"Besòs Mar" no és novel·la negra

Un inspector de la policia nacional, de nom Arsenio Crespo, troba el cadàver crucificat a la platja d'un jove anomenat Jesús Crespo. Amb una arrencada així, la novel·la posa un peu en els enigmes de to més aviat esotèric des de bon principi, i de la mateixa manera s'allunya una passa del què podríem considerar "negre" en sentit estricte. Això podria ser un judici prematur, però a mida que avança la lectura s'intueix que el nom de la víctima (Jesús) cal interpretar-lo tal com se suggereix a la ment del lector: el text inclou una mirada sobre la Passió cristiana.

El relat manté alguns vincles amb la investigació policial, i malgrat que contempla quasi tangencialment el procediment detectivesc que sembla voler guiar l'argument, hom descobreix que a l'autor no li interessa gens qui és el culpable ni quins els motius del crim, ni planteja cap intriga que vertebri les pàgines. Allò que explica és un trànsit descendent per atmosferes terminals, en una mescla de records i de somnis que es produeixen a la ment de l'inspector. Un protagonista que, per cert, difícilment despertarà empaties: és tosc, simplista, dèbil, quasi paradigma d'un model de policia residual i franquista que accepta malament l'arribada de la democràcia, que tolera molt malament l'alcohol i que tan sols pensa en jubilar-se i engegar a dida la vida policial.

Els escenaris de la novel·la transcorren pels límits de la ciutat: de la Verneda a Sant Adrià, amb el riu Besòs quasi constant i obsessiu, una frontera ambigua entre dos mons que mai no se sap a què responen: tots dos podrien ser un estrany inframón. "Besòs Mar" és, també, una narració desesperançada sobre el desarrelament: els dies de passes perdudes d'un personatge perdut que fuig quan pensa que persegueix, que trepitja asfalt mentre recorda boscos i deveses llunyanes. (Hipòtesi agosarada: el bosc que apareix a la novel·la és terrorífic, escenari de crims, de presències inquietats. El cognom de l'autor és "Bosch": vol dir alguna cosa amb aquesta mirada sobre el bosc?).

Si sembla que Arsenio Crespo enyori la natura original i perduda (un remot paradís extremeny idealitzat), i que la vulgui recuperar durant una deambulació erràtica, en realitat es mou molt poc, no avança: està atrapat en una teranyina impossible que no promet cap final feliç. El text és pessimista i fosc, es desprèn de la trama policial per abocar-se a una metafísica del no-res escassament realista. El suburbi de Barcelona esdevé un territori mental d'imatges llòbregues, de vellesa i de malaltia. El riu Besòs és, finalment, un fluxe d'aigua fosca que desemboca en una platja lletja. Pot ser que l'autor segueixi aquella premissa del poeta francès: la poesia viu allà on no pot viure l'alegria.

La prosa és lenta i té preferència per la descripció, que obté molta més atenció que no pas l'acció: al llarg de més de dues centes pàgines hi ha un sol cop de puny i quatre insults. Les descripcions es perden en les comparacions i els detalls petits, quasi ínfims. Aquest "estil" submergeix la narració en un clima d'irrealitat obscura, i malgrat les alusions a l'entorn social (no li falten les referències a la lluita de classes, als polítics Pujol, González, Maragall) es mira la realitat des d'alguna altra banda. Tal vegada no és inapropiada la cita de Virginia Woolf: " I el tigre va saltar, mentre l'oreneta es mullava les ales en foscos estanys, a l'altra banda del món".

Definitivament, això no és novel·la negra.

Anònim