Seebook

A través d'un vell amic (dels pocs que puc anomenar així) m'ha arribat la possibilitat de participar en el projecte de Seebook. La proposta és publicar en format virtual i he dit que sí, perquè altrament no sé pas com podria publicar i divulgar els meus contes breus.

Publicar no és gens senzill des de fa uns anys, però publicar contes estranys encara ho és més. A Catalunya les editorials contemplen la novel·la, però el conte sembla un gènere proscrit. Em diuen que a Madrid és una mica més factible i ho crec, perquè en les coses de la cultura Madrid encara manté un cert aire de la dignitat que Barcelona va perdre. Prò no em vull ficar en qüestions que acaben per emmerdar-se en territoris territorials i molt enfangats.

El projecte que em planteja Seebook és divulgar textos en format virtual, i en això duc uns quants dies treballant. He seleccionat contes breus, alguns dels quals han aparegut al bloc en una versió primigènia. El que li he afegit és, al final de cada relat, un segon relat on explico la gènesi de text.

Poe va escriure un dels seus millors textos quan va explicar com havia escrit The Raven. Jo no vull emular Poe. Però sí que incorporo una explicació de cada text al capdavall dels contes.

Aquest n'és un exemple:

ENS VAM ESTIMAR TANT

Vaig baixar del tren al capvespre, quan el sol es tenyia de rosa trist i el paisatge es diluïa en un bassal d'aigua malva. Jo era l'únic passatger que havia comprat el bitllet fins a Vinyamala el dia dotze de juny del dos mil catorze a les vuit i cinquanta. Mai havia estat en aquest poble, i no obstant això l'estació se'm feia familiar. La sala d'espera pintada de verd oliva amb columnes d'acer, els bancs de fusta gris, el rellotge octogonal damunt de les taquilles tancades, la forma que dibuixaven les taques d'humitat al sostre, la vista de l'avinguda de til·lers que s'obria rere la vidriera. Tot m'era conegut, per més estrany que fos.

Vaig tornar a mirar-me el paper doblegat en quatre plecs que duia a la butxaca dels pantalons on hi havia l'adreça de la fàbrica on potser, si tot anava bé i hi havia sort, em farien un contracte i tindria feina per una temporada. Vaig començar a caminar per l'avinguda buscant les plaques amb el nom de les travessies, però vaig ser incapaç de trobar-ne cap. L'únic rètol que hi havia estava cobert pel fullam tupit d'un enorme llorer. De sobte, corrent empesa per una pressa que resultava estravagant en aquells carrers buits de gent, va aparèixer la dona pèl-roja. Va tombar la cantonada, llençada carrer avall. Però malgrat la penombra incipient i la velocitat, em vaig adonar que era la Marga. Marga! El meu primer amor... Fa tants anys que l'havia perdut de vista... Recordava que havia marxat de la ciutat, però no sabia que visqués a Vinyamala.

I fou gairebé increïble, emocionant, perquè ella també em va reconèixer de seguida. Ens vam abraçar en silenci. Així vam escoltar ensems els batecs dels cors, la respiració atrafegada i la remor dels carrers buits.

-La fàbrica? És als afores -em va mormolar a l'orella molt fluixet, i amb l'aire entretallat com quan fèiem l'amor als disset anys.- T'hi podria dur més tard, t'hi acompanyaré. Penso que potser... sí, ja ho sé: espera'm a casa, ara tinc coses importants per fer, però després vindré a buscar-te i t'hi acompanyo...

Em va dur fins a la porta d'un casalot enorme, en barri que semblava cèntric. Era un edifici solemne i sobri, de color indefinit i humitats verdoses. Hi havia finestres amb els vidres esbocinats. Ens vam acomiadar davant la porta de fusta gegantina i decrèpita. Ella es va fondre en la llum tèrbola: es feia fosc molt de pressa, vaig pensar. Massa depressa per al mes de juny. Vaig pujar per una escalinata palauesca i vaig travessar vestíbuls de sostre llunyà, quasi infinit. Vaig passar pel què semblava la cuina d'un hotel, però ningú no hi cuinava. Després, per fi, vaig trobar un corredor llarg, ondulat i estret com un intestí. Al fons s'hi iuntuïa una llum molt dèbil que insinuava la presència d'algú. També m'arribava el so nítid d'unes flautes -i potser un oboè-, una melodia insitent i repetitiva, monòtona.

