Aquest és el nom de la via catalana que avui es diu Via Laietana, on hi ha un edifici de La Caixa i un monument al feixista Francesc Cambó. Coses que passen en un país normal.
Més val tard que mai: Virus editorial ha publicat la traducció catalana de El curt estiu de l'anarquia. La vida i a la mort de Buenaventura Durruti.
Aquest text gairebé inclassificable en què Hans Magnus Enzensberger reinventa el narrador amb una fórmula innovadora (potser l'única possible per a narrar la vida del dirigent anarquista) fou escrit el 1972, i va aparèixer en castellà a Anagrama el 1998. Aquestes enormes llacunes de temps expliquen, en part, que encara no hem digerit la figura d'en Durruti, ni s'ha trobat el lloc ni el moment per a fer-ne el reconeixement que caldria.
M'anava a embolicar amb les coses que haurien de passar en un país normal o en un país que vol ser-ho per explicar què ens passa amb l'heroi proletari més rellevant d'Europa (i potser del món), però no ho faré. Em limitaré a dir una obvietat: Durruti hauria de ser conegut per tots, i es mereix novel·les i pel·lícules que serien molt més interessants i necessàries que les d'altres figures. Això sí, si mai se li fa una pel·lícula espero que tingui una mica més de qualitat que aquella espantosa Coronel Macià.
Si ara glosso la figura de Buenaventura Durruti i dic què en penso sé que perdré tres o quatre amics i em guanyaré una legió d'enemics, i per això mateix (avui em sento pacífic) no ho faré. En tot cas, allò més rellevant és la cortina de silenci i l'oblit institucional -que també és l'oblit dels ciutadans- sobre un dels personatges que més influència ha tingut en la història de Catalunya i per tant en el nostre present.
I d'això tracta, precisament, El curt estiu de l'anarquia. És un text exemplar i que alhora té una força extraordinària, perquè el judici ètic de Durruti queda en mans del lector. La fórmula d'Enzensberger permet llegir una novel·la apassionant (perquè la passió és una qüestió central -i fins i tot la Passió) i ensems un text que pregunta, que demana i que enfronta els ulls del lector.
Tant o més rellevant que el Che Guevara (i amb tantes llums i tantes ombres com l'argentí), Buenaventura Durruti encara reposa sota el vel del pudor, la vergonya i l'oblit. Ni tan sols no se sap on és la seva tomba, tal com passa amb el Che o amb Jesucrist.
L'enterrament de B. Durruti es va convertir en la manifestació més nombrosa mai vista a Catalunya, amb una xifra de participants que supera els de la V.
Hola Lluís, hace poco compartí con mis amigos un opúsculo titulado "La Gran Mandanga", éste texto que te adjunto está extraído de él, saludos.-:...... " El catalanismo se llena la boca con su heróica resistencia contra el franquismo......y algo hicieron claro : Hablar catalán, conservar la lengua (ahora que lo pienso, eso también lo hice yo, y sin colgarme medallas), acciones de resistencia cultural......y bastantes de ellos forrarse explotando a los “colonos” que les obligaban a confinarse, que desgracia, en sus humildes pisazos del Pº de Gracia y aledaños mientras iban ocupando, cual ejército invasor, los descampados de la periferia, taimados ellos.
ResponEliminaLa verdadera historia de la resistencia anti-fascista en Cataluña ha sido convenientemente ocultada, cuando no borrada, por los escribas y apologetas del “ Moviment Nacional “. Aquí los que se batieron el cobre mediante sabotajes y lucha armada contra la dictadura fueron anarquistas de la CNT-FAI en su mayoría y también comunistas.
En 1963, cuando los Beatles cantaban “All my loving “ mataron a Ramón Vila Capdevila, “Caracremada” el último guerrillero anarquista.....antes en 1960, había caído en lucha contra la Guardia Civil en Sant Celoni otro guerrillero anarquista: Quico Sabaté.......y antes en Barcelona en un enfrentamiento con la policía mataron a Josep Lluís Facerías. Y a otros que combatían con las armas a un régimen criminal y fascista,........ curiosamente la mayoría de ellos eran catalanes, pero jamás lucharon “per Catalunya”, lucharon “por la justicia social y la emancipación obrera”.
El Independentismo, por alguna página de Facebook que he visto, se ha querido apropiar hasta de la figura de Salvador Puig Antich como patriota catalán, que fue ejecutado por la dictadura en 1974. Salvador jamás luchó “per Catalunya” sino por lo mismo que luchaban los anteriores, no en vano formaba parte del MIL (Movimiento IBÉRICO de Liberación). En una preciosa canción que Joan Isaac dedicó a la novia de Puig Antich http://www.youtube.com/watch?v=7Gzsv-PK0cY queda muy claro que la bandera bajo la cual luchaba Salvador no era la señera ni tampoco la estelada. (“...bandera negra al cor...”)
Franco sufrió hasta 12 intentos de atentado, algunos solo en grado de proyecto, la mayoría por parte de anarquistas, también por comunistas, e incluso por falangistas o monárquicos.............¿ y por parte de catalanistas ? : cero,cero patatero......
Gracias, Isaac!
EliminaEl vaig llegir fa anys, per casualitat, i em sobtava comprovar com l'autor i el llibre eren tan poc coneguts, en general. No m'estranya l'oblit institucional perquè la mort de Durruti encara està per resoldre i potser en sortiríem escaldats, incomodava tothom, fins i tot als seus. No sabia que havia sortit en català. És un personatge que incomoda tothom per motius diversos i ben obvis.
ResponEliminaEnzensberger és encara un personatge incòmode per a molts, també, paga la pena veure com les wikipedies el redueixen a allò que convé a cadascú.
ResponEliminaTens tota la raó, Júlia: tant Durruti com Enzensberger són dues figures incpomodes per a la dreta (per motius obvis) com per a l'esquerra (per motius més subtils). La vida és molt complicada i alhora molt senzilla: jo diria que en aquesta dualitat hi ha la clau de tot.
Elimina