La Marededéu de les vies

a en Xavier López

Fa molts anys -tants, que em descompto- vam anar junts a veure Excalibur, aquella pel·li entranyable i kitsch que va ser tan important a les nostres vides. A les nostres vides d'aquell temps, quan érem poc més que adolescents que es compren maquinetes d'afaitar més pel desig que per la necessitat. La vida ens avisava lleument que podia ser una qüestió seriosa, a la llarga.

Van passar moltes més coses, i fins i tot vam compartir aquella casa que era com una comuna però sense ser-ho, perquè dels hippys, als noranta, ja no en quedava res. Si bé la nostra amistat sempre va semblar circumstancial, és inevitable reconèixer que vam compartir moltes hores. Vam compartir tantes hores que finalment vam trobar moltes més discrepàncies que coincidències. A mi el Bruce Springsteen mai no m'ha agradat (trobo que crida massa i no entenc perquè es disfressa d'obrer metal·lúrgic quan puja als escenaris), i respecte dels U2 és cert que vam coincidir en què The Joshua Tree era un gran àlbum, malgrat que a mi en Bono em sembla un autèntic gilipolles.

I també recordo allò en què vam trobar-nos. Una estètica del romàntic gòtic i aquell antic llibret d'en Rafael Argullol, "La atracción del abismo". Mai no vaig saber si t'agradava de veritat, perquè el record que tinc de tu és el d'algú a qui la vida li agradava molt, així com les dones i el Martini, que venen a ser celebracions de la vida. Però és clar, sí que de tant en tant deixaves caure la mirada cap a la banda del precipici, ara que ho penso.

Van passar els anys i vam tornar a discrepar, aquest cop per un debat sobrevingut i que tracta de la definició administrativa de Catalunya. Ens vam apassionar tant que ens vam engegar mútuament. Jo no he sabut comprendre mai les pàtries ni els patriotes, i a més a més recordo que a tots dos ens havia agradat molt Gallipoli, aquella pel·li d'en Mel Gibson, un actor que a tu t'entusiasmava molt més que no pas a mi i on es qüestionava l'assumpte de la pàtria.

I que petites que es veuen aquestes qüestions quan ens adonem que tot era petit, perquè tot depenia d'un organisme fràgil, d'una fragilitat que no hem mesurat mai del tot.

Em sap greu recordar-te en la seqüència racional dels fets, la que té en compte l'ordre cronològic, la que comença amb el principi d'una amistat i acaba amb una discussió estúpida. M'estimaria més que la darrera vegada que ens vam veure fos quan vam sortir del cine Aribau, després de veure Excalibur, quan ens vam imaginar que anàvem Eixample avall coberts per aquelles armadures ridícules de tant lluents. Aquell dia tu et senties Lancelot i jo Perceval.

*

No puc argumentar perquè trobo que les fotografies de l'estació de trens de Portbou il·lustren bé aquest text, però sé que tenen relació amb tu i amb els records.