L'Alfred i l'Alberto, dos homes de bandera

24 de setembre de 2015. Plaça de Sant Jaume (en temps de la Revolució Liberal fou la Plaça de la Constitució. El rètol que recordava el nom antic fou retirat el 2013 per ordre de l'alcalde Trias, de Convergència).

La plaça era plena de gent que anaven a veure els castellers i a festejar la festa major de la ciutat. Ningú no sabia que, dalt del balcó de les autoritats locals, hi havia dos individus que havien decidit ser els enxanetes pel seu compte, del seu propi castell. L'Alfred i l'Alberto. O l'Alberto i l'Alfred.

El dia abans, l'Alfred i l'Alberto se n'havien anat de compres. L'un, al Gran Basar Ós Panda Feliç, i l'altre al Basar La Gran Muralla. Cadascun d'ells hi va comprar una bandera, se la va fer embolicar i va pagar a la caixera, a la qual li van dedicar una indissimulada ganyota de menyspreu. La ganyota fou idèntica en tots dos casos. Tots dos eren conscients de la importància de l'acte, de la rellevància simbòlica (emanada de la importància i la rellevància de sí mateixos) i de la insignificància de la botiguera, estrangera, ignorant que participava humilment en una acció que apareixeria a totes les cadenes de televisió.

L'Alfred va pagar amb targeta (tal com havia fet poc abans al quiosc, on s'havia proveït de l'Ara, El Punt Avui, La Vanguàrdia, el Sàpiens d'agost i el Financial) i l'Alberto amb el suelto que duia a a butxaca (el canvi que li havien donat a la botiga de joguines on havia recollit els tres darrers lliuraments de la col·lecció de fascicles i miniatures per pintar de "Uniformes del ejército español en Filipinas").

Tots dos es van guardar el tiquet a la cartera de cuir. Van caminar cap a casa tot meditant si lliurar el tiquet al partit perquè els fos reemborsat o bé optar per la grandiositat de l'altruïsme. Tots dos van trobar el mateix argument: els sacrificis que fan per la pàtria són enormes, de manera que aquests dos euros els hauria d'assumir la pàtria. Tot just després de decidir-ho, a tots dos els va acudir a la ment la vella frase: "que la prudència no ens faci traïdors". I tots dos van riure per sota el nas. "Ni traïdors ni burros", van pensar gairebé al mateix instant i en llocs diferents de la mateixa ciutat.

L'un va trobar el raonament mentre prenia un cafè i una aigua amb gas en una terrasseta, on el va atendre una cambrera peruana (quina poca esma que hi posa aquesta gent, va pensar, de bon matí ja semblen cansats). L'altre, mentre veia un home demanant caritat assegut entre un gos i un rètol de cartró ple de faltes d'ortografia. Dos euros són dos euros, va pensar: no es poden anar llençant els euros.

L'endemà al matí, enfilats al balcó de les autoritats municipals, cadascun d'ells va penjar la seva bandera a la barana. L'Alberto va lamentar no haver fet una mica més de gasto, perquè la seva era notablement més petita. L'Alfred va somriure amb suficiència, i va dedicar uns gestos a l'afició, amb un rictus de digne i de prepotent alhora. Com si acabés de guanyar un premi de novel·la catalana d'aquells que guanyava anys enrere. L'Alberto va interpretar un cop més el seu paper de resistent numantí, d'heroi tràgic i patètic.

Malgrat que ja tenen una edat i que el temps no ha tingut clemència amb els seus rostres (com si no duguessin una dieta equilibrada o sofrissin de restrenyiment crònic), tots dos conserven una espurna del nen que foren. Aquell nen habituat a què tot surti bé, de bona escola, delegat de classe, de casa endreçada i disciplinada. L'un és més culte que l'altre, l'un sembla abstemi i l'altre no, però tots dos presenten aquella imatge del qui mai no s'ha llevat a les sis (del matí) per anar a la feina. Sense ser brillants ni destacables, a tots dos la vida els ha tractat molt bé. Se'ls endevina aquesta mancança, una certa puerilitat sostinguda, una adolescència eternitzada.

L'un fa trenta anys que és regidor de Barcelona, en una proesa d'estabilitat laboral inversemblant o d'inútil. L'altre, fa poc, es va trobar en un dilema complex: havia d'escollir entre els dos salaris públics que percebia i va optar pels 90.000 euros anuals dels regidors, perquè com a diputat a les Corts el sou encara és més minso.

Aquestes dues criatures (idèntic trajo fosc de gala, tots dos sense corbata tal com mana el nou cànon) són els senyors de les banderes, com les dues cares bessones i simètriques d'una moneda (no sabem si d'euro o de pesseta). Els qui aprofiten el càrrec per pujar al balcó i penjar-hi el seu drap. Les ideologies, els models de societat i les polítiques de gestió de la cosa pública ho deixen per als altres.

A tots dos se'ls nota que mai no s'han jugat el físic enfilant-se a una façana per penjar-hi una pancarta o fer-hi un grafitti: tots dos es mostren maldestres, barroers i juganers com nens de vuit anys que escriuen "tonto el que lo lea" a la pissarra de l'aula quan la mestra bada. Tots dos han necessitat ajuda per posar el bocí de tela que encén els cors del poble, perquè sols no se'n sortien.

Tots dos han jugat al joc de les banderes. Tots dos necessiten ser el centre d'atenció. Tots dos ho fan per la pàtria, cadascun per la seva idea de pàtria. Hom pensaria que un patriota és aquell que es preocupa per la qualitat de vida i per la qualitat de la democràcia dels ciutadans, però l'Alberto i l'Alfred són una altra mena de patriotes: els qui creuen que els ciutadans -potser més aviat súbdits- viuran més feliços depèn de quina bandera onegi sobre els seus caps (aquells capets diminuts allà baix, allà al fons): l'un vol dues franges vermelles i una de groga. L'altre prefereix que les vermelles siguin quatre i les grogues, cinc.

Per evitar la similitud excessiva i emprenyadora que tenen les dues banderetes, un d'ells hi afegeix un fragment de la bandera de la Cuba revolucionària, malgrat que avorreix el comunisme cubà tant com l'altre, el seu germà bessó.