El corredor moria davant d'un portalot entreobert. Donava pas a un pati abandonat, invadit de verdet i de pixums de gat. Escultures velles -pèssimes imitacions de Praxíteles- estaven esberlades damunt les rajoles i els líquens. Al fons del pati hi havia la porteta: un recambró il·luminat per una bombeta que penjava com un niu d'orugues i el tocadiscos. Al costat de l'aparell cremaven dos pebeters que desprenien un olor acre i d'almesc. Damunt del terra s'apilaven coixins de colors càlids i matalassos d'un groc lleig. Al bell mig de l'estança s'hi recargolava un cos pàl·lid i entressuat.

Vaig seure en un raconet per a contemplar l'escena amb deteniment. Vaig tardar una mica en comprendre que no estava veient un cos, si no que eren dos. Els moviments estranys que feien es podien interpetar com alguna mena d'acte sexual, però en realitat es tractava d'una acció més inquietant. Alguna cosa salvatge. Jo diria que un dels dos pretenia escapolir-se de l'altre i ho feia desesperat, extenuat, amb els ulls plens de pavor i una boca enorme, oberta per mostrar a negror insondable de la gola. Em penso que la víctima volia cridar però que ja no tenia prou aire als pulmons. Em va semblar que en aquell rostre deformat hi endevinava els trets de la Marga. No, això no era possible.

Precisament llavors vaig recordar: mentre la Marga i jo érem nòvios, un dia em va explicar que son pare l'espiava a les nits quan ella es es desvestia per posar-se el pijama. També vaig recordar que quan el seu pare es va morir, poc després, ella no va voler anar a l'enterrament.

Llavors, mentre vam ser nòvios, una tarda de l'hivern del vuitanta-tres vaig anar-la a buscar perquè volíem anar a veure Orfeu negre al cine Cèntric. Ella no era a casa, i fou el seu pare qui em va obrir. Em va fer passar i vam seure a la saleta. L'home estava muntant una immensa maqueta de la Sagrada Família amb escuradents i cola Imedio. L'olor de l'adhesiu se'm va quedar gravat a la memòria. Diuen -i és comprovable- que la pituitària té una memòria prodigiosa. Amb la ingenuïtat gairebé ximple dels adolescents que se senten llestos, li vaig preguntar perquè espiava la seva filla.

I l'home, amb uns moviments que recordo lents però tan precisos com infal·libles, es va alçar i em va clavar més de deu escuradents als ulls. Em va deixar cec per sempre.

Notes sobre Ens vam estimar tant

"Ens vam estimar tant" fou el primer assaig d'escriure un relat a partir dels records d'un somni. Em refereixo a un somni en sentit estricte, és a dir, aquelles seqüències oníriques que creiem recordar quan ens desvetllem. Hi ha autors que ho han proclamat, però no me'ls acabo de creure. Com no em crec gaire la versió del Beatle McCartney en què diu que va somiar la cançó Yesterday. Ni em sembla del tot versemblant que Jean Baptiste Champolion desxifrés la clau per llegir els jeroglífics egipcis mentre somiava.

En algunes èpoques de la vida he intentat recollir les imatges i les escenes dels somnis. La intenció no ha estat mai desxifrar ni interpretar, si no tan sols documentar. Els somnis diuen moltes coses de nosaltres però allò que me'ls fa més interessants és que plantegen una narrativa elemental, un traç gairebé pur. Els nens de tres i quatre anys dibuixen sense tenir en compte cap cànon estètic ni cap versemblança amb la realitat dibuixada, i per això diuen alguna cosa molt important: allò que expressen en el traç és la cosa tal com és en totes ls seves dimensions, i en aquesta representació hi ha l'objecte i el seu significat emocional: hi ha el símbol. Un mà és molt gran si és la del teu pare perquè et pega.

En els adults que hem tingut més d'una parella, els rostres de la parella somiada solen succeir-se o intercanviar-se al llarg del somni i ens duen a un estat de confusió que no cal interpretar en clau psicoanalítica ni esotèrica: estem somiant un concepte que es pot expressar de formes diverses, i això és tot.

Mai no sabrem com funcionen els somnis. Perquè fins ara no hem descobert a quina raó biològica responen. Sembla que, en biologia, tot té una raó de ser. Quan parlem dels somnis tenim dues conclusions possibles: hi ha funcions biològiques que no responen a cap intenció o bé necessitem el pensament alternatiu i divergent que ens ofereix opcions impensades. Un pensament que viu enriquit per les experiències obtingudes des de totes les opcions: fets viscuts i escenes llegides, vistes al cinema, imaginades, intuïdes...

No em sembla que la vida tingui cap altre sentit que aquest.