera divisió cultural també se sol anomenar el complex d'inferioritat, del qual només se'ns diu que ens n'hem de desempallegar amb urgència: vade retro. Aquesta invocació del complex té un cert aire de neollenguatge orwellià, però mai no he sentit ningú que ho qüestioni. El qui invoca el complex demostra tenir, això sí, una bona intel·ligència tàctica: l'esment del complex vacuna contra la discrepància: si algun dels oients no s'hagués cregut això de la primera divisió, se sentiria culpable de patir de complex d'inferioritat, i la culpa anul·laria el debat. Ningú no té ganes de dir: "em dic Lluís i sóc un acomplexat".

Ara podria fer un excurs per esplaiar-me, i renegar una estona a propòsit dels símils futbolístics que solem emprar. Ho dic per això de la "cultura de primera divisió", que no m'ho invento jo, si no que ho transcric després d'haver-ho escoltat una colla de vegades. D'ençà de l'aparició al cel de Sant Pep de Catar, els símils futbolistics han invadit el discurs de la política i el de la cultura. No tan sols catalana: el president Zapatero, que és culé, va dir que "la economía española juega en la Champions". Poc després va venir la patacada: fallida dels bancs, rescat amb diners públics, atur monumental, misèria general. Ho especifico per exemplificar el risc de la valoració optimista expressada en termes esportius.

Per assegurar que la producció cultural catalana té el mateix nivell que la francesa (la francesa com a exemple) caldria haver acordat uns barems més o menys objectius i discutibles. Caldria disposar d'índexs qualitatius i quantitatius compartits. I això no és una tasca senzilla. Però mentre no ho tinguem, l'afirmació inicial té el mateix valor que "España va bien" o que "Jesucrist és el fill de Déu": són aquella mena d'oracions que expressen creences, però que no són proposicions demostrables. En Karl Popper rebutjaria no tans sols la validesa de la frase, si no també el seu interès real.

Jo em permeto discrepar que la cultura catalana sigui igual en qualitat a la francesa. Ho dic després de llegir novel·la d'aquí i novel·la d'allà. Després de veure cinema d'aquí i cinema d'allà. A mi em sembla que no, que vivim en un moment baix i molt dèbil. Identifico uns quants factors que m'indueixen al pessimisme. Alguns sorgeixen de les meves observacions empíriques, però d'altres provenen de la lectura de les escasses veus crítiques que es publiquen en català, referides a la cultura catalana:
  • L'absència de l'assaig. Alguns autors identifiquen la desaparició del gènere de l'assaig com un senyal indiscutible de misèria cultural. És cert que es publiquen treballs de no-ficció, prò una primera anàlisi ens explica que són treballs de divulgació senzilla i popular, generalment molt simples. Molts d'ells, deguts a autors de l'òrbita mediàtica, que inviten a pensar que l'autor no és l'autor real. O que podria ser-ho, però és obvi que s'hi ha esmerçat molt poc. Penso, per exemple, en Xavier Sala Martín, Santiago Niño Becerra o Pilar Rahola.
  • Una producció literària d'ambició molt escassa. Em llenço pedres a la meva teulada perquè, ni que sigui molt modestament, participo d'aquest sector. Però la immensa majoria de les "novetats" publicades són treballs que es deuen a un amateurisme flagrant, que de vegades és elevat a categoria de virtut sense cap indici de vergonya. La producció deguda als amateurs (escriptors de cap de setmana) no és cap mal, però quan esdevé l'única producció es converteix en la referència. I això sí que és dolent. Es troben a faltar exemples de compromís radical amb la literatura (però també en molts d'altres camps). No hi ha ni Balzacs i Stendhals. Pedrolo, Perucho, Marçal i Moncada són morts. 
  • Ho diuen els experts del món acadèmic: la llengua parlada i la llengua escrita estan sofrint un procés d'empobriment visible a primer cop d'ull. L'estàndard del català que se sent a la televisió pública catalana no ha parat de baixar graons en els darrers anys. Els discursos del polítics (amb excepcions molt escasses) freguen la categoria miserable: no es tracta tan sols de l'abandonament de l'oratòria clàssica. Són comunes i abundants les expressions i frases fetes desconstruïdes sense voler, la metàfora ximpleta, l'acudit banal, la sintaxi caòtica (i la comparació amb el món de les pilotes, que ja he explicat).
  • El cinema i el teatre pateixen un retrocés agònic. Podríem pensar que la fallida econòmica n'és la responsable, però un film com "Segon origen" explica que hi ha una crisi molt més terrible: la que afecta la creativitat i l'ambició artística.
  • El públic (o els clients, depèn de com vulguis dir-ho) no deixa de donar l'esquena a les produccions del país. Davant d'aquest fenòmen, que hauria de fer vibrar les ments que pensen i que cobren per fer de gestors culturals en l'àmbit públic, hi ha un silenci esperpèntic. El pressupost del govern català destinat a promoure la cultura està en caiguda lliure (no es pot atribuir a la falta de recursos si no a la falta de voluntat, perquè els recursos destinats a promoure la sanitat privada, per exemple, no han deixat d'augmentar).
  • Les veus crítiques i autocrítiques no apareixen per enlloc. O per cap lloc massa visible. No hi ha debat. Apareix una unanimitat homogènia i de vegades defensiva o agressiva. Els qui en saben i discrepen, opten per callar. Un altre dia m'extendré en el posicionament dels autors i intel·lectuals respecte del procés independentista, on es reprodueix el mateix esquema: el qui discrepa calla, la majoria s'apunta al secessionisme amb una voluntat evidentment tàctica. La versió catalana de la internacional situacionista.

Quan hom pensa que és més baixet que la resta dels individus d'una reunió podria ser que patís de falta d'autoestima, o que sofrís d'una alteració de la percepció espacial. Però també pot ser que no tingui cap dels problemes anteriors. Que sigui, simplement, el més baixet de la reunió. En termes objectius.

Si tens la paranoia que et segueixen els agents secrets o els extraterrestres, l'existència de la paranoia no nega que estiguis efectivament seguit per espies o extraterrestres. Ergo: el complex d'inferioritat no invalida que puguem ser una cultura inferior. O disminuïda tan sols, a causa d'una mala cojuntura astral, econòmica, global, de valors.

Potser "tenim" el millor club de futbol del món, però si aquest lideratge corre en paral·lel a una cultura dèbil, la imatge del país deixa anar tuf de país ridícul. La convivència dels dos elements no diu res de bo sobre la salut de la societat on es dóna. La salut i la qualitat d'una societat no es pot mesurar tan sols pel PIB, per les copes que guanya el Barça: la vitalitat cultural, l'ambició, la intensitat del debat diuen molt més que la xifra de gols a la Champions League.

El dia que els periodistes esportius facin símils culturals per explicar un partit de futbol sí que haurem fet història. "El Barça d'avui semblava una novel·la de Faulkner", "Messi i Neymar han estat brillants, uns autèntics Nietzches". I el dia que en Mas digui "Si fem com Tòlstoi, el món ens mirarà" ja m'hi cago del gust.

Allò més preocupant i més nociu que hi ha en l'autocomplaença és que no ens ajuda a res. Ans al contrari, abaixa encara més el llistó de la qualitat i afavoreix la puerilitat d'un cofoïsme cada cop més extès. En l'àmbit de l'ensenyament, rebaixar l'exigència i l'esforç fins a permetre que s'assoleixin els objectius sense exigència i sense esforç no ha dut cap millora.

Si confonem la merda amb la mel, correm el risc de trobar que la merda té bon gust i que ja ens va bé. Els debats no tan sóls són bons i saludables: són urgents.

6 comentaris:

  1. tens molta raó, aqui hi ha molt cofoïsme tambè, França si és a la champions league de la Cultura i nosaltres diria que estem a la Europa League (antiga uefa league) ja que de símils futbolístics va la cosa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Acabo de veure la mala notícia que el Barça va guanyar el Madrid per molts gols. Això ho pagarem car, amb una nova allau d'eufòria i de comparacions èpiques sobre uns ximplets milionaris que xuten pilotes en calça curta.

      Elimina
  2. Tens raó en moltes coses. D'altres, crec que son matisables. Jo no he sentit mai ningú que compari amb la francesa la nostra literatura actual. El que he sentit és la voluntat de poder semblar-s'hi un dia, que és molt diferent. El problema de l'autoodi existeix, molta gent ni s'acosta a conèixer que escrivim aquí. Només llegeixen en castellà i traduccions de fora. Es veu molt clar quan vas pels pobles, les llibreries, les biblioteques. La manca de crítica especialitzada i d'assaig és certa, però no només a Catalunya. Passa a tot l'Estat.
    El problema és complex.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, la complexitat és enorme, no ens podem conformar amb explicacions petites o parcials. Jo hi poso el meu gra de sorra, per si serveix d'alguna cosa. És la meva mirada i prou.
      Pel què fa a l'autoodi, a mi sempre m'ha semblat una paraula massa grossa. Crec que hi ha poc interès, desconeixement, indiferència per la cultura de producció catalana. De tota manera, quan jo era petit, a casa meva (que era una casa obrera) es parlava de Pedrolo, de l'Espriu... Hi havia una altra valoració de la cutura.
      Trobo que els qui viviu en el món acadèmic hauríeu de reclamar assaig i crítica.

      Pel què fa als escriptors "amateurs" que anomeno, em refereixo a una actitud. Ho dic perquè en d'altres bandes s'ha interpretat com una invectiva contra l'amateurisme, i no és el cas.

      I és obvi que el problema no el tenim els catalans en exclusiva. És d'abast més ampli. El que passa és que, com que m'ha tocat ser català, em preocupo per les coses que passen aquí.

      Elimina
  3. Doncs jo, malauradament, també estic d'acord en gairebé tots els punts. Crec, però, que el tema econòmic i la distribució dels recursos de la administració sí influeixen en la qualitat i en la dedicació a la cultura. Per exemple, si hi ha tants "amateurs" és perque els creadors han de guanyar-se la vida per altres vies. Ja no estem en temps de Dostoievski, en que els artistes malvivien, però ho feien dedicant-se exclusivament al seu art. I les promocions culturals han d'anar de la mà de bones propostes i obres de qualitat. Els receptors també han de tenir un nivell cultural alt, assolit majoritariament a les aules, cosa que no es fa en un dit i fet... tot molt complicat...però molta gent està posant el seu granet de sorra perque no ens ensorrem. Paradoxa?

    ResponElimina
    Respostes
    1. És cert; cal afegir el factor de l'educació, que tamoc no es troba en gaire bon estat. A la cultura se li dóna un valor escàs, i se sobrevalora l'espectacle, l'entreteniment, etc. Possiblement la cultura ha deixat de ser el vehicle per la millora personal i social de les classes baixes que havia estat, anys enrere, i aviat ens trobarem com tres segles enrere: una èlit culta i una gran massa inculta, abocada a l'espectacle que se'ls dóna a través de les pantalles (cada cop més petites).

      Elimina