Sis dies d'ira. Nihilisme fet poesia

a Francesc Ferrer i Guàrdia, pedagog

Des de fa poc, el col·lectiu Antipersona està distribuïnt el fanzine Seis días de ira, un monogràfic dedicat a la Setmana Gloriosa que fou coneguda com a Setmana Tràgica. Es tracta d'una narració dels fets en primera persona, en forma de diari: una capítol per a cadascun d'aquells dies de la revolta barcelonina de l'estiu de 1909.

El text està escrit en un registre poètic esfereïdor, amb una qualitat literària que és molt difícil de trobar a la literatura corrent. Suggerent i ple d'imatges, de frases poderoses que saben transitar del concret i del brut fins al sublim i l'eteri. Irònic i terrible, oníric i despietat.

Tot i que Seis días de ira està publicat sota llicència de creative commons i que els seus autors no han signat l'obra, hi llegeixo la paraula de Layla Martínez (Madrid, 1987), que és la veu jove més brillant del paisatge per sota dels Pirineus. (A la qual li vaig dedicar un article, fa un cert temps).

No puc fer la ressenya d'un text que només pot ser llegit. En tradueixo la primera plana, que fa de pròleg. I em penso la possibilitat d'anar traduint el text, perquè el pròleg no permet intuir el voltatge literari de les planes que ens esperen a continuació.

¿PER QUÈ NO LES VAN CREMAR TOTES? 

La perspectiva de morir com gossos en la defensa dels interessos colonials d'uns pocs magnats adinerats no va resultar gaire temptadora al proletariat barceloní. No menys important per desfermar la ràbia fou el brot anticlerical que es va extendre a través de l'intrusisme del clergat a la vida pública i privada. El bisbe de Barcelona, cardenal Casañas, sens dubte influït per l'encíclica Sapientae Christianae de l'intransigent papa Lleó XIII, que destacava l'obligació dels cristians de participar a la política, feia temps que carregava en diverses pastorals contra les "perverses doctrines" com ara l'anarquisme i el socialisme, que "enverinen l'oïda dels homes", així com contra les escoles "laiques i bisexuals". Si a tot això li afegim l'explotació i la misèria, el que sembla estrany es que no cremés molt més que el que va cremar. 

Però no renyem els nostres intrèpids avantpassats, perquè si haguessin sabut que els seus plançons -alguns- s'havien d'emparellar sota una bòveda o a combregar -molts- amb aquesta Espanya postfranquista, haurien practicat un neomalthusianisme radical o se'ls haguessin passat les ganes de cremar. Perquè si alguna cosa no els podem retreure és l'obstinació que van posar fa cent anys en repartir allò que que fins llavors els havien fet empassar: hòsties. I amb aquesta fi es van deixar els estalvis en un valor segur com és el petroli, i van entrar als tuguris de la clericalla decidits a tot. 

Nosaltres també ens hem demanat com se'ls va poder passar per alt convertir la Sagrada Família en un esvoranc o practicar una mica de propaganda per la causa amb els loyolas rosegaltars del carrer de Casp. Però no fou per mandra ni per negligència que la carcúndia jesuïtica va romandre ignorant de què volia dir Bakunin quan va proclamar allò de que la passió per destruir també és una passió creativa. El que va passar és que els corbs ensotanats amagaven fusells sota les vestidures i sabien disparar, i per tres cops anaren els nostres a la missa dels loyolas, però l'assumpte no va prosperar. Va esdevenir-se el mateix en d'altres llocs, però que aquesta petita negligència estètica -veure cremar la Sagrada Família hagués estat l'espectacle més bonic de la Història, tan sols comparable  la caiguda de les Torres Bessones- no amagui el fet que van reduir a cendres vuitanta dels cent cinquanta edificis religiosos que hi havia a Barcelona en aquell moment. I tot això en menys d'una setmana. 

Sobre la Setmana Gloriosa (o Roja, o Tràgica com ho va anomenar La Vanguardia) hi ha una bibliografia extensa, de manera que nosaltres, poc qualificats per aportar una dada nova o discutir les existents, hem decidit explicar el que vam veure durant els dies en què hi vam ser. No és que pensem que això resultarà molt més interessant, però sí que alberguem certa esperança de contribuir a la intoxicació de dades que circulen per la realitat. Hem arribat a la vaga conclusió que, quan aquesta intoxicació de dades implosioni, la realitat deixarà de ser real definitivament.

[El pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia fou afusellat després de la Setmana Gloriosa, acusat d'instigador de la revolta. Fou el seu afusellament el qui va convertir aquella setmana en una setmana veritablement tràgica.]