Cinc dones cantant, 2004 (oli sobre tela, 2271x1250 cm)
No he trobat les paraules que em permetrien ressenyar l'obra del pintor noruec Odd Nerdrum. De fet, haver escrit "el pintor noruec" em sembla banal, periodístic i fàcil.El paisatge després de la darrera batalla. Això penso pels carrers de Barcelona, d'aquesta Barcelona gòtica on vaig néixer i que gairebé no reconec. Els turistes argumenten la desolació. Refugiats que caminen sense rumb i sense esperança, amb una incertesa pàl·lida als ulls, fugitius d'un mal que no saben definir però que els encalça, sempre a dues o tres passes per darrera, diabòlic com una maledicció eficaç.
Per això escric allò que pensava després, en sortir del Museu i mentre caminava pels carrers del centre de la ciutat. Ho he anotat en una llibreta quan he fet una pausa, i mentre intentava reconstruir (en va) el trajecte caminat.
La ciutat té l'aspecte de ser una entelèquia dèbil i a punt del desastre. El desastre no és el col·lapse econòmic amb què amenacen els periodistes d'esquerres si no una altra mena de desastre. S'intueix l'arribada imminent d'un mal destructiu que té a veure amb la vida dels homes. Malaltia, ceguesa. I potser amb el mal estat dels edificis del centre. Una mena de fatiga que malmet l'arquitectura alhora que la salut, un cansament dels homes i les seves obres. Un cansament que es cansa de ser.
Tot és ple d'indicis. La xafogor, els embussos del trànsit, la troballa d'unes restes arqueològiques als fonaments d'un edifici en construcció, la inauguració de la botiga de Zara al local d'un antic comerç històric, l'ambulància que ha envestit un autobús a la confluència de Nàpols i Gran Via. Els captaires amb rètols de cartró, les corredisses dels policies rere els venedors ambulants, el menú hindú i vegà a 8,95 euros al restaurant Maharaja de la Rambla del Raval.
I la substitució silenciosa i quasi secreta d'unes espècies d'insectes per unes altres, arribades des de lluny, com els primers soldats d'un exèrcit que s'ha escolat intramurs discretament, inadvertidament.
Això dels insectes... ara hi ha unes libèl·lules que mai no havia vist, i que se sumen a les diminutes formigues noves i vermelles, a la vespa asiàtica i al mosquit tigre. En un dels grans olis d'Odd Nerdrum hi ha unes libèl·lules que volen entre els cossos de les Mènades.
Les escenes de Nerdrum il·lustren una fi del món estàtica i sostinguda. Una fi del món que és aquí des de fa desenes d'anys. Potser fa segles que es va esdevenir. En temps de Rembrandt. Vivim en un món finalitzat però suspès, aturat al punt estricte del final.
Una visio apocaliptica però encertada la teva, però les aigues no desbordaran el riu, abans hi ha la solució natural. Els quadres són horrorosament bons.
ResponEliminaSault i caos
Et recomano molt la visita a l'exposició, Francesc. Em penso que t'agradarà molt i veuràs que la gran pintura encara existeix. és com si Rembrandt encara fos entre nosaltres. Res a veure amb el Ràfols-Casamada.
EliminaPotser no és tan banal esmentar "el pintor noruec", Lluís. Fem una reflexió: què ens pot dir avui la pintura i què ens pot dir un noruec. La universalitat guanya potència en el moment que desfem els tòpics de la pintura i la nacionalitat. Encara hi ha vida en l'art i n'hi ha més enllà del salmó fumat.
ResponEliminaSegurament tens raó, Enric, i cal fer-se aquesta mena de preguntes. Saber que hi ha vida en l'art és molt bo. El discurs (pictòric) contra la modernitat que fa Nerdrum és una de les millors qüestions que he sentit.
Elimina...RES D'NOU,LA VIDA CONTINUA.
ResponEliminaL'EXPOSICIO GENIAL,MOLT RECOMENABLE,PERO CAL ANARI AMB L'ANIMA BEN ALIMENTDA D'ESPERANÇA.
Vols dir? A mi em sembla que el discurs de l'esperança és una trampa que hem acceptat perquè som poc crítics. Jo diria que caldria començar a pensar sobre la desesperança, perquè és molt més alliberadora.
Eliminavaig pensar en Rembrandt en veurel's.
ResponEliminaSí, jo també hi veig molt de Rembrandt i coses de Caravaggio. Nerdrum renega de la pintura moderna i comtemporània.
Eliminavaig pensar en Rembrandt en veurel's.
ResponElimina