Tres anys amb alumnes gitanos

Aquest curs, que s'acaba el proper dia 19 de juny, serà el darrer dels tres cursos en què hauré treballat en una escola on el 80 per cent dels alumnes són d'ètnia gitana (i la resta, magrebins).

És massa d'hora per treure conclusions. És prematur pensar què vol dir aquesta experiència, què he après, quines emocions se m'han desvetllat. Sóc incapaç de preveure quins records perduraran en el temps, en la meva memòria. Quan em veig la quantitat de cabells blancs guanyats en aquests tres anys no sabria dir quins expliquen el desgast emocional de la feina a l'escola i quins expliquen que, simplement, sóc tres anys més vell. Hauria obtingut tants cabells blancs en una oficina i en el mateix periode? En canvi, sí que sóc capaç de dir que durant aquests tres cursos m'he sentit intensament viu. De vegades alegrement viu, de vegades dolorosament, fatigadament.

De vegades intensament cabrejat i d'altres, intensament trist. De vegades qüestionat, de vegades feliç. La intensitat és el denominador comú de les emocions viscudes. En tot cas, cada cop que ha sonat el despertador durant aquests tres cursos he sabut perfectament perquè sonava i perquè em llevava. I això és un privilegi, ho sé.

Arribarà el dia de les conclusions, però per facilitar-les i per respondre als impulsos que sento, trobo que és oportú començar a prendre apunts. Apunto notes breus i disperses, que no pas per casualitat són preguntes.

• viure entre gitanos ajuda a qüestionar-se un mateix sobre allò que pensa (o que pensava) sobre el contacte entre cultures, sobre alguns mites com ara el de la pluralitat cultural, la convivència i la integració, un concepte que se m'ha enfosquit.
• som tots iguals? En què som iguals i en què som diferents? Situem el punt de contacte en la igualtat o en la diferència? Respectem la diferència i l'entenem com un valor que cal presservar i defensar? Si és així, per què no hi ha mestres gitanos a les escoles catalanes? I per què hi ha mestres gitanos a les escoles andaluses?
• Catalunya és realment un país acollidor i integrador? O bé cal admetre que els qui s'hi integren ho fan malgrat els obstacles que els posem els catalans i la nostra administració publica?
• quina relació hi ha entre les característiques ètniques i les característiques d'una minoria marginal que viu en un estat de precarietat que s'endinsa en la misèria?
• hi ha minories marginals voluntàries i minories marginals involuntàries?
• com és que l'Estat (i la Generalitat i l'Ajuntament) mantenen escoles "gueto"? A quina voluntat respòn crear un centre escolar per a gitanos? És cert que hi ha una política deliberada d'arraconar-los i agrupar-los a tots en un sol centre "perquè no molestin"? Com encaixaria aquesta política dins dels valors democràtics i dins dels objectius de l'educació primària? Aprenem a conviure, compartir i tolerar quan agrupem una ètnia en un sol lloc?
• a què es deu la invisibilitat deliberada d'una comunitat cultural i d'un segment socio-econòmic que forma part del país real?
• per què els gitanos es visibilitzen als mitjans audiovisuals d'una forma tan deformada, grotesca i esperpèntica, i sempre des de la mirada dels no-gitanos?
• és lícit pensar que el programa i el curriculum escolar de Catalunya es pot aplicar a una cultura àgrafa? És lògic pretendre que els infants gitanos duguin una escolarització estàndard? És ètic escolaritzar-los i alhora impedir-los la integració en la vida col·lectiva i pública? Algú ha demanat als gitanos si volen integrar-se i participar de la vida pública del país?
• els mestres i els educadors que treballem amb aquest col·lectiu estem ben preparats per fer-ho, entenem amb quina població treballem? Els valors que volem transmetre tenen algun significat en el seu món simbòlic, en el seu llenguatge i en la seva estructura social i de parentiu?
• Té sentit la feina que he fet durant aquests tres cursos?

Totes les preguntes, exceptuant-ne la darrera, són qüestions més aviat complexes, sociològiques i que cal pensar per poder respondre. La darrera, en canvi, no la puc respondre des de la racionalitat i potser és la més important. I també la més complexa, la més difícil.

Intueixo que, en els propers mesos i els propers anys tan sols recordaré noms i rostres i em demanaré què deuen fer les nenes i els nens amb qui he conviscut durant tantes hores i en tantes situacions, algunes de les quals es fan difícils d'explicar a qui no conegui aquell barri, aquelles persones.

Allò que hem viscut s'entén i s'omple de significats després, sempre després. És més tard que entenem alguna cosa, de vegades vague i escassa. I molt sovint allò que descobrim no és què vaig fer ni qui eren els altres, si no qui era jo allà, qui era jo amb aquells altres. Per arribar a aquesta comprensió vague i escassa cal fer-se moltes preguntes, deixar passar el temps i fins i tot escoltar què ens diem en somnis